Trencar el silenci sobre els camps de concentració de Franco a Espanya

Cent vuitanta camps de concentració i mig milió de deportats republicans, dissidents polítics, homosexuals i presoners comuns. Són les esfereïdores xifres d’un aspecte de la repressió posterior a la victòria feixista del 1939 que no han estat fins ara degudament recordades, exposades ni denunciades. De fet, no hi ha cap espai de memòria (excepte els impulsats per iniciativa d’algunes de les víctimes, com a Logronyo) que recordin aquells centres de repressió física, psicològica i ideològica coordinats pel Servei de Colònies Penitenciàries Militaritzades franquista entre el 1936 i el 1947 per tota la geografia peninsular. Una realitat ben allunyada, una vegada més, de les importants i destacades commemoracions europees de la fi dels camps de concentració nazis.

Però divendres passat, excepcionalment, es va fer l’única commemoració prevista de la fi del darrer camp de concentració franquista, el de Miranda de Ebro, tancat ara fa exactament setanta anys. Fou organitzada pel municipi en col·laboració amb l’editorial Club Editor, arran de la publicació de ‘Cautivos y desarmados‘, escrit originalment en català el 1981 per Francesc Grau Viader (1920-1997). Aquest professor de català, escriptor i periodista nascut a Calella, membre de la lleva del biberó, és un dels pocs autors de relats en primera persona d’aquells centenars de milers de deportats. En el seu cas, va narrar el pas d’un grup de soldats de la seva jove promoció per la plaça de bous de Logronyo i pel camp de concentració de Miranda de Ebro, una experiència que va descriure així:

«Tot funcionava de manera impecable. L’aniquilació tenia lloc d’acord amb el pla previst. Si allò hagués durat gaire més, l’extermini hauria estat total i absolut. Les enormes matrius dels camps de concentració havien assolit una eficàcia capaç de crear una generació d’homes moralment castrats, de parir una multitud de criatures físicament acovardides i disposades a acceptar totes les humiliacions sense cap crit de protesta.»

Amb el tancament dels camps, on els internats vivien en ínfimes condicions i en situació de quasi-esclavatge, el règim feixista va fer mans i mànigues per a eliminar-ne rastres i esborrar-los de la memòria col·lectiva. Un objectiu gairebé assolit si no fos per actes aïllats com el d’aquest cap de setmana. Per això és cabdal l’obra de Grau Viader, a fi de reconstituir la memòria del que va passar.  L’Ajuntament de Miranda del Ebro és una de les poques institucions que han fet un pas per a rescatar de l’oblit el terror de milers de persones.  Com diu  Maria Bohigas, editora del llibre, l’acte del 13 de gener és el contrast entre l’enormitat d’una efemèride i la ignorància que se’n té.

Rua de captius, ara traduïda al castellà, és la crònica de la deportació franquista. Grau Viader hi explica que hi havia uns interrogatoris terrífics, que els soldats de la lleva del biberó que van fer presoners arribaven a ple hivern a temperatures terribles en llocs pràcticament a la intempèrie on passaven gana… Però, com matisa Bohigas, també és ‘una història explicada amb intensitat per un home que restitueix aquells amics que tenia, que són els qui li van permetre de sobreviure i aguantar, que van perdre la vida al camp i no poden prendre la paraula si no fos pel seu testimoni’.

Vegeu els vídeos de la presentació del llibre Cautivos y desarmados a Miranda de Ebro, publicats originalment en aquesta web: