Tremolen les cames?

Hi ha una imatge romàntica de la política que diu que la gent vota i decideix. La democràcia és el govern del poble, pel poble i per al poble. D’acord. Això val per a les coses més o menys normals, per al dia a dia. Però en els casos extrems, quan hom s’hi juga de debò el futur i el poder, lamente dir tan contundentment que la regla –és evident– no s’aplica: que aleshores no n’hi ha prou de guanyar unes eleccions. Que la democràcia, tota sola, és limitada.

Mireu Grècia, no cal anar pas tan lluny. Mireu qualsevol lloc on guanyen aquells qui no toca que guanyen, a parer dels qui manen de veritat. I comproveu què passa. El cas de Grècia és excel·lent perquè normalment aquestes coses passaven al tercer món, no a Europa. I, per tant, ara el mecanisme no ens queda tan lluny ni hem d’explicar tantes coses.

Quan un moviment guanya contra l’opinió d’alguna gent especialment poderosa, el resultat electoral es destrueix després de les urnes i des de fora de les urnes. Es destrueix. Des de fora. Contra les urnes. Contra la voluntat popular aquesta que ha estat expressada vot a vot, amb un esforç gegantí. Amb la complicitat de qui calga i fent allò que calga. Sense preocupar-se de dissimular, perquè les conseqüències són massa grosses.

El 27 de setembre l’independentisme va guanyar amb claredat a Catalunya. Vot a vot i escó a escó. L’independentisme va guanyar unes eleccions extraordinàries, convocades com a plebiscitàries. Unes eleccions que no van ser convocades per conformar un govern autònom amb un programa per a governar l’autonomia, sinó per a avançar cap a la independència en un termini breu. I no cal que recorde la campanya i el joc brut que va haver-hi.

Malgrat tot, i contra tots ells, el país es va expressar amb la màxima claredat imaginable. De manera magnífica. I això, la victòria, ha activat la fase d’emergència a l’altra banda. Aquella que vam veure a Grècia fa unes setmanes també: allò que la gent va guanyar a les urnes no s’ha de poder aplicar i punt. I qualsevol mètode valdrà per a impedir-ho.

Torne a la imatge romàntica de l’inici per explicar-ho. Davant nostre no tenim una gent que respectarà la decisió electoral. O és que a algú li’n cal encara cap prova més? Podem votar cinquanta mil vegades que no faran ni un sol pas per respectar allò que haurem votat. Guanyem pel tant per cent que guanyem. Precisament per allò que deia al principi: no parlem d’un canvi de govern: s’entén? No hem votat un canvi de govern: s’entén?

Aquesta és la raó exacta per la qual ells no es comportaran com si tinguessen davant una simple alternativa de partit. Perquè si Junts pel Sí i la CUP són capaços de dur endavant el pla que els ciutadans van votar el 27-S això significa que el poder a Catalunya canviarà per sempre. No per a un any ni per a quatre, sinó per a tota la vida. I no ho poden consentir. (No sigueu innocents tampoc: potser tindrem un altre poder tan odiós com el que tenim ara; això no ho puc descartar. Però els qui segur que no tindran el poder són els qui el tenen ara. S’entén aquesta important diferència?)

Finalment diré una cosa que espere que no es malinterprete: jo els entenc. Ells fan allò que en podíem esperar. Embrutar, furgar en les diferències, provocar, entrebancar, llevar legitimitat al resultat electoral… I fer servir sense escrúpols ni manies tot l’arsenal de què poden disposar: des dels numerets de la guàrdia civil a Catalunya Sí que es Pot sumant-se –ignore amb quin grau de consciència– a manifests que al capdavall no volen res més sinó deslegitimar el parlament eixit de les urnes.

El seu pla és nítid:

1) Insistir, aprofitant que la CUP posa tantes reserves a tot i sembla més preocupada per la seua puresa que per res més, que els de CDC són uns corruptes. Per a trencar d’aquesta manera la majoria independentista abans no es puga ni confirmar. CDC té un problema de corrupció? Això no caldria ni discutir-ho: si hi és que el demostren amb proves indiscutibles, que detinguen els responsables, els porten davant un jutge i que els fiquen a la presó. Però si en deu anys no s’ha fet, n’és responsable el govern espanyol. I aleshores potser la pregunta adequada seria per què l’estat espanyol, amb tots els instruments que té a les mans, no ha estat capaç en deu anys d’identificar els culpables de la corrupció de CDC i d’eradicar-la? I encara més: per què no ha pogut demostrar res però en canvi no para de fer servir la corrupció com a instrument publicitari i polític usat contra el vot dels ciutadans? Quina credibilitat donaria un ciutadà d’un país europeu qualsevol a un sistema com aquest? I ací se li n’ha de donar tanta per a no atrevir-nos ni tan sols a fer el que sabem que cal fer?

2) El segon pas del seu full de ruta és discutir i llevar la legitimitat dels càrrecs i les institucions nascudes del 27-S –i ja veureu com Carme Forcadell pagarà la factura abans que ningú, dilluns mateix. Els partits contraris a la independència, i de moment Catalunya Sí que es Pot s’hi ha afegit, negaran que el pròxim parlament tinga el valor democràtic que té, per tal de desacreditar-lo internacionalment. Negaran que siga un parlament elegit per servir al poble i diran que és un parlament que ‘només’ serveix els interessos dels independentistes. Negaran la festa de la democràcia per a presentar-la com un aquelarre insurreccional. Com si els vots dels independentistes no valguessen igual que els altres. Com si Forcadell no representàs els votants, si més no igual com els representaven Raventós, Rigol i Benach.

3) I no en tingueu cap dubte: faran tant com podran per eliminar els líders del moviment d’un en un, fent servir qualsevol giny legal. Per això, sobtadament, després de reformar el TC s’adonen que també han d’amenaçar amb el 155. Posaran tot l’arsenal sobre la taula i l’objectiu principal i primer es diu Artur Mas. Perquè és el que els fa més por, us ho vulgueu creure o no, vulgueu fer rialletes o no. Però Mas només és la primera peça, que després encalçaran Junqueras i Baños, i Romeva i Forcadell. I qui faça falta. Amb la raó que siga –recorde que ja hi ha qui parla de denúncies, de moment ridícules, contra la CUP per ‘terrorisme’.

Ells, en definitiva, saben que han perdut a les urnes la batalla més important de totes les que podien lliurar i ara resten obligats a obrir-ne una de nova, aquesta ja sense miraments. Una batalla en què han d’aconseguir que no siguem capaços, nosaltres!, d’aprofitar l’oportunitat històrica que tenim a les mans.

I ho diré també amb tota claredat, perquè crec que l’hora és prou greu per a parlar sense embuts: enfrontar-nos a tot això que ens vindrà ara és molt difícil, més difícil que no guanyar unes eleccions com les que hem guanyat, però aquest no és pas el problema més gros que tenim avui. El problema important que tenim ara mateix és que hem guanyat les eleccions i deixem que ens roben les conseqüències que aquest resultat haurien de tenir. I la pitjor cosa de totes és que en tenim la culpa nosaltres, especialment aquells a qui, inesperadament i contra tot pronòstic, ara resulta que els tremolen les cames.