Tot esperant el senyal

A Burjassot, entre el cementeri i el campus universitari, hi ha un grup de nàufrags que cada setmana llança un crit a les xarxes. A voltes és de solidaritat, a voltes de ràbia, però quasi sempre és una demanda o una crítica al govern. Fa tres anys que aquesta gent espera que algú els rescate del silenci i de la buidor dels passadissos del Centre de Producció de Programes. Fa tres anys que esperen en aquesta illa, ara deserta, que algú hi passe i torne a engegar el servei públic de ràdio i televisió.

Aquests nàufrags són els vin-i-tres treballadors del departament de documentació de Radiotelevisió Valenciana, que no resultaren afectats per l’ERO d’extinció i hi continuen fent faena. Digitalitzen els fons audiovisuals de Canal 9. Posen al dia els de la ràdio. Els preserven del deteriorament. I esperen. Vicent Climent, un dels documentalistes, ha explicat a VilaWeb que al principi tenien una sensació estranya i irreal. ‘Necessites usuaris perquè aquest servei tinga sentit, clientela que demane imatges’, afirma. En veritat, tenen peticions de l’exterior, empreses audiovisuals que necessiten imatges que són a l’arxiu de Canal 9, però com que l’empresa es troba en liquidació, no pot obtenir-ne ingressos, i per tant, no les poden atendre.

A les màquines de cafè, o a l’aparcament, es troben amb els tres liquidadors, que habiten la tercera planta. I amb les set persones que s’encarreguen del manteniment de les xarxes, és a dir, el servei de difusió de senyals que RTVV prestava a les altres empreses i que, després del tancament de les emissions pròpies, ha de continuar oferint.

L’àrea de documentació és al segon pis de l’edifici de Burjassot, just part damunt de la redacció. Ara ja no hi baixen. ‘Immediatament després del tancament hi vam anar a arreplegar tot allò que havia d’anar a l’arxiu: cintes, llibres, tot el que tenia la nostra etiqueta. Vam fer una mica d’arqueologia entre les taules’, diu Climent, que insisteix que espera la tornada dels treballadors i l’inici de les emissions. Allò que analitzen i documenten són bruts, programes o informatius anteriors al 29 de novembre del 2013. A l’arxiu audiovisual no hi ha, per exemple, cap imatge del canvi polític del mes de maig del 2015. Ni tampoc de la mort, ben recent, de l’ex-batllessa de València Rita Barberá. I a ‘la nevera’ ha quedat sense emetre el vídeo de la biografia de Fidel Castro que la secció d’internacional tenia editat i actualitzat, a punt per a ser emès.

La cafeteria està tancada, però les màquines de cafè, refrescs i aperitius continuen actives. Sobre la neteja, Climent afirma que hi va haver una endreçada general poc abans del 29 d’agost, quan el president Ximo Puig va visitar les instal·lacions. Però res més. El que sí que manté el blau impecable i transparent és la piscina decorativa que confereix a l’edifici aquest aspecte d’illa del no-res.

En les últimes setmanes hi ha una mica més de moviment perquè els membres del consell rector de la nova Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació hi han fet dues reunions. A la planta novena, al despatx de la direcció general.

Tres anys en negre

Avui, a les 12.19, es compleixen tres anys del tancament de Radiotelevisió Valenciana. El govern d’Alberto Fabra va prendre aquesta decisió quan feia poques hores que el Tribunal Superior de Justícia havia declarat nul l’ERO que l’any 2012 havia afectat més de 900 treballadors. Entre el 5 de novembre ­–data de la sentència­– i el 29 –data del tancament– les Corts Valencianes i el consell van treballar a contrarellotge per a confeccionar la llei que havia de permetre el cessament del servei de radiodifusió.

Les hores prèvies a la fosa a negre van ser un totum revolutum d’emissions ininterrompudes, declaracions ampul·loses i promeses dels partits polítics de l’oposició. També vam veure alguns periodistes fent exercicis d’autoinculpació: davant les càmeres, confessaven els seus pecats de manipulació i seguidisme mesell dels dictats del govern.

Ara, tres anys després de l’apagada i un any i mig després del relleu dels estadants al Palau de la Generalitat, el senyal continua interromput. L’únic que s’ha canviat són les barres d’ajust per l’anunci de l’aprovació de la llei de la nova Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació.

L’última decisió que ha pres el consell rector ha estat anunciar les bases del concurs per a cobrir la plaça de la direcció general. La llei de la corporació obliga que aquest alt càrrec siga elegit per concurs de mèrits i no de manera discrecional. També obliga que la corporació tinga diversos organismes de control, a banda la comissió parlamentària dedicada, com ara el consell de la ciutadania. Igualment estableix que el pressupost de funcionament ha de ser entre 0,3% i el 0,6% del pressupost general de la Generalitat. Per al 2017 s’han consignat 55 milions d’euros més els 26,5 que s’havien previst enguany per a la compra de material audiovisual.

De moment, el nou mitjà encara no té data per a començar a emetre. Ni tan sols en proves. Encara hi ha tècnics avaluant l’estat de la maquinària, dels aparells, de la xarxa… N’han de fer un informe, però si se sumen l’obsolescència dels aparells als tres anys d’inactivitat, no es pot ser gaire optimista.

Després de donar-se consecutivament les dates simbòliques del Nou d’Octubre i la d’avui, coincidint amb l’aniversari de la clausura, el govern ja no vol marcar cap fita per a l’inici de les emissions. La presidència de la corporació, tampoc. Enrique Soriano, el màxim responsable, reconeix que hi ha una certa pressa de tots els grups polítics, tret del PP, perquè es pose en funcionament.

Embolic judicial i laboral
Divendres passat, la vice-presidenta del govern, Mónica Oltra, deia que ells ho tenen tot a punt per a pitjar la clavilla. Soriano matisava que la clavilla la té el consell rector i no el govern. Aquesta confusió de termes no és debades. A banda la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació encara hi ha dues empreses vives. Una és RTVV SAU, en liquidació, però que és la titular de l’edifici de Burjassot i dels equips. L’altra és l’anterior ens que encara és titular d’algun bé, malgrat que tot el deute financer que tenia el va transferir a la Generalitat. Els tres liquidadors de què parlàvem més amunt són els responsables de les instal·lacions. De fet, quan el consell rector s’ha reunit a Burjassot ho ha fet sense un marc jurídic que els empare, perquè encara no s’ha trobat la fórmula. No hi ha cap document, tot i que, segons Soriano, els crida cada dia per veure la manera de començar a utilitzar l’espai.

Un altre front obert que Enrique Soriano diu que no té res a veure amb ell és el dels ex-treballadors. Diu que la CVMC és una empresa diferent, que comença de zero. Admet, això sí, que d’alguna manera s’haurà de casar la nova llei amb la clàusula 6 de l’ERO que obria la porta als ex-treballadors perquè tinguessen una certa prioritat a l’hora de fer les contractacions per al nou mitjà.

En els tres anys que han transcorregut des del tancament, el comitè d’empresa ha continuat funcionant de la mateixa manera que abans. Fent reunions periòdiques i aixecant actes. Cada divendres convoquen una concentració davant el Palau de la Generalitat. A les 12.19 fan un minut de silenci i després informen els treballadors de les novetats judicials o administratives. Albert Vicent, president del comitè, explica a VilaWeb que ‘cada concentració és un espill per al govern. Té un caràcter simbòlic. Ens ha d’escoltar perquè no hi ha res resolt’.

Els representants dels treballadors diuen que el govern no els ha rebuts. Acusen l’executiu de fer-se fotos amb el jupetí roig durant la campanya electoral per a oblidar-los una volta han arribat al poder. La vice-presidenta Oltra ha dit moltíssimes voltes que les portes de palau són obertes. Però reunió no n’han feta cap. Vicent diu: ‘No han negociat mai amb els sindicats. Nosaltres hem presentat tres propostes a dos consells diferents.’ Les dues primeres implicaven paralitzar la liquidació i readmetre la plantilla per fer, immediatament, un tercer ERO pactat i ajustat a les necessitats de producció I a les possibilitats pressupostàries. L’última, que és del mes de març d’enguany, incloïa un pacte negociat reconeixent la improcedència de l’ERO. En aquest cas no hi havia el retorn de tots els treballadors, sinó una incorporació voluntària i progressiva d’una xifra que s’acordàs. Això representaria la devolució de les indemnitzacions i la retirada de la demanda presentada pel sindicat CGT davant l’audiència espanyola.

Albert Vicent acusa el govern de fer cas de l’advocacia de la Generalitat i de ‘deixar de banda la justícia reparadora, que és el que dóna sentit a la política. Prefereixen sacrificar drets laborals’. El representant dels treballadors estima que començar de zero és una utopia quan tens un edifici, uns fons i una xarxa. I ací és on afirma que moltes de les passes que han fet tant el govern com els liquidadors com la nova corporació, posen les bases per a una demanada futura per successió d’empreses.

Encara hi ha una altra ombra que plana damunt el procés de reinici de les emissions que s’ha esmentat de passada: el judici que començarà l’11 de gener a l’audiència espanyola. El sindicat CGT no va signar l’ERO d’extinció i el va denunciar. Ara els altres sindicats li donen suport. Amb la data ja assenyalada es va tornar a llançar una invitació al Govern del Botànic per a negociar, per a evitar el daltabaix econòmic que implicaria, per exemple, que l’audiència declaràs la nul·litat de l’ERO: uns 200 milions d’euros. Manolo Camarasa, representant de la CGT en el comitè, ha dit a VilaWeb: ‘Esperem que algú tinga trellat i ens cride. I si ens criden, ens han d’oferir una solució laboral acceptable a partir de pre-jubilacions, recol·locacions, etcètera. No hem dit mai que tornàrem els 1.600 per a quedar-nos, sabem que s’hauria de negociar.’

La ruïna del sector audiovisual

A banda la pobresa comunicativa que significa que els valencians no tinguen un mitjà de comunicació públic en llengua pròpia, el tancament de Radiotelevisió Valenciana ha costat, de moment, prop de 230 milions d’euros de diners públics. Simultàniament, ha representat la ruïna econòmica a desenes d’empreses de producció audiovisual petites i mitjanes. Actors, dobladors, tècnics, guionistes… també s’han quedat sense feina. Totes aquestes empreses esperen també amb certa ansietat la reobertura de la ràdio i la televisió i de la plataforma multimèdia que estableix la llei. Quan arribe aquest moment, l’illa ara semideserta de Burjassot, entre el cementeri i el campus universitari, tornarà a tenir vida. Haurem d’estar pendents del missatge que aquell dia llançaran a les xarxes els treballadors del departament de documentació.