23.05.2017 - 22:00
|
Actualització: 24.05.2017 - 13:37
El diari El País continua explicant-nos la llei de transitorietat, basant-se en un document que tot fa pensar que no és la llei. Supose que argumentaran que tenen el dret de fer-ho i no ho discutiré pas, això. En canvi, sí que és discutible la manipulació que fa de la realitat, per tal de crear una imatge colpista del parlament i del govern de Catalunya. Sap greu haver de rebatre coses tan elementals i assenyalant un mitjà que havia estat el diari més important de l’estat espanyol. Però no ens deixen cap més remei.
Miquel Noguer signava ahir un article (‘Los secesionistas acapararán las subvenciones para el referéndum‘) que palesa com pocs la incoherència i el partidisme que practiquen. Es refereix a les funcions atorgades a la Sindicatura que, com a autoritat electoral, hauria de vetllar pel desenvolupament del referèndum.
Cas número 1: distribució dels espais electorals
L’article caracteritza com una cosa dolenta que, en el cas dels mitjans públics, l’organisme distribuiria ‘el 70% dels espais entre les formacions polítiques amb representació en el parlament, d’acord amb els resultats obtinguts en les darreres eleccions’. Perquè diu que ‘això significa que la major part dels espais seria per al bloc que formen Junts pel Sí i la CUP’.
Lògic. És que passa exactament això en totes les eleccions a l’estat espanyol, amb l’únic matís que s’hi distribueix el 100% dels espais i no el 70%. Ho especifica concretament la secció VI de la Llei Orgànica 5/1985 de 19 de juny, del Règim Electoral General. Concretament en l’article 71, que diu: ‘La distribució dels espais gratuïts per a propaganda electoral es fa atenent el nombre total de vots que va obtenir cada partit, federació o coalició en les anteriors eleccions equivalents.’ La llei, en els articles posteriors, regula fins al mínim detall aquesta decisió que en totes aquestes dècades no ha qüestionat ningú. (Recorde que parlem dels espais gratuïts i no de les notícies, que encara són regulades pels famosos i infames blocs electorals, que tantes vegades hem criticat alguns periodistes.)
Cas número 2: subvencions de campanya
El periodista d’El País hi insisteix immediatament després, ara parlant de les subvencions de campanya. Diu: ‘Aquest desequilibri es repetiria a l’hora d’adjudicar les subvencions públiques per a la campanya, que també es repartirien d’acord amb el nombre d’escons actuals.’ Fixeu-vos que diu ‘desequilibri’.
Tornem a la mateixa llei electoral espanyola. El capítol VII es dedica a ‘despeses i subvencions electorals’ i en les disposicions addicionals s’especifica que l’estat subvencionarà els partits segons el resultat electoral de cadascun. De fet, s’hi fa una referència extremadament detallada, i s’hi indica quants diners rebrà cada partit per escó (1.500.000 pessetes per escó, en la versió original de la llei). Qui més escons té més diners rep.
Cas número 3: les organitzacions socials
El periodista continua provant de descriure la discriminació en favor dels independentistes. Segons que diu el seu document, un 30% dels espais electorals dels mitjans públics es dedicarà a les entitats socials, cosa que és una novetat respecte de la legislació espanyola. I en aquest apartat diu: ‘Però també podria haver-hi manca d’igualtat en els espais de propaganda que els mitjans públics deixarien a les organitzacions socials interessades. Aquests espais es repartirien, diu el text, “de manera proporcional”. Si aquest criteri s’aplica, per exemple, a entitats com la independentista Assemblea Nacional Catalana o l’antisecessionista Societat Civil Catalana, sempre hi eixirà guanyant la primera perquè té més nombre de socis.’
En aquest cas he de reconèixer que ni tan sols acabe d’entendre quina tesi defensa. Com arribaríem a una situació equilibrada. Supose que el periodista defensa que si es presenten 500 associacions el temps ha de repartir-se de manera equitativa, sense tenir-ne en compte la incidència social real de cada organització. O siga, que tinga tants minuts Òmnium, que representa 65.000 persones que paguen una quota cada mes, com qualsevol altre grup que represente, per exemple, tres persones. És un argument certament sorprenent que no recorde haver vist mai que defensàs El País en cap situació, mai. I dir-ne equilibri, d’això, em resulta incomprensible.
Cas número 4: les instruccions als mitjans
L’article continua, ara explicant que la Sindicatura Electoral controlarà els mitjans perquè ‘dictarà les instruccions que considere necessàries i resoldrà les reclamacions d’acord amb el procediment que ella mateixa establesca’. I diu que ‘podrà adoptar mesures compensatòries per a restablir l’equilibri entre les opcions sotmeses a referèndum’. Afirma, finalment, que d’aquesta manera ‘es podria corregir la línia informativa dels mitjans –també dels privats– si es considera que és excessivament decantada a favor d’una de les dues opcions que se sotmeten a votació’.
Torne a recordar que el document que fa servir El País no és la llei. Però som-hi. L’article 75 de la llei espanyola que he anat contrastant en tot l’article defineix les funcions de la Junta Electoral i deixa clar que en matèria de mitjans és ‘l’autoritat competent’, una castissa definició que no permet pas cap dubte.
Pel que fa al ‘reequilibri’, que jo sàpiga això només ha passat en una ocasió. Va ser el setembre del 2015 quan la Junta Electoral va obligar TV3 a cedir tota una vesprada als partits polítics unionistes, amb l’argument que la retransmissió de la Via Lliure era propaganda electoral. Fou una decisió polèmica com poques, però no va suscitar cap crítica d’El País. Ací podeu veure tres articles d’aquells dies i sobre aquella decisió, que no hi troben res criticable:
- http://ccaa.elpais.com/ccaa/
2015/09/17/catalunya/ 1442505691_724215.html - http://ccaa.elpais.com/ccaa/
2015/09/17/catalunya/ 1442505691_724215.html - http://ccaa.elpais.com/ccaa/
2015/09/18/catalunya/ 1442598375_027909.html
No sembla honrat que el ‘reequilibri’ no rebés cap crítica d’El País fa dos anys, quan era contra els sobiranistes, i que en canvi ara aquesta possibilitat siga presentada com una mena d’amenaça a la democràcia –i això, malgrat que el diari reconeix que seria en el cas que un mitjà estigués massa decantat en favor d’una de les dues opcions, és a dir, tant a favor del sí com del no.
I per a reblar-ho: qui pot votar
Finalment, en un paràgraf que no té res a veure amb tot el contingut anterior, El País afirma que la ‘manca de garanties democràtiques’ (les quatre ‘manques de garantia democràtiques’ anteriors són totes en l’ordenament jurídic espanyol) s’estén al cens. I això perquè ‘les persones amb el dret de votar, que serien les mateixes que en unes eleccions autonòmiques, es fixen d’acord amb la Llei 4/2010 de Consultes Populars per la Via de Referèndum, que el Tribunal Constitucional va anul·lar precisament el 10 de maig proppassat’.
Es pot entendre, amb molt bona voluntat, que El País considere que no es pot fixar el cens electoral d’acord amb una llei impugnada. Ara, si reconeix que el cens serà el mateix que el de les eleccions autonòmiques, de quina manca de garanties democràtiques parla? O pretén dir-nos que cap de les eleccions autonòmiques que s’han fet fins ara no tenien garanties democràtiques?
No hi ha més article, el text s’acaba ací. Al costat n’hi ha alguns altres en la mateixa línia, igualment refutables de cap a cap i fàcils de desmuntar, però crec que amb aquest repàs –paraula volgudament ambivalent– ja n’hi ha hagut prou per avui.
[Bon Dia] –M’agrada molt més parlar bé dels companys de professió que no pas trobar-me obligat a la crítica. Per això avui vull ressenyar i posar en relleu l’extraordinari treball que fan els periodistes de Público. Molt especialment Carlos Enrique Bayo i Patricia López. A banda la seua feina i, precisament, per la seua feina ahir van comparèixer en la comissió del parlament que investiga l’anomenada operació Catalunya. I si no heu vist encara el vídeo l’hauríeu de veure.
–L’European Council on Foreign Relations ha publicat un extraordinari treball titulat ‘EU Coalition Explorer‘. A partir d’una enquesta entre experts, dibuixa les coalicions d’estats més versemblants dins la Unió Europea, qui vota qui, qui està més connectat o més aïllat, entre qui hi ha coincidències… Un estudi modèlic, magnífic també en la presentació, que cal estudiar molt a fons si volem entendre els mesos que vénen.
–Theresa May ha anunciat que apuja el nivell d’alerta antiterrorista al Regne Unit al màxim i que desplegarà cinc mil soldats, de manera que implica l’exèrcit en la vigilància. Sobre el paper, els soldats ocuparan llocs de vigilància per permetre als policies de concentrar-se en la investigació i la prevenció. És un moviment molt seriós que espere que haja estat pres de la manera més reflexiva possible i sobretot que siga proporcional a l’amenaça que el govern britànic valora. Fins ara, des de l’agost del 2016 el Regne Unit havia estat tres voltes en nivell d’alerta màxima i l’exèrcit no havia eixit al carrer.
