Turó de la Peira, les cicatrius de l’aluminosi

L’11 de novembre farà vint-i-set anys de l’esfondrament de l’edifici del carrer Cadí número 33, al barri del Turó de la Peira. En la tragèdia, hi va morir una veïna, la senyora Anita. L’incident va donar l’alarma sobre el perillós estat d’aquells cinc mil habitatges, distribuïts en quinze blocs, construïts per Román Sanahuja Bosch, entre 1953 i 1961. Al Turó, hi vivien unes quinze mil persones. La majoria eren immigrants dels anys quaranta i cinquanta que havien viscut en barraques o de relloguer. En els pisos del Turó, hi havien dipositat tot el capital i les esperances.

‘Ens van treure de les barraques per ficar-nos en un lloc que era una bomba de rellotgeria. Allò va ser la crònica d’una mort anunciada. Nosaltres ja feia un any que denunciàvem que el barri estava malalt’, explica José Molina, advocat i antic president de l’associació de veïns, que va interposar una querella criminal contra Sanahuja, la Generalitat, l’ajuntament i Cementos Molins, l’empresa que fabricava el ciment aluminós. ‘Jo feia d’assessor jurídic gratuït a l’associació. Per les coses que la gent m’explicava, vaig detectar que al Turó de la Peira hi passava alguna cosa estranya: queien parets, trossos de sostre, de cornises. Vam forçar una reunió de l’associació amb l’ajuntament i Sanahuja per a demanar una inspecció a fons del barri. Ja havia passat un any. I no deien res. De cop, es fa esfondrar l’edifici. I en dos dies, va saltar el tema de l’aluminosi.’

Les mobilitzacions veïnals van ser fonamentals per a denunciar el perill que corria tot el barri. La mateixa nit de l’esfondrament, hi va haver una manifestació de cinc mil persones que denunciaven la negligència de les administracions i de Sanahuja. Van aparèixer pintades de ‘Sanahuja assassí’ i ‘No més morts al Turó’. ‘Si no hi hagués hagut una organització veïnal, l’aluminosi encara estaria amagada. Les administracions ho sabien i l’havien ocultada. Ja hi havia hagut alguns accidents per culpa de l’aluminosi. Fins i tot una sentència de presó per a un arquitecte. Al Turó no ho van poder dissimular i l’afer va esclatar’, afirma Molina.

L’alarma es va estendre per tot el barri. Al principi, ningú no donava cap mena d’explicació. Allò no havia estat una explosió de gas. El barri es desfeia? Què passava? Podien caure més blocs? Haurien de marxar? Qui n’era el responsable? Què els tocaria pagar, als veïns?

‘Sort vam tenir que era la nit de dissabte. Hi havia gent fora de cap de setmana i, quan va succeir, ja havia tancat el bar de sota, el Cadí, que mitja hora abans era ple de joves. El propietari i el cambrer, que en aquell moment recollien, es van salvar arrecerats sota la barra. Només van venir els bombers i la policia. Ningú de l’ajuntament. Ningú de la constructora Sanahuja, que va tancar les oficines. Els dies següents la sensació al barri era impressionant. Hi havia molta por. La gent caminaven com zombis. Pàl·lids. Molts van anar-se’n. Si Sanahuja hagués aparegut per aquí, se l’haurien carregat’, recorda Antonio Silva, sabater de vell del barri aleshores i president de l’associació de veïns. ‘Hi va haver gent gran que es va morir de pena. Quan es van haver de desallotjar altres bocs que perillaven, vam portar-los a uns quants hotels. Tres persones es van morir a l’Hotel Ibis. Estaven enfonsades. No van resistir el cop. Ni la incertesa de futur.’

Gran frau immobiliari del franquisme
Des d’aquell dia, la lluita veïnal va aconseguir de destapar un immens frau immobiliari de l’època del desenvolupisme franquista. Sanahuja, devot cristià, tenia amics a les altes esferes del poder polític als anys cinquanta i seixanta. Es beneficiava dels ajuts públics, aconseguia d’adaptar la normativa als seus interessos i construïa malament. Això sí, ho feia molt ràpidament. En vuit anys, va enllestir cinc mil pisos. La clau de la velocitat constructora i de la tragèdia posterior va ser l’ús del ciment aluminós, de forja ràpida. El subministrava Cementos Molins, que havia comprat la patent a Lafarge. A França, però, l’ús d’aquest ciment era prohibit des de 1943. Aquí, no. I va ser legal fins als anys setanta.

Quan van enderrocar els primers blocs, els veïns van descobrir que s’havia construït de qualsevol manera. Només un dels blocs tenia fonaments. Els altres, no. Dins els murs, hi havien ficat de tot per a omplir: trossos de càntirs, pantalons, palla, gorres dels paletes, vambes. A més, les bigues de ciment aluminós les feien allà mateix, a la bòbila que havien fet a l’aire lliure.

‘De nen, recordo haver vist com les feien’, afirma l’advocat José Molina. ‘Els tècnics que vaig consultar per a la querella deien que, si les bigues es fan a cel obert, absorbeixen la calor i després esclaten. En el judici, vaig demanar diverses bigues trencades de l’edifici enfonsat. Hi havia més aigua que no pas àrids i ciment. Aquell ciment era perillós i, a més, no complia les normes d’elaboració i proporcions. Recordo haver-me quedat glaçat quan Víctor Seguí, l’arquitecte que va fer el primer informe exhaustiu de l’estat del barri, em va telefonar: “Estic espantat, Molina. No sé com encara s’aguanta dret, el bloc on viu la teva mare. No sé com és que no ha caigut. El ciment s’ha desfet. Només queda el ferro. No hi ha bigues!”‘

El jutge arxiva el cas

La querella criminal contra Sanahuja, Molins, ajuntament i Generalitat va ser arxivada. La impunitat de la dictadura projectava les seves ombres sobre la democràcia. Polítics i funcionaris de la dictadura continuaven en el poder, i s’hi incorporaven nous elements vinculats als negocis anteriors. Un cas evident és el de Cementos Molins, l’empresa que fabricava el ciment aluminós del franquisme, que estava en mans de les tres branques de la família: Molins López Rodó, Molins Amat i Molins Gil. Un dels descendents era Joaquim Molins Amat, de CiU, que havia estat nomenat per Jordi Pujol conseller de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat (1988-1993), càrrec que exercia en el moment de l’esfondrament de l’edifici el Turó.

‘Jurídicament, el cas era complicat –reflexiona José Molina– perquè havien passat molts anys i la prescripció era un fet. Jo vaig preguntar al jutge: com és que, si compraven la patent a França i allà era prohibit, aquí no ho era? Aquí, van permetre el ciment per a construir habitatges fins als anys setanta! Era una dictadura i feien el que els donava la gana. Quan es va construir el Turó, el ciment aluminós era legal a Espanya.’

La periodista Laura de Andrés Creus, veïna del barri, i autora de Vides apuntalades. 25 anys d’aluminosi al Turó de la Peira (Editorial UOC, 2015) va estudiar el cas en profunditat. ‘Una de les coses que jo volia demostrar era que la justícia s’havia equivocat. Però és difícil de desmuntar-ho, perquè són accions dutes a terme durant la dictadura. Tothom es podia salvar legalment d’alguna manera. Sanahuja al·legava que, a ell, ningú no li havia dit mai res. Lafarge deia que ells havien venut la patent el 1928, i que el 1943 a França, aquest ciment ja era prohibit. Cementos Molins deia que aquí era legal. I era veritat. Era legal en el marc de la dictadura.’

Per a calmar els ànims inicials, Sanahuja va arribar a dir que es declarava responsable moral i disposat a col·laborar. No obstant això, les bones intencions es van esvair ràpidament, explica De Andrés: ‘Quan van dir quant costava la reconstrucció, ell es va escaquejar emparant-se en el fet que la seva responsabilitat s’eximia passats deu anys. I punt. A més, en favor de la seva innocència, al·legava que ell també era un perjudicat, ja que posseïa una quarta part dels pisos. Però mentre es feia el judici, ell ja provava de vendre alguns dels seus pisos, amb una clàusula nova al contracte que deia que no el podies demandar per deficiències estructurals’.

Per Laura de Andrés, el gran mal és que Sanahuja se’n va sortir impunement del desastre que ell havia causat. ‘Si se l’hagués considerat responsable per llei, si hagués estat condemnat a pagar o a presó, el desastre hagués estat igual de terrible, però almenys hi hauria un culpable.’ Román Sanahuja es creia un benefactor social i així ho va manifestar en el judici. S’indignava perquè els veïns li demanaven responsabilitats. ‘Tenia molta relació amb la cúpula del poder franquista. Ell feia una demanda i poc després s’aprovava una llei a favor seu. Van requalificar la muntanya per ell. Més clar, l’aigua. Al judici va dir que l’alcalde, el governador civil i el bisbe Gregorio Modrego li havien encarregat la construcció d’un barri’, explica Laura de Andrés. ‘Cada vegada que s’acabava un edifici, venia el bisbe Modrego a inaugurar-lo’, constata Antonio Silva.

Al començament, no va ser fàcil, reclamar responsabilitats. Ajuntament, Generalitat i govern espanyol es passaven la pilota els uns als altres. A més, eren en mans de partits diferents. ‘El rebombori mediàtic va ser un llast i una sort a la vegada’, opina De Andrés. ‘Els mitjans venien, angoixaven els veïns, explotaven el morbo i la seva desgràcia, però també va servir per a fer pressió a les administracions. Tothom es treia el mort del damunt, dient que era una promoció privada i pisos de particulars. Va ser una lluita dura i, entre tots, ho van aconseguir; si no, se’ls haurien menjat’.

Finalment, tothom va accedir a assumir econòmicament una part de les despeses de reconstrucció i rehabilitació. Els veïns també van haver d’assumir la seva part. Els anys més durs van ser del 1990 al 2005. Durant vint-i-set anys, els veïns han viscut un calvari: han estat reallotjats en hotels, han viscut amb els pisos apuntalats i, tot i tenir ajuts de les administracions, han hagut de contribuir econòmicament a la rehabilitació dels pisos.

S’hi han edificat vuit blocs nous, cinc dels quals (mil habitatges) es van enderrocar per culpa de l’aluminosi, i ja s’han rehabilitat gairebé tots els altres. S’han fet places i carrers asfaltats on abans hi havia sorra i fang. Sanahuja va abandonar completament l’urbanisme del barri. Es va limitar als edificis. Avui, el barri ha guanyat molt, però ja ningú no vol recordar què van perdre els veïns, com van haver de viure amb la incertesa i la por anys i anys, i com van veure enfonsar-se tot allò que havien aconseguit, amb moltes penes i treballs, esforçant-se i estalviant.

Sanahuja, de mafiós benefactor a gran beneficiari
Els veïns no obliden Sanahuja. Parlant amb ells, surt una llarga llista de greuges. Sanahuja, que era propietari del 25% dels pisos, va accedir als ajuts de l’ajuntament com tots els altres. Va cobrar tres-cents cinquanta milions de pessetes. Va fer un negoci rodó. A més, com que no hi havia empreses especialitzades en aquesta mena de rehabilitació, va posar les seves a treballar en la reparació dels edificis.

Com a anècdota cruel, recorden que, l’any de l’esfondrament de l’edifici, molta gent de tot arreu va anar a comprar loteria de Nadal al barri, per tal d’ajudar. I va tocar la grossa! Casualment, l’administrador de loteria era un parent de Sanahuja.

Tothom coincideix en la diagnosi: Sanahuja s’ha enriquit construint i reconstruint el que ell havia construït malament. ‘Ha cobrat a cada veí entre quatre i cinc milions de pessetes per rehabilitar els pisos que ell va construir malament’, puntualitza Antonio Silva. ‘El mateix dia que s’enfonsava l’edifici del carrer Cadí 33, ell ja removia terres per construir l’Illa Diagonal’, rebla De Andrés.

‘El Turó de la Peira ha guanyat molt en l’aspecte urbanístic, encara que sigui perquè hi va morir una persona i per totes les coses que van passar després. És intolerable que, igual que Franco, l’assassí Sanahuja morís al seu llit, sense pagar ni un duro en concepte de responsabilitat. Al contrari, ha fet encara més diners. Sanahuja, Porcioles, Molins són els responsables de tot i n’han sortit impunes’, conclou Antonio Silva.

Actualment, es construeix l’últim bloc: el Q. De l’obra, se n’encarrega la cooperativa de la FAVB. Seran cent habitatges. Es preveu que acabi a final del 2018. Antonio Silva subratlla les últimes coses que queden pendents: ‘Per pressió de l’associació de veïns, hi ha un pressupost de l’estat, que encara s’aprova cada any, per a acabar el que queda de refer del Turó. Hi ha dues o tres finques que es van rehabilitant a poc a poc, perquè al principi els veïns s’hi van negar. A més a més, demanem un altre estudi general. Després de vint-i-set anys, ja tocaria. Si, al començament, en alguns blocs, el deteriorament era poc, ara, amb els anys, podria haver degenerat i causat problemes una altra vegada. El ciment aluminós és molt traïdor.’

Laura de Andrés assenteix: ‘Val a dir que l’última anàlisi que hi ha és de 1991. No hi ha cap estudi més actual. Ni aquí, ni a la resta de Catalunya. I l’informe del 91 diu que un 50% dels habitatges construïts a Catalunya, de l’any 1950 al 1970, tenen un determinat percentatge, més alt o més baix, de ciment aluminós. Actualment, si llogues o compres un pis, ets tu qui has de demanar-ne una prova. Això, si ho saps, és clar. Malgrat que hi ha l’obligació d’informar, els contractes no ho especifiquen.’

Davant l’edifici del carrer Cadí 33, hi ha la sabateria de Carme Rodomero, Calzados Cadí. Aquell fatídic diumenge, la Carme es va trobar el carrer ple de runes i gent espantada. ‘Em va impressionar molt quan em van dir que la senyora Anita s’havia mort. La gent tenia molta por. Els primers temps van ser molt tristos. La gent se n’anava. Va ser una cosa molt estranya. La gent vivia com encongida. No ho podem oblidar. La senyora Anita, encara la veig sortint de casa seva.’ El lloguer de la sabateria, com molts altres lloguers de pisos i locals del barri, es paga a Indicesa Illa S.L., una empresa de la família Sanahuja.

Els Sanahuja, olímpics senyors del totxo
Els Sanahuja van participar, com tants altres, en els negocis immobiliaris de la Barcelona Olímpica. No debades, qui va pronunciar la frase ‘A la Ville de Barcelone!‘, José Antonio Samaranch, era, com Sanahuja, un dels grans especuladors del franquisme. Després, els fills de Sanahuja han estat ‘senyors del totxo’ dels temps de la bombolla immobiliària, amb Sacresa, que va ser convenientment estimulada amb crèdits de l’Institut Català de Finances, entre el 2006 i el 2008, temps del govern tripartit, quan el sector del totxo ja presentava indicatius alarmants.

A vint metres de l’immoble que es va esfondrar l’any 1990, hi ha un local disponible propietat de l’empresa de Sanahuja, el gran beneficiat del desastre, al capdavall. Ell va crear el problema construint un barri deficient, cobrant de les administracions i dels particulars. Se’n va sortir del judici sense assumir cap responsabilitat legal, i després, s’ha tornat a enriquir amb la reconstrucció i rehabilitació de tot allò que ell hi havia construït malament, cobrant, també, dels veïns i les administracions. Una jugada digna de la màfia siciliana.

Avui, al Turó de la Peira hi ha qui el qualifica d’assassí i corrupte; d’altres, però, com en les veritables històries dels capos mafiosos, encara li mostren respecte i agraïment. Un bon exemple és la web del club de futbol del barri, que el defineix com a ‘figura important‘ en la història del club: ‘Afortunadament, durant aquells anys i els posteriors, es comptava amb la inestimable col·laboració de D. Román Sanahuja, convertit en autèntic benefactor econòmic i mecenes de l’entitat, gràcies a l’ajuda del qual el club va poder continuar endavant.’

Si voleu llegir la sèrie sencera, ací teniu tots els articles:
1. Les batalles de Nou Barris
2. La Prosperitat contra la xenofòbia
3. El negoci franquista de construir Nou Barris
4. Ciutat Meridiana, no passaran
5. Turó de la Peira, les cicatrius de l’aluminosi
6. Porta, la trinxera dels horts urbans
7. Jo vaig veure com assassinaven Josep Lluís Faceries