03.07.2017 - 22:00
El dret d’autodeterminació dels pobles és un dret reconegut internacionalment. Amb el pas dels anys se n’ha anat definint l’aplicació i ha deixat de ser un dret limitat a les situacions colonials. Tots els estats membres de les Nacions Unides resten obligats a adoptar-lo des del moment que accepten les normes de les Nacions Unides com a normes superiors dins l’ordenament jurídic propi. La constitució espanyola, l’admet de manera explícita en l’article 10.2.
«Títol I. Dels drets i dels deures fonamentals. Article 10.
[…]
2. Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix que s’interpretaran de conformitat amb la Declaració universal de drets humans i els tractats i els acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya.»
Hi ha dos texts fonamentals que l’estat espanyol ha signat i que es troba obligat a acceptar. Principalment, el capítol primer de la carta fundacional de les Nacions Unides
«Els propòsits de les Nacions Unides són:
[…]
2. Desenvolupar entre les nacions relacions amistoses basades en el respecte al principi de la igualtat de drets dels pobles i del seu dret a la lliure determinació, i prendre totes aquelles altres mesures adequades per a enfortir la pau universal.»
Però aquest text va ser molt desenvolupat i matisat pel Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, signat per les Nacions Unides el 16 de desembre del 1966. Diu:
«Article 1.
1. Tots els pobles tenen el dret d’autodeterminació. En virtut d’aquest dret, determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural.»
És interessant de remarcar que aquest mateix article, en l’apartat tercer, estableix que tots els estats que signen el pacte, ‘incloent-hi’ (és a dir, no solament) els que tenen responsabilitats d’administrar territoris no autònoms, han de promoure l’exercici del dret d’autodeterminació.
3. Els estats que formen part d’aquest pacte, incloent-hi aquells que tenen responsabilitat d’administrar territoris no autònoms, i territoris en fideïcomís, promouran l’exercici del dret d’autodeterminació i respectaran aquest dret d’acord amb les disposicions de la Carta de les Nacions Unides’.
El 1960 Espanya també va signar la Declaració sobre l’Atorgament de la Independència als Pobles i Països Colonials. Però la validesa d’aquesta declaració aplicada al cas català és més discutible. És cert que s’hi diu que tots els pobles tenen el dret d’autodeterminació, però fa referència a un marc restrictiu, limitat als pobles colonitzats, que a més són objecte d’una llista oficial de casos. Aquesta declaració es va signar el 1960 i l’article segon diu::
«Tots els pobles tenen el dret d’autodeterminació; en virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatus polític i procuren lliurement per llur desenvolupament econòmic, social i cultural.»
Aquesta declaració ha estat molt controvertida, perquè segons alguns estats significa que el dret d’autodeterminació només es pot aplicar a països colonitzats. L’evidència dels fets ho contradiu, car molts estats no colonials incorporen en la constitució el dret d’autodeterminació com a font de legitimitat.
És el cas d’Eslovènia:
«Eslovènia és un estat de tots els seus ciutadans i es fonamenta en el dret permanent i inalienable de la nació eslovena a l’autodeterminació.»
O també de Portugal:
«Portugal reconeix el dret dels pobles a l’autodeterminació, a la independència i al desenvolupament, com també el dret d’insurrecció contra totes les formes d’opressió.»
O el del Paraguai:
«La República del Paraguai, en les seves relacions internacionals, accepta el dret internacional i s’ajusta als següents principis: la independència nacional; l’autodeterminació dels pobles…»
O el de Sud-àfrica:
«El dret del conjunt del poble de Sud-àfrica a l’autodeterminació, tal com es manifesta en aquesta constitució, no exclou, en el marc d’aquest dret, el reconeixement de la noció del dret d’autodeterminació de qualsevol comunitat que comparteix una cultura comuna i l’herència de la llengua, dins una entitat territorial en la república o en qualsevol altra forma.»
Fins i tot Alemanya invoca el dret d’autodeterminació per a justificar la reunificació dels dos estats alemanys:
«Els alemanys dels estats de Baden-Württemberg, Baviera, Berlín, Brandenburg, Bremen, Hamburg, Hessen, Baixa Saxònia, Mecklenburg – Pomerània Occidental, Rin del Nord – Westfàlia, Renània-Palatinat, Sarre, Saxònia, Saxònia-Anhalt, Slesvig-Holstein i Turíngia han assolit la unitat i llibertat d’Alemanya per mitjà de la lliure autodeterminació.»
Així doncs el debat sobre si l’autodeterminació es pot aplicar a una nació no colonitzada en el sentit més clàssic de la paraula és un debat caduc. I encara cal remarcar la importància de la sentència del Tribunal Internacional de Justícia sobre Kossove, del juliol del 2010, que va servir per a tancar el debat definitivament. El tribunal deixa clar que no hi ha cap norma legal internacional que prohibeixi una declaració d’independència. I va molt més enllà, perquè afirma que fins i tot una declaració unilateral, si no viola els drets humans, és acceptable: ‘No hi ha cap prohibició contra la unilateralitat en sí.’