Un silenci estèril

Passades les eleccions, dono per alçada la veda lingüística i em faig la pregunta: ha servit de res la llei del silenci en relació al debat sobre les llengües oficials? Recapitulo breument els antecedents: a la primeria del 2012 es desencadena, a partir d’un article d’Eduard Voltas, una discussió pública sobre les futures llengües oficials del nou estat. Ha de ser el català? O català i castellà? O cap? Diaris, xarxes i blogs s’inunden d’aportacions d’experts i interessats en el tema (recollides aquí; alerta que són centenars!), fins que s’imposa una mena de ‘pax romana’ sobre la inconveniència del debat. Mas i Junqueras liquiden la qüestió assegurant públicament que el castellà també serà oficial a la República Catalana i els mitjans afins deixen de publicar articles sobre el tema. A partir d’aleshores, el debat esdevé monòleg: els lingüistes, majoritàriament favorables a l’oficialitat única, acusen els dos partits de tacticisme (per tal de no allunyar sectors castellanoparlants del sobiranisme) i els altres callen.

Torno a la pregunta: ha servit de res, l’estratègia d’amagar les cartes? Els resultats electorals han posat al descobert algunes dades que fan pensar que no. El nombre de votants independentistes, 1.950.000, constitueix el 37% del cens electoral (no de vots emesos), que és exactament el percentatge de catalanoparlants de llengua habitual. El percentatge de vot de l’espanyolisme radical, que és el 20% (Ciutadans i PP), pràcticament calca la xifra de residents que no parlen mai en català (xifrada per Francesc X. Vila, el 2013, en un 25% de la població, del qual cal descomptar aproximadament una cinquena part que correspon a immigrants bilingües en la llengua nativa i castellà i que no comptaven amb dret de vot). Dues coincidències tan exactes (amb el marge pertinent derivat del fet que el cens electoral, naturalment, no coincideix amb el total de la població) que evidencien que el rei va despullat. Per dir-ho amb la crua síntesi del sociòleg Pau Marí-Klose, els catalanoparlants s’han sumat majoritàriament al projecte independentista i els castellanoparlants no.

I els que queden entremig, els castellanoparlants habituals no monolingües? Que conformen, tinguem-ho present, un 30% del cos social. Com es van comportar electoralment? Doncs, juntament amb el 10% que es declara bilingüe, o bé s’abstenen o voten l’espanyolisme acomplexat del PSC i el volidolisme de Catalunya Sí que es Pot (descomptant una fracció admirable però estadísticament irrellevant que vota CUP).

I perquè ningú m’acusi de citar referents només d’una banda, vet aquí un de la nostra que encara ho diu més clar, Joan Francesc Mira: ‘Als barris de la immigració castellana, la gent que havia votat en clau dreta-esquerra aquesta vegada ha votat en clau etno-nacional, d’identificació. “Jo què sóc, català o espanyol?”, s’han preguntat. Per això no han votat esquerra, han votat Espanya.’

Malauradament, i a pesar de tantes campanyes, de tanta versió oficial, de tant amagar el cap sota l’ala, el factor lingüístic continua essent decisiu. Perquè vehicula bona part de la identitat, si no tota. A mi tampoc m’agrada, aquesta situació. Jo també em pensava que amb dues o tres generacions n’hi havia prou i de sobres perquè una part significativa dels vinguts de fora decidissin que per als seus descendents era millor esdevenir gent del país. Però no: encara n’hi ha molts que s’estimen més identificar-se amb l’altre, de país, el que, a pesar d’això, els maltracta igual que si fossin d’aquest.

Per això, precisament perquè no ens agrada, hem de tenir en compte aquest factor, que és clau. Sobretot a l’hora de fer sil·logismes i equivalències entre drets i nombre de parlants. No fos cas que, ofuscats pels primers, un dia ens trobéssim sense els segons.