10.10.2016 - 22:00
|
Actualització: 11.10.2016 - 00:50
La polèmica originada arran la decisió de l’Ajuntament de Badalona de treballar el dotze d’octubre ha reobert el debat sobre la celebració no d’aquesta peculiar ‘Festa Nacional’ que ara resulta que la delegada del govern espanyol a Catalunya vol que siga de festa obligada, vulgues o no. Tant ho vol que ha amenaçat amb intentar tancar i tot aquelles instal·lacions municipals que resten obertes dimecres, cosa que seria d’un ridícul còsmic. Més enllà del debat concret d’aquest any, però, el ‘Dia de la Hispanitat’, cada any, és un perfecte recordatori de com d’estrany i inusual és aquest estat espanyol on, de moment, ens ha tocat viure a la majoria de nosaltres.
Primer per la història. La proposta de fer oficial aquesta festa, presentada com a ‘Dia de la raça’ (poca broma!), prové del 1913. Però no deixa de ser significatiu que el seu nom actual ‘Dia de la Hispanitat’ fos una creació el 1931 de Ramiro de Maeztu, un dels il·lustres feixistes que va donar la cobertura ideològica al cop d’estat de Franco del 1936 i que, després del seu assassinat, van ser glorificats pel règim. Durant la transició, com va passar amb tantes altres coses, simplement les forces democràtiques van acceptar com a xais la imposició d’un símbol de la dictadura, intentant dissimular-lo una mica amb un canvi de denominació que va fer del ‘Dia de la Hispanitat’ la ‘Festa Nacional’. I prou. Poca broma, però, amb la virulència de la proposta: els qui van proposar que la Festa Nacional no fos el dia que ho era sota el franquisme sinó que fos el dia en que es va aprovar la constitució simplement van perdre. Aquells anys van anar així i així anem nosaltres ara.
Però per si no fos prou estrany ja que un país teòricament democràtic tinga com a dia nacional una data imposada pel feixisme la cosa encara resulta més sorprenent quan es veu concretament què es celebra. Perquè el 12 d’octubre l’única cosa que li va passar a Espanya és que va començar a envair Amèrica. Diguem-ne. I celebrar, doncs, el que s’està celebrant com a dia nacional és la mostra d’un imperialisme tronat que, damunt, no és gens efectiu. Perquè Espanya va perdre fa dècades tots els territoris ultramarins, humiliació rere humiliació. I això, que la celebració siga tan estranya, també parla clarament del que és l’Espanya actual. Sobretot pel contrast amb el que es celebra com a festa nacional en qualsevol altre país del nostre entorn, de la Unió Europea.
Perquè Àustria, per exemple, celebra la constitució. Bèlgica celebra la teòrica data de formació de l’estat i la república txeca celebra el dia de la independència, com ho fa Estònia, Finlàndia, Lituània o Eslovènia, entre més. Anglaterra celebra Sant Jordi. i Irlanda Sant Patrici. França el triomf de la revolució. Alemanya la unificació política del 1989. Itàlia la proclamació de la república. I Holanda o Eslovàquia celebren l’alliberament dels nazis… A ningú, per tant, no se li acut celebrar un imperi perdut i encara menys lloar una colonització criminal. Excepte a Espanya. Que ja ho sabeu que és diferent.
(No caldria que ho aclarira però jo treballe dimecres i tindreu puntualment l’editorial. Ho dic per si la senyora Llanos de Luna em vol obligar a fer festa a mi també…)
[Si ens llegiu per la web, a sota trobareu els comentaris dels subscriptors a aquest editorial. Entre més serveis, els subscriptors reben aquest editorial el dia abans de publicar-lo al vespre, i poden afegir-hi la seua opinió. Aquesta és una més de les maneres amb què els subscriptors de VilaWeb participen en la redacció del diari i ajuden a fer-lo millor amb les seues crítiques. Si ens hi voleu ajudar, amb una petita quantitat us podeu fer subscriptors del diari. Per saber-ne més, aneu ací.]
