Toni Soler: ‘No es pot proclamar la independència durant un any’

El Món d’Ahir és l’últim fill de Toni Soler. Aquest Nadal ha vist la llum aquesta revista gruixuda trimestral dedicada a la ‘història d’autor’. És un punt d’intersecció entre la història, el periodisme i la literatura que pren el nom de les delicioses memòries de Stefan Zweig. Dues-centes pàgines de relats d’història de to periodístic i sense pressa. Soler dirigeix la revista editada per la seva productora, Minoria Absoluta, i recupera una passió per la història i per la narració de qualitat que no ha abandonat mai. En aquesta entrevista, parlem del Món d’Ahir, del món d’avui (el ‘Polònia’) i del món de demà (la independència). Soler reflexiona sobre la influència del ‘Polònia’ en la política catalana, l’humor com a desdramatitzador, el ritme del procés i allò que falta per assegurar el tret.

—Una revista de paper… en un món digital de pissarretes i mobilitat… i de més de dues-centes pàgines?
—Havíem de demostrar que podia ser així. Havíem de fer un producte tan bonic a la vista i al tacte que la gent no es conformés de veure-ho en una pantalla d’ordinador o de cap aparell. I crec que ho hem aconseguit. Tant pel tipus de material com per la qualitat del disseny i la impressió, aquesta mena de producte te l’has de poder endur a casa. Si no, la sensació és que no se n’obté la millor versió. Aquesta era la idea. Creiem que el món digital arrasarà amb moltes coses, però hi ha una mena de producte que se sostindrà en el paper. Per això ho hem fet així. També perquè creiem que l’oferta de no-ficció o d’història d’autor en català anava coixa i podíem ajudar a millorar-la. Aquest gènere híbrid entre la història, el periodisme i la literatura tenia una possibilitat d’èxit. Hi havia un terreny a explorar. Tenim molt bons autors al país per explorar-lo.

—Stefan Zweig inspira la idea i la capçalera. Al primer número, hi surten Xammar i Pla… Teniu la sensació que cal recuperar un periodisme literari amb certa tradició i qualitat a Catalunya?
—Recuperem aquest periodisme que ara ja és història. És de fa vuitanta anys.

—I ara n’hi ha, de periodisme com aquest? Té espais d’expressió?
—Qui vol fer-ne, en fa en diversos mitjans. Sí que n’hi ha. També hi ha historiadors que són grans narradors. I grans narradors que expliquen molt bé la història. En qualsevol cas, la idea inicial del Món d’Ahir era publicar un 70% de material inèdit i un 30% de recuperació. Alguns dels textos recuperats no havien vist mai la llum en català, com el fragment de Chateaubriand sobre Napoleó –que hem traduït expressament per la revista– o les cartes de Plini el Jove a l’emperador Trajà. El cas és que volem publicar història per a ser llegida. Per a assaborir la lectura de la història. Ens sembla que tenim un avantatge sobre altres publicacions que tracten la història com allò que també és: una ciència social on els fets, l’anàlisi i les dades són centrals. No tan especulatiu ni tan fantasiós ni tan literari. Nosaltres cobrim aquest flanc.

—Parlar d’història des del periodisme i la literatura… de l’historiador a l’autor (de l’objectivitat a la subjectivitat). Què us han dit els historiadors? Els ha agradat o s’ho miren amb recel?
—No n’he rebut cap comentari. Hem rebut moltes impressions dels lectors. La revista és tan bonica i la gent és tan amable que quan la rep la penja a Twitter amb fotografies. Això diu molt de la proposta que hem fet. Els historiadors no n’han dit res. Almenys a mi. Em preocupava que alguns historiadors se’n sentissin exclosos. Hi ha uns quants historiadors que crec que escriuen molt bé. Però també n’hi ha que són bons bàsicament en el terreny de la documentació i la comprovació de dades. I aquests últims tenen una tendència lògica a censurar-se l’emotivitat per no afectar l’objectivitat de la seva feina. Però hi ha historiadors que són molt bons narradors i amb qui m’agradaria comptar. De fet, en aquest primer número hi ha un article inèdit d’Antony Beevor, que escriu molt bé. El seu article és potser el més dur de la revista perquè parla de la guerra.

—Del primer número, se’n dedueix una defensa dels valors nous i consolidats de casa combinats amb notes d’alta qualitat arribades de fora… L’encerto?
—A cada número hi ha d’haver uns esquers. Són necessaris en una revista com aquesta. Noms que arrosseguin per ells mateixos. Hem tingut la immensa sort de comptar d’entrada amb Eduardo Mendoza, que ha estat tan amable d’escriure un text molt bonic de l’exposició de 1888, i Antony Beevor mateix. Volem alternar els grans noms amb noms no tan coneguts però amb molta qualitat. Noms del periodisme i la literatura més jove. Aquest contrast de mirades veteranes i fresques és bo per a la revista. Si podem ser una plataforma de noves veus, serà una sort.

—Tota en català, tret d’algunes peces? Quin enfocament lingüístic feu?
—La revista és en català. Seria absurd de negar que si ho fem en català i no en castellà –que seria l’opció comercialment rendible– és perquè volem augmentar l’oferta en català i demostrar que té una demanda. Això no és cap caprici. Forma part del nostre pla de negoci i ha de ser rendible. Si no ho és, no continuarà. Per tant, la revista és bàsicament en català. Hi ha autors que escriuen habitualment en els dos idiomes i no se’ls ha fet cap suggeriment sobre la llengua. A Eduardo Mendoza no li vam dir res de l’idioma i ens el va enviar en català. A Guillem Martínez tampoc no li’n vam dir res i ens el va enviar en castellà. Suposo que s’hi sentia més còmode.

—Sorprèn aquesta proposta de Toni Soler i Minoria Absoluta paral·lela al ‘Polònia’, que poua en aquesta pugna constant i en la capacitat de reacció ràpida. Necessitàveu compensar aquella activitat fent una cosa diferent?
—És cert que fa un temps vaig tenir uns quants mesos improductius per diverses raons. Tenia temps de pensar… s’havia acabat el tricentenari… Minoria Absoluta anava a tot gas i jo anava fent les meves aportacions a l’equip del ‘Polònia’… I aleshores va sorgir la idea. Som una productora amb una debilitat per la història. Tenim una línia de programes documentals dedicats a la història molt consolidada. Tenim tirada al tema històric. I som gent que fa continguts. I els continguts s’han de servir amb el millor format possible. Fer una revista com aquesta et posa en contacte amb gent amb molt talent. I això és molt bo per a una productora de continguts. És molt bo per a nosaltres. És com una inversió. I ens ho hem passat molt bé preparant-ho. És un gust.

—Fa més de deu anys que feu el ‘Polònia’. Hi ha força gent que s’informa de la política a través d’aquest programa. Si més no, és el contacte que té amb la política. Noteu que és una gran responsabilitat?
—No crec que sigui bona idea que hi hagi gent que tingui el seu contacte amb la política només amb el ‘Polònia’. El ‘Polònia’ és només un complement. Em sembla molt encertat que es faci després del telenotícies. I em sembla que la proporció és justa quan TV3 dedica una hora diària a la informació i mitja hora setmanal a parodiar aquesta informació. Em semblaria fora de lloc que la gent s’informés amb el ‘Polònia’. No és l’objectiu ni la funció que té. Per afalagar-me, hi ha gent que diu que el ‘Polònia’ retrata més bé la realitat que no els informatius. És cert que el ‘Polònia’ mira de posar els polítics davant el mirall, amb la seva vanitat i la seva ambició… Però és un programa que té l’obligació de fer riure i no es basa en el rigor periodístic. No podem suplantar els companys d’informatius.

—L’humor és una eina poderosa amb molta capacitat d’influència. I hi ha imitacions i esquetxos que poden deixar ben tocat un polític o un partit…
—Encara s’ha de demostrar que els esquetxos dels programes d’humor afectin realment la imatge que la gent té dels polítics i en el sentit del seu vot. En qualsevol cas, analitzar-ho és feina dels sociòlegs i politòlegs. És molt important que si Catalunya té un ecosistema polític propi, aquest ecosistema tingui una paròdia pròpia. Això també ens diferencia. Els estatuts d’autonomia equiparen totes les comunitats autònomes. Però tenir un programa com el ‘Polònia’ o no tenir-lo marca una diferència.

—Com una petita estructura d’estat…
—No és cap estructura d’estat, però és una evidència del fet diferencial. Del fet de tenir un sistema polític propi. Una altra cosa és si ho fem millor o pitjor, però l’existència d’un programa d’aquestes característiques és un símptoma del fet diferencial.

—Us heu de frenar mai?
—[Riu] Que si ens hem de frenar? I tant! També he de dir que som bones persones. No hem volgut mai ser enfants terribles. Jo ja no tinc ni edat de ser-ho. Però quan en tenia l’edat, tampoc no em movia la provocació per la provocació. Mai no ens ha temptat buscar l’escàndol. Sincerament. Sí que ens frenem. Però també alguna vegada ens hem passat de frenada. No sempre tenim temps per a la reflexió detinguda.

—Hi ha punts que no es poden tocar? O que són més delicats?

—En política, no. Avui és delicat això de la correcció política. De les minories, bromes sobre sexes o opcions sexuals… La malaltia i l’humor negre, és clar que no el toquem. Però ara fer broma sobre religió és molt més fàcil que sobre feminisme. I sobre la monarquia és més fàcil que sobre gais. Cal estar atent. No podem actuar com si no hi hagués un públic mirant. Hem de ser receptius a les crítiques i als comentaris de la gent. Cada setmana hi ha algun ull de poll que es trepitja. Però insisteixo que el nostre objectiu no és anar per la vida escandalitzant. En política, que és el nostre tema, el llistó és molt amunt.

—Serà igual el ‘Polònia’ de la Catalunya autonòmica i el de la Catalunya independent?

—No ho crec. Hi haurà més teca. Perquè, si hi ha independència, hi haurà un govern amb més poder i més controvèrsia. I un dels motors del ‘Polònia’, que és la relació Catalunya-Espanya, no s’acabarà de cop. Continuarà existint. La relació amb Madrid continuarà essent font de controvèrsia i, per tant, d’humor. Ens adaptarem a allò que hi hagi. Bé ens vam adaptar a l’època Montilla, que era un avorriment total. Vam haver de ser tan creatius per a superar l’avorriment general de la situació que vam fer alguns programes memorables, en aquella època. Vull dir que no ens preocupen els esdeveniments que es puguin produir.

—És molt sa riure’s d’un mateix. Això sempre. Però en una situació com l’actual, de projectes històrics de gran magnitud, ajuda a afinar el tret? L’humor ajuda a l’autocrítica…
—Sí. Tendim a l’altisonància perquè tenim un dèficit de política real. I aleshores tendim a la solemnitat excessiva.

—L’humor també ens evita de ser patètics en moments com l’actual.
—Costa una mica d’evitar alguns comportaments patètics. Fer humor ajuda i és un antídot contra el patetisme. Sobretot desdramatitza. Avui que a les xarxes, a Twitter, cada dos per tres sembla que s’acaba el món, l’humor i la distància ajuden a veure que no n’hi ha per a tant.

—Doncs, en aquest procés hi ha moments de molt dramatisme… Passem dels dies històrics als dies de derrota total… Com el viu Toni Soler, aquest procés? Amb neguit? O l’humor ajuda a prendre-ho tot diferent?
—Faig humor al ‘Polònia’, però també escric sobre política a l’Ara, i hem posat en marxa el Món d’Ahir. Tinc una pota a cada lloc. Això reflecteix prou bé la meva dispersió mental. I sóc el mateix quan escric a l’Ara i quan ajudo els companys a fer el ‘Polònia’. Visc el procés amb passió perquè m’agrada la política. Em sembla que tot plegat, acabi com acabi, serà positiu. El pas endavant que hem fet de maduració com a país és molt gran. És molt difícil de saber si acabarà amb la independència. Però crec que la presa de consciència, aquest debat que fa Catalunya amb si mateixa, és important i era inajornable. Estic content de viure aquest moment històric.

—Parlant d’història… Anem de pressa o anem lents?
—És molt interessant, això. A la història hi ha processos que maduren durant anys, però que després tenen un punt de precipitació. No es pot proclamar la independència durant un any. S’ha de proclamar un dia. Sempre he pensat que, quan sigui el moment, ha de ser una cosa ràpida i efectiva i després el procés pot durar deu anys, si es vol fer ben fet. Però és evident que hi ha moments d’acceleració inevitables. El procés ha de ser lent i pot durar molts anys, a condició de decidir d’una manera clara quan ha de començar. No podem estar pendents de quan començarà indefinidament.

—Sorprèn sentir que encara l’hem de començar… La independència no és el final, sinó el començament. Molt interessant…
—El procés que viu Catalunya ara és de reflexió interna i de capgirament del sistema de partits. Però quant a estructura política estem igual que l’any 1987 o el 2004. Generalitat, estatut d’autonomia, estat espanyol… no ha canviat res, encara. El procés com a revolució política encara ha de començar. No em queixo d’això. Dic que la transició cap a la independència serà més o menys lenta, però que el moment d’arrencada serà un moment concret. L’hora de la veritat.

—Si la cosa no acaba malament, sabrem fer-ne humor?

—És molt difícil que ens trobem un dia amb la seguretat que la independència no serà. No és com la final de la Copa d’Europa, que la guanyes o la perds.

—Però hi haurà un referèndum, que també es podria perdre…
—Hauríem de ser professionals i tocaria fer-ne broma.

—No sé si gaire gent acceptaria la broma en un moment com aquest. Estem preparats per a riure’ns del nostre fracàs?
—No ho sé… Els nostres avis van viure la república, la guerra i l’exili o la postguerra. Allò sí que va ser un drama. Un fracàs polític i una matança. Nosaltres no estem en aquella situació. Ni hi estarem si es perd el referèndum. Hem d’estar preparats per a fer humor. Ara recordo quan Convergència va passar de 62 diputats a 50 el 2012. I vam preparar un gag en què Duran i Lleida feia menjar una estelada amb patates a Mas. Feia mal veure aquell gag. [Riu] Vam riure pensant-lo, fent-lo i, mentre el miràvem, ens feia mal, però també rèiem. No tinc cap problema a riure i, a la vegada, a patir.

—Però no acabarà malament, oi?
—És molt difícil de respondre. Una bona part del debat consisteix a guanyar el relat. Els que volem que passi diem que passarà. Els que no volen que passi diuen que no passarà. Jo vull que passi i que Catalunya tingui un estatus diferent en un marc de sobirania. I això és possible que passi. Jo crec que la majoria dels catalans ho volen. El principal obstacle és que alguns pensen que no és possible. El segon obstacle és que alguns pensen que això serà una revolució. Si som capaços de fer entendre que la independència és possible i que no serà un daltabaix i que l’endemà anirem a treballar com cada dia i tot continuarà funcionant, ho tenim més que guanyat. Hem de treure dramatisme al canvi que implica la independència. El debat no ha de ser tan passional sinó més tècnic. Hem de ser més pràctics. Ni uns s’han de pensar que serà la panacea, ni els altres han de creure que serà l’infern. Ens ho hem de creure. És l’única cosa que ens falta. Jo sóc dels que s’ho creuen perquè crec que el poble català existeix.