Simona Levi: ‘Blesa no era el ‘capo’, però era necessari perquè es complís el pla’

La mort de Miguel Blesa, ex-president de Caja Madrid, ha estat impactant. Condemnat per apropiació indeguda per l’escàndol de les targetes opaques, se n’ha trobat el cadàver amb un tret al pit fet amb un rifle de caça, quan justament es disposava a anar de cacera amb uns amics, en una finca de Còrdova. La principal hipòtesi és el suïcidi, però no es descarta res. Qui li podia voler mal? Diu l’activista Simona Levi, qui amb la gent de la X-Net va fer possible que s’acabessin difonent els escandalosos ‘correus de Blesa’, que Blesa ja no tenia més secrets; que la informació comprometedora de quan era president de Caja Madrid ja va sortir en aquells correus. Però que el problema de Blesa va ser que havia passat de ser el cap d’una organització amb estructura mafiosa que s’enriquia enormement a ser un pària.

—Què no hem d’oblidar del que va fer Blesa a Caja Madrid?
—No podem oblidar que ell no era un personatge particularment brillant, que no era gaire creatiu en el suposat disseny criminal de què va participar. Ell no va ser el més creatiu, però va ser la peça indispensable perquè es pogués dur a terme. Ell va liderar, aprovar i acompanyar tot el disseny criminal al voltant de la connivència dels partits i de la trama mafiosa, la connivència entre els partits polítics i la banca. Ell ho va permetre.

—Parleu d’una estructura mafiosa. Com funcionava?
—Als films sobre màfies es parla de l’organització; en aquest cas parlem dels partits polítics. Sabeu que a la màfia hi ha famílies, oi? Doncs, no és que això sigui semblant, és que és idèntic. Les cúpules dels partits polítics són les famílies, que elegeixen els seus homes en punts clau, decisius. Un d’aquests homes era Blesa, però també n’hi havia un altre amb més dimensió pública, que era Rodrigo Rato, que era ministre d’Economia i que va legalitzar l’estafa de les preferents. Ells són homes de l’organització, de les famílies de l’organització, la feina dels quals era fer arribar els diners a l’organització, en aquest cas, als partits polítics. A canvi, podien fer la vida que volien, tenien tots els diners que volien. I això és una estructura purament mafiosa.

—En aquesta estructura, Blesa era el ‘capo’?
—Els ‘capos’ són els partits polítics. Blesa no era el gran cap, però era l’home que feia la feina perquè l’organització continués funcionant. Era un soldat, però amb graduació molt alta. Sense ell no s’hauria pogut fer res. Ell era allà perquè es complís el pla.

—Algú pretendrà ara que Blesa s’emporti a la tomba tota la culpa d’aquells fets.
—Exacte. Nosaltres lluitem molt contra la fiscalia i el sistema judicial: hem demanat seixanta-cinc imputacions en el cas de les ‘targetes black’, i trenta-quatre sobre la sortida a borsa de Bankia, mentre que la fiscalia en demana només cinc. Hi ha una diferència brutal entre una visió de sistema, que intenta crear una narrativa segons la qual n’hi havia cinc que ho feien malament, unes pomes podrides, i la visió que tenim nosaltres, que és la d’un disseny mafiós en què ha participat tota l’estructura dels partits polítics. No són pomes podrides, és una estructura criminal organitzada. És com si parléssim d’una màfia i diguéssim que només n’hi ha quatre o cinc que són uns criminals.

—Dieu que els correus de Blesa revelaven la manca de sentiment de culpa de tots ells.
—Llegint els correus de Blesa, he vist com les elits consideren la resta de la població matèria primera extractiva, i no pas persones. Són molt delicats entre ells, els uns amb els altres. Si finalment és un suïcidi, podem veure que, efectivament, aquesta gent són delicats i sensibles entre ells. Però, per ells, el món s’acaba en el seu entorn, i la resta som carn d’explotació. Quan venien preferents, quan estafaven amb accions, nosaltres érem xifres per a ells.

—No tenien cap mania a encolomar productes tòxics a gent que sabien que era vulnerable.
—És clar. Era un calador de pesca; és més fàcil de pescar si són pensionistes que si són inversors.

—Voleu dir que Blesa no carregava al damunt un sentiment de culpa?
—No sé si s’ha suïcidat, però no crec que tingués cap sentiment de culpa. Crec que tenia vergonya d’haver estat expulsat dels seus semblants, però, sobretot, tenia por de passar sis anys a la presó.

—Qui podria voler que Blesa callés? Quina informació secreta podia tenir?
—No crec que tingués cap informació secreta, perquè tot ho vam difondre amb els ‘correus de Blesa’. Tots els seus secrets eren allà. Sí que, segurament, havia menyspreat alguna gent. En una organització criminal, quan es passa de cap a pària és probable que algú pugui aprofitar-ho per exigir favor o desgreuges.