Un argument a favor de la dependència, si us plau…

És cert. No aporten arguments; però pot ser perquè no en tenen. En realitat, només es tracta d’amagar que els ciutadans espanyols no deixem de ser com un banc de pesca, d’on van extraient recursos els de sempre, sense pensar si ens deixen ben plomats. Tal vegada per això només criden i amenacen. El seu problema és que ja no fan por i que, després de tantes amenaces i promeses que no s’han complert, ningú, ni tan sols els seus, se’ls creu. De moment, per al final de setembre ja només resten 68 dies. Ni deu setmanes. I demà, sant Jaume.

Va posem una mica d’aigua dins d’aquest vi superb que suposa el tast de la llibertat que estem gaudint -anticipadament, i amb l’esforç individual segons les possibilitats de cadascú- i que ens fa esperar amb delit el dia 1 / O.

No seria la primera vegada a la història en què la prevista millora en la qualitat de vida d’una societat (més llibertat, més justícia, més decència) s’ha vist truncada per la por -real o imaginada- que ens fa agafar-nos al que coneixem, amb els seus defectes, abans que deixar-nos anar per abastar allò que desconeixem, amb les seves virtuts.

Tenim la raó, tenim la il·lusió, tenim les ganes, i tenim molta més decència personal i social. Però podem tenir una por cerval a la repressió hobbesiana de l’ús de la força i de la violència per part de qui en té la potestat de fer-la servir i a qui no se demanarà responsabilitat per utilitzar-la.

Per acabar de guanyar la batalla cal que hi hagi la -relativa- seguretat de que la unió ens farà immunes a les embestides, cada cop més embogides dels espanyolistes. Es podrà assolir?

Entenc el teu editorial, però jo crec que hauríem de deixar d’anar amb el lliri a la ma cridant a la participació pel SÍ o pel NO. L’objectiu darrera aquesta consigna ja està assegurat: tenir una alta participació que ens garanteixi credibilitat internacional. Un 64% o 67,5% és una participació més que suficient i NO ENS CONVÉ animar a la participació de votants pel NO, que prou que augentaran quan vegin que la cosa va de debó.

Jo em concentraria en confrontar breument les conseqüències dels vots del SÍ (República social i més recursos per l’estat del benestar) i del NO (misèria i maltracte, com sempre). Trobo que no s’explicita prou les consequêncies de votar NO, que significa seguir pitjor que fins ara, i que això és insostenible i ens porta a la destrucció nacional i social.

Concordo de ple amb l’argumentari, director, i és que trobo inversemblant que després de tants anys i de tantes humiliacions, no hi hagi gent de bona fe capaç de forçar els poders espanyols a oferir alguna cosa semblant a una vida democràtica plena i còmoda als catalans.
És tan inconcebible que ha esdevingut l’esca del pecat. No hi ha projecte comú perquè no hi ha projecte espanyol decent, creïble, animable.
Per això no el tenen tampoc ni els Comuns ni Podemos.
Parlo d’alguna cosa en profunditat, esclar. Perquè tot el que representa realment Espanya fa vergonya, no pas als nacionalistes catalans. En fa, sobretot, als espanyols.
Quina feinada ens espera.

Els arguments de la ciutadania normal unionista poden ser de contingut i naturalesa en moltes ocasions fortament emocional, intrínsecament lligats a l’esperit nacionalista que quasi ningú d’ells vol reconèixer.
Però la raó de pes dels polítics unionistes, sobre els quals pesaria la llosa de governar una Espanya sense Catalunya, es resumeix simplement en una famosa frase que es diu va pronunciar Bill Clinton a George Bush pare en un debat electoral: “És l’economia, imbècil “.
Ni més ni menys. I tenen tota la raó.
Un argument que és, sense dubte, el central en el seu pensament, però que no volen dir obertament. Ni ells ni els mitjans de comunicació al servei del nacionalisme espanyol.
El pes econòmic de Catalunya a l’Estat espanyol en termes de PIB, d’exportacions o d’ingressos per turisme, per exemple, posen de manifest que Espanya sense Catalunya podria tornar-se un estat fallit. O almenys patir una crisi econòmica que duraria molts anys, just ara que els indicadors de la UE apunten a un repunt de l’economia espanyola, fet que unfla d’orgull a Mariano Rajoy i al seu govern.
La separació de Catalunya d’Espanya resultaria un veritable gran terratrèmol en termes econòmics per a l’Estat i també per a Europa. Cosa que el govern espanyol i els partits unionistes estan decidits a no tolerar, perquè es juguen molt, massa, molt més que la seua credibilitat, al envit.

Gràcies per posar de relleu aquests aspectes tan aclaridors/explicadors de l’enquesta del CEO. Exactament aquesta és la raó per la qual el franquisme va afavorir tant l’emigració espanyola cap a Catalunya, inundar-la de gent que defensés la (sagrada) unitat d’Espanya. Hem tingut sort de que una part dels que van emigrar (van haver d’emigrar), eren republicans vençuts però demòcrates i també que millor o pitjor hem sabut acollir els nouvinguts.
Matemàticament encara queden dies per a que l’estat espanyol pugui fer ofertes (atractives). Però, qui se’n podrà fiar? Un estat sempre està personalitzat en algú i no es veu ningú, ni ara ni en un futur immediat que vulgui i pugui fer una oferta d’aquest estil.

Els resultats de l’enquesta del CEO posa de relleu el que es respira al carrer i arreu de la nostra nació. Hi haurà referèndum i guanyarà el sí.
I aquesta tendència es va confirmant cada dia que passa perquè els que voldrien legítimament votar no, mai no troben ningú que els expliqui perquè ho han de fer i per tant comencen a tenir dubtes seriosos sobre la seva proposta original. De fet és que arguments a favors del no amb fonament i tocant de peus a terra no n’hi ha. Aquí hauríem d’excloure els exabruptes i les agressions que fan contra tota la ciutadania que fa el govern espanyol, les concentracions de caire feixista superminoritàries i patètiques que es fan de tant en tant, les intervencions públiques de tots el polítics unionistes que fan pena, i a voltes vergonya aliena, no donen cap mena d’argument tret que la que diu que no es farà. I com que diuen que no es farà, no preparen cap argumentari per votar no. Dit això, ja es veu que quan hi hagi el recompte de paperetes el dia 1’O, guanyarà el sí perquè els del no hauran quedat orfes d’arguments i quan això passa o no es va a votar o es canvia el sentit del vot. Aquest fet no passa amb el votant del sí, que té mil i un arguments per posar sobre la taula i per tant, tret que no hi hagi un daltabaix, farem un referèndum com sempre i el sí resultarà guanyador.

I jo hi afegiria un argument de pes: a Catalunya som molts els que, farts del to dels mitjans unionistes, ens hem buscat la vida i, o bé s’han muntat mitjans especialitzats en oferir informació fiable (Vilaweb és un d’ells), o bé ens passem el dia (com en el meu cas) llegint tan aquests mitjans fiables com la premsa internacional i compartint el resultat de les nostres cerques a les xarxes socials, funcionant així com petites agències de notícies pels que tenim més a prop. Faig notar que a Madrid són molt pocs els que ho intenten. La immensa majoria de la població a la resta de l’estat s’empassa acríticament tot allò que se’ls diu des dels mitjans afins al règim, que són quasi tots. I així és com molta gent a Espanya ha arribat a tenir una empanada mental considerable. Normal: en aquestes condicions és impossible que es plantegin si reben informació fiable. Fer, a més, un pas com el nostre, això ja és ciència-ficció. Així que tenen un problema. I gros.

Respecte als motius per votar a favor I en contra de la independència no comparteixo totalment l’anàlisi. El fet que la gran majoria dels contraris a la independència ho siguin per raó de la seva identitat no ho trobo una debilitat sinó una gran fortalesa, renunciar a la teva identitat i a alló que consideres el teu país no ho trobo gens irracional sinó força digne d’admirar. Això mateix és la mostra de la debilitat del nostre projecte nacional, perquè la independència és un projecte nacional, no fotem. Hem sucumbit al relat que defensar la pròpia ideniat és fanatisme, propi de personatges com Le Pen o Trump, hem comprat el relat espanyol que equipara el nacionalisme català, defensiu al seu imperialisme. Amb aquetes dades potser esdevindrem independents però sense ànima, la Irlanda del mediterrani.

Un encert usar el terme ‘dependència’ com a antònim d’independència. Fa temps que s’hauria d’haver fet. Hem vist l’ entortolligat (i absurd) “anti-independència”, quan ‘dependència’ i ‘dependentista’ son termes simples i clarament descriptius de la posició política que expressen. És més descriptiu que l’habitual ‘unionisme’ que és equívoc: els seus partidaris no pretenen cap mena d’unió que no siga una mera dependència.

Pot ser una bona pregunta seria: “ESTA DISPOSAT A RENUNCIAR AL DRET A DECIDIR? així, genèricament i sense qualificatius…
No em puc imaginar ningú amb un esperit amant de l’esclavatge que, de per vida, deixi que altres decideixin per ell… Diran que la qüestió no es pot plantejar en bloc i a perpetuïtat
Be. Doncs que facin la llista de tot el que permetrien que altres i per sempre decidissin per ells.
Cal pensar-ho molt be! Ja que podem tardar 400 anys a tenir una altra ocasió com aquesta

Quan un es pregunta perquè el totalitartisme actua sempre amb la màxima brutalitat, inclòs quan ja no li cal per aconseguir el seu proposit, arriba a la conclusió que no ho fa directament per què gaudeixi fent mal a unes quantes persones, si no que ho fa perquè sap que a través del pànic farà canviar la manera de pensar de les persones aterroritzades. Crec que els ciutadans espanyols, fa tants segles que pateixen aquesta esclavitud, que ja els fa por inclús opinar sobre els que els “governen”. Ja opinen per a ells els seus diaris, esclaus també dels mateixos “governants” i per això és pel que, davant l’estupefacció de tot el món, a Espanya es torna a votar al partit més corrupte d’Europa, perquè no s’atreveixen a fer cap altre cosa.
És un mecanisme conegut. Els maoris l’utilitzen des de sempre per acollonir a l’enemic abans d’un enfrontament. A les presons el primer que fan és despullar al pres, prendre-l’hi tot el que l’hi pertany i uniformar-lo ridiculament. Perquè ho fan? Ho fan amb el propòsit que perdi ràpidament la seva dignitat i personalitat, i entri al món de la por i la irracionalitat.
Guiar a una societat cap on vols, és molt més fàcil si aquesta viu esporoguida que si viu en llibertat. Per això el feixisme sempre lluita contra la cultura i contra la llibertat. I per això també, no vol o no pot explicar els seus arguments, ni tampoc els hi demana el seu poble, acostumat a viure sense llibertat. Potser, pel mateix mecanisme s’explicaria la manca d’arguments de l’unionisme: la por i la vergonya d’explicar els seus arguments polítics, perquè en realitat són inconfessables en el marc d’una Europa democràtica. Fins avui se’n deia sindrome d’Estocolm. A partir d’ara crec que tot el món en dira “el sindrome espanyol”.

Un matís. No cometen cap error els unionistes espanyols.
Per la seva identitat nacional forjada allà en els deliris imperials, no ha passat mai l’il·lustració. Els seu nacionalisme no ha pogut reivindicar mai l’orgull de la seva industria, del seu progrés, del seu desenvolupament en el camp del pensament com en els països calvinistes, sí en canvi, l’orgull de la seva oligarquia paràsita i retrògrada i del “que inventen ellos” i que els ha dotat d’aquest tarannà fatxenda, irracional, tan poc adequat al nostre segle. La raça i la religió la seva base identitària que els ha fet creure que ells no són nacionalistes: és l’anomenat nacionalisme banal. Ser espanyol és la normalitat.
La política només és pot fer en un Estat modern i democràtic. Mil vegades en la mateixa situació històrica, mil vegades farien ús de l’amenaça , la por i l’agressió per salvar la sagrada unitat. No cometen cap error, els medim amb els nostres ulls i ho mirem de fer-ho comprensible.
Espanya és un deliri històric.

Tanmateix atenció, l’última enquesta del CEO dóna a la pregunta “Vol que Catalunya esdevingui un estat independent” una diferència de 8 punts a favor del No, quan fa només 1 any el resultat era d’empat tècnic. I si examinem la cosa amb més detall, veurem que entre els contraris a la independència els percentatges es mantenen entre aquells que, en una escala de 0 a 10, es donen de 0 a 5 d’espanyolisme, mentre que entre els favorables a la independència els percentatges es mantenen entre aquells que es donen un 9 o 10 de catalanisme; però baixa significativament entre aquells que es donen un 6, 7 o 8 de catalanisme. Hi ha alguna cosa que està afectant aquest aplec.

Em llegeixo cada dia els diaris, els comentaris a les notícies, vaig a totes les xerrades organitzades per l’ANC i Òmnium, sóc de les que em mobilitzo quan cal, sóc de les persones convençudes des que tinc dret a vot (d’això ja fa molts anys…)…el que vull dir és que no em calen arguments per la independència perquè en tinc molts, però no us vull parlar d’això ara. Últimament parlo amb gent com jo que em diuen una i altra vegada que no podrem fer el refrèndum, que no ens deixaran, que ho tenim perdut….Parlem dels resultats, del % de participació, del Si i del No, donem resposta a tots els dubtes que tenim, que si inhabiliten al parlament, al president, que si els mossos….però el que estic palpant aquestes últimes setmanes (potser per l’àrea geogràfica on visc) és que els companys de viatge s’estan desinflant i això em fa patir molt, primer perquè no ho acabo d’entendre (por, pesimisme, cansament….?), i segon perquè si nosaltres comencem a dubtar de la possibilitat de poder votar….m’esgarrifo només de pensar-ho. Només faig que respondre amb tots els arguments possibles…però no els convenço. I son gent que votaria Si!!!!! Què ens passa?

Gràcies Francesc i Josep.
Si es fa el referèndum, segur que aniran a votar, això ho sé segur. Ells dubten de que el nostre govern pugui posar les urnes, perquè ho impediran els del “gobierno de espanya”, vaja, xoc institucional i cap a casa; i jo em rebel·lo davant aquesta possibilitat. D’entrada crec que es podrà fer el referèndum, i, si no fos així, no ens quedariem de braços plegats oi? encara que el govern no ho admeti obertament, potser caldrà una DUI.
Josep, amb això del RACC m’has fet riure i tot, però tens raó.