25.07.2016 - 22:00
|
Actualització: 26.07.2016 - 01:58
El divendres 13 de novembre de l’any passat El Periódico va publicar una portada tota en negre que parlava, en un to certament apocalíptic, d’un presumpte precipici català. Després del 27-S la legislatura s’havia blocat arran de la negociació de la presidència, i el diari barceloní assenyalava com una greu irresponsabilitat dels independentistes la incapacitat de formar govern. Fem comptes. El divendres 13 de novembre Catalunya feia 44 dies que no tenia govern.
Quan escric aquest editorial el precipici que s’obre a Espanya sembla més aviat d’una dimensió, aquest sí, colossal. Dues eleccions després, avui el monarca espanyol obre la ronda de converses per a encarregar a algú que forme govern. I, al cap de 219 dies, el cas és que no hi ha ningú en disposició clara de formar-ne. Fent servir unes matemàtiques ben bàsiques, tothom entendrà que si 44 dies era un precipici 219 dies és un precipici cinc vegades més profund. No una vegada ni dues, sinó cinc.
Aquella portada d’El Periódico, com qualsevol portada, volia enviar un missatge. En aquell cas, coherentment amb la seua línia política, pretenien insistir que l’independentisme era un desastre. Jo no crec que ara calga tornar-nos-hi. Ni l’independentisme era el desastre que alguns volien presentar ni Espanya és un desastre impossible d’arreglar. Però, dit això, potser que ens mirem què passa amb una certa perspectiva.
Perquè resulta que en aquell cas al final va haver-hi un acord improbable –’acrobàtic’, en va dir un perspicaç periodista italià– entre partits i grups diametralment oposats, units per la voluntat final de respondre a la demanda majoritària de la nostra societat per tal que s’entenguessen. Per tal que s’entenguessen fos com fos i al preu que fos.
Tanmateix. a Madrid, de moment, l’entesa ja és cinc vegades més complicada o lenta i encara no es veu si acabarà arribant. I això explica molt com són de diferents totes dues societats, com són de diferents els valors de l’una i de l’altra, com treballen diferentment i quines coses es poden fer ací i, segons que sembla, són impossibles de fer allà. Potser sí que ens mereixem un petit somriure còmplice. Malgrat totes les dificultats…
[Si ens llegiu des de la web, a sota trobareu els comentaris dels subscriptors a aquest editorial. Avui us he de recomanar que llegiu el de Josep Albà, que discrepa dels tot amb mi i, en un altre to, el de Joan Josep Isern.
Entre més serveis, els subscriptors reben aquest editorial el dia abans de publicar-lo al vespre, i poden afegir-hi la seua opinió. Aquesta és una més de les maneres amb que els subscriptors de VilaWeb participen de la redacció del diari i ajuden a fer-lo millor amb les seues crítiques. Si ens voleu ajudar, amb una petita quantitat us feu subscriptors del diari. Per a saber-ne més, aneu ací.]
