13.06.2016 - 02:00
Aquesta setmana passada ha tornat a sonar amb força la paraula sorpasso, per la possibilitat que en les eleccions espanyoles del 26 de juny la coalició entre Podem i IU superi el PSOE. La paraula és italiana, i significa ‘avançament’, però no és pas habitual que els italians la facin servir amb el significat polític amb què la fem servir nosaltres. En canvi, és ben curiós que aquests últims anys a la premsa italiana s’ha popularitzat la paraula catalana ‘remuntada’ per a referir-se exactament a la mateixa idea. Vegem quina explicació té l’una cosa i l’altra.
‘El cas de sorpasso és un cas d’estrangerisme innecessari. Molt sovint, aquests mots són difosos des dels mitjans de comunicació espanyols’, explica Jordi Badia, cap d’estil de VilaWeb. Efectivament, fou als anys noranta quan Julio Anguita va importar a Espanya el mot italià sorpasso, inspirat pel Partit Comunista italià, que aspirava a superar la Democràcia Cristiana a les eleccions. Anguita volia superar el PSOE a les eleccions del 1996 i per a explicar-ho va començar a utilitzar la paraula sorpasso.
Les alternatives
Des d’aleshores va entrar a formar part de la terminologia política en els mitjans espanyols i, per contagi, en els catalans. Diu Badia, suggerint alternatives catalanes a aquest estrangerisme: ‘Sorpasso, aplicat a un resultat electoral, es fa servir amb el significat d’avantatge, superació, victòria, triomf, conquesta… I, en determinats contexts, remuntada o recuperació.’
I afegeix: ‘Hi ha encara més recursos per a suplir el verb («fer el sorpasso»): sobrepassar, ultrapassar, avançar, superar, guanyar, passar, passar davant, passar al davant, avantatjar, vèncer, deixar darrere, sobrepujar, sobremuntar. Segons el registre o el matís d’intensitat, encara tenim: batre, derrotar, passar la mà per la cara, eclipsar, deixar fora de combat…’
La ‘remuntada’ catalana, a Itàlia
La corresponsal a Itàlia del diari El Punt Avui, Alba Sidera, recorda que sorpasso es fa servir principalment per referir-se a l’avançament d’un vehicle. ‘En comptades ocasions s’usa com a metàfora en afers econòmics, però no és gaire habitual.’ I ens explica una curiositat: ‘Mentre els catalanoparlants ens deixem seduir per l’exotisme del sorpasso, els italians han adoptat un mot català per referir-se a la mateixa idea: “remuntada”. La paraula va irrompre a Itàlia el 2010, quan els diaris catalans, tant els esportius com els generalistes, van lliurar-se a l’èpica omplint totes les portades amb una enorme i esperançada “remuntada”. El Barça es jugava passar a la final de la Champions contra l’Inter de Mourinho, i “Remuntada!” era el crit de guerra que ressonava amenaçadorament per tot Itàlia.’
Continua així: ‘Com que el Barça, tot i que va guanyar el partit, va perdre l’eliminatòria, “remuntada” va esdevenir la paraula preferida de molts periodistes per fer escarn. No únicament del Barça, i no únicament en l’àmbit esportiu. A Itàlia, on el futbol és una de les columnes que regeixen el país, la línia que separa el calcio de la política és ben estreta. I la remuntada no va tardar a esdevenir popular en el llenguatge periodístic, i també el col·loquial, per a referir-se a allò que els catalans, ai las!, en diem sorpasso.’
Sidera acaba dient: ‘Però per a un italià, Il Sorpasso és, per sobre de tot, una pel·lícula: l’obra mestra de Dino Risi, del 1962, protagonitzada per Vittorio Gassman i Jean-Louis Trintignant i amb guió d’Ettore Scola, que va inspirar l’Easy Rider de Dennis Hopper. A través d’un viatge iniciàtic amb cotxe, Il Sorpasso retrata magistralment la decadència i superficialitat d’una part de la societat italiana dels seixanta. Té un final tràgic: avançar uns altres cotxes perillosament –diversió preferida d’un dels dos protagonistes– acaba causant la mort del company de viatge més prudent, just quan aquest començava a trobar plaent això del sorpasso.’
