17.01.2017 - 22:00
|
Actualització: 18.01.2017 - 02:33
La manifestació d’ahir a Barcelona ha fet arrufar el nas a molta gent i ha originat una pregunta que ressonava en les xarxes socials: ‘Tenim un problema amb la policia?’ La manifestació la convocaven grups sindicals minoritaris dels Mossos d’Esquadra i el sindicat majoritari de la guàrdia urbana de Barcelona, acompanyats de grups de policies espanyols i la Guàrdia Civil, més el suport entusiasta i ben poc dissimulat de l’extrema dreta.
Certament la cosa feia impressió. No pas pel nombre d’assistents, sinó per les formes que exhibien. I molt especialment per les formes que exhibien, tenint en compte que són funcionaris públics, els qui es manifestaven. Tanmateix, els sindicats majoritaris dels mossos se’n van desmarcar d’una manera molt clara i contundent, i van advertir que era una ‘manifestació política’, cosa que crec que no pot discutir ningú. Perquè això és el que era: una manifestació política, d’un sector minoritari de la policia, ideològicament identificat amb l’autoritarisme, amb l’espanyolisme o amb totes dues coses alhora però que te l’abast que té i representa qui representa.
Des d’aquesta òptica, i tenint en compte allò que es va veure ahir, a mi em sembla exagerat de dir que tenim un problema amb la policia. És veritat que a la guàrdia urbana de Barcelona la situació no és tan clara com als Mossos. Ni les administracions socialistes, ni Trias ni Colau no s’han dedicat a fons a reestructurar aquest cos policíac. Per això ahir el gruix de la manifestació provenia d’aquest cos i per això la xiulada a l’ajuntament va ser la més contundent.
Pel que fa als Mossos, però, no tenim cap dada que avale la tesi que les posicions autoritàries i espanyolistes són ni tan sols importants dins el cos. Una altra cosa és si l’actuació, en alguns casos desproporcionada, d’algunes unitats o d’alguna comissaria fa mal a la imatge col·lectiva del cos i pot arribar a ser contradictòria i tot amb el model que es pretén tenir. Jo crec que en efecte és així i que és possible que alguns dels qui integren aquestes unitats estigueren precisament entre els manifestants d’ahir.
Dit tot això, la manifestació no era gens innocent ni cal menystenir l’estratègia que amagava. El control de la policia, sobretot de la policia de la Generalitat, serà un dels episodis clau en cas d’enfrontament entre els governs de Catalunya i Espanya. I els organitzadors pretenien associar un concepte difús de ‘dignitat’ amb espanyolitat, anatemitzant d’entrada la CUP, però darrere seu tot l’independentisme i també el govern.
La maniobra és molt barroera, però la incomoditat –si no hostilitat– amb què l’independentisme s’encara amb aquestes qüestions pot afegir també confusió entre alguns policies. És més que possible que el govern de l’estat, en algun moment dels mesos vinents, proclame que té el control sobre la policia i el reclame. I aquest serà un moment delicat perquè quan emergesca la nova legalitat catalana la policia haurà de complir la llei, la nova llei. Però, per fer-ho des d’una legitimitat indiscutible, ara no pot incomplir, d’una manera flagrant, la llei actual. I crec que tots estarem d’acord que no és gens fàcil, en aquestes circumstàncies, transitar pel fil tan prim que separa l’encert de l’error.
Amb actes com el d’ahir, els convocants pretenen sobretot escampar la brama que l’independentisme ni està preparat per a gestionar una policia integral ni n’és capaç. I ho fan perquè, quan arribe el moment, alguns efectius dubten de la legitimitat de les institucions que han de servir. És una jugada molt a la desesperada que l’independentisme faria bé de mirar-se amb calma, però també amb intel·ligència. Fins i tot procurant d’evitar, tant com siga possible, situacions que en definitiva puguen afavorir el discurs dels convocants de la marxa d’ahir.
