04.05.2017 - 22:00
|
Actualització: 05.05.2017 - 13:51
Ahir es va originar una certa polèmica amb un telegrama de l’ambaixada dels Estats Units que ha emergit ara a la llum pública. Relata una conversa de Juan Carlos amb el senador Ed Muskie, enviat personal de Jimmy Carter. En la conversa, de l’any 1979, el rei d’Espanya, tres anys i mig després de la Marxa Verda, proposa de tornar Melilla al Marroc ‘perquè hi viuen pocs espanyols’ i convertir Ceuta en una zona internacional com ho havia estat Tànger. Evidentment, Juan Carlos temia que la pressió marroquina conduís Espanya a un enfrontament que no podia guanyar i per això s’avançava fent dues propostes que són ben contradictòries amb l’esperit i la lletra del nacionalisme i la constitució espanyoles. Com volia fer quadrar això amb el famós article 2 de la constitució és una incògnita, però resulta significatiu que Juan Carlos mateix digués que l’exèrcit no seria cap problema. Segons ell, ‘l’exercit protestaria un parell de mesos i ja està’.
La frase, la conversa i la proposta resulten estridents, però no són tan cíniques com sembla. Juan Carlos, en una reunió privada i teòricament secreta amb l’enviat especial dels Estats Units, no fa propaganda, parla seriosament, entre més coses perquè està convençut que el que diga no eixirà d’allí. I si no ha de fer propaganda, perquè amb propaganda no impressionarà l’interlocutor, pensa amb realisme. Aguantar els presidios sota sobirania espanyola és massa difícil; val més cercar una solució i de segur que l’escàndol durarà dos mesos i prou.
Al final no va passar res d’això. Bàsicament, perquè fins avui al Marroc no li ha interessat. Però el comportament del monarca i allò que diu que hauria passat en realitat si els fets s’haguessen acomplert, ara ens resulta molt interessant a nosaltres.
En primer lloc, perquè demostra, una vegada més, que una cosa és la propaganda exaltada i una altra la realitat. Una cosa és l’ús que ells fan de la propaganda per als seus interessos concrets i una altra la visió que ells tenen de la realitat. N’hem vist una mostra no fa gaire. Eh que us ha sorprès la reacció arran de la picossada de milions que el PNB s’ha endut en canvi de votar el pressupost de Rajoy? La Razón –i La Razón deu ser més nacionalista espanyola que l’exèrcit i tot– ahir titulava encantada: ‘El PNB va negociar els 1.400 milions del pressupost sense parlar d’autogovern ni de presos d’ETA.’ Ai, caram. ‘Barat, barat!’, que deia l’Àlex Gutiérrez en el seu comentari al diari Ara. Què és ‘l’extorsió nacionalista’ si el beneficiat de l’extorsió és el PP? Doncs mira, no res. La propaganda exaltada es pot modular tant per incitar les masses com per calmar-les. Depèn.
Segona cosa que demostra l’afer. Que tot té solució i que a més la solució sol ser ràpida. En diuen realpolitik i ho practica tothom. Siguem sincers: qui creu de debò que seria més senzill per a Espanya tornar Ceuta i Melilla al Marroc que no pas conformar-se amb la independència del Principat, si s’hi arriba després d’un procés democràtic multitudinari? És obvi que molestaria i desfermaria protestes. Però si tornar dues ciutats plenes de militars a un règim no democràtic només implicaria dos mesos de protestes intenses i després tot es podria gestionar, ara no em digueu que seria ingestionable l’existència d’una Catalunya independent.
Sobretot perquè, en el fons –i és la tercera cosa interessant d’aquest afer–, ells mateixos s’adonen de la insignificança de tot allò que diuen els papers. La constitució espanyola no prohibeix tant la independència de Catalunya com el retorn de Ceuta i Melilla al Marroc? Com pot ser, doncs, que Juan Carlos parlàs així? Doncs perquè, per més tombs jurídics que fem a qualsevol situació concreta, al final les relacions internacionals no fan sinó una cosa: certificar allò que la realitat proclama. Després del referèndum, si es guanya amb claredat i s’exerceix la sobirania sense ombra de dubte, el reconeixement internacional només és cosa del temps. Perquè la realitat és més tossuda que la constitució, que ells saben que poden passar per alt si els convé; però sobretot perquè ningú no aspira a deixar podrir situacions si hi ha en joc, per exemple, una cosa globalment tan important com la ciutat de Barcelona. O com Ceuta, Melilla i l’estret, per a tornar a l’origen d’aquest paper.
[Bon Dia] –Atenció a les primàries del PSOE. Després de totes les maniobres brutes en contra, resulta que Pedro Sánchez gairebé ha atrapat Susana Díaz en nombre d’avals. Diuen que això significa que podria guanyar unes primàries que s’han construït perquè les guanye, com siga, la líder andalusa. Molt interessants, per cert, els resultats als Països Catalans. A les Illes 976 avals per a Sánchez, 450 per a Patxi López, que va rebre el suport de la presidenta Armengol, i només 350 per a Susana Díaz, que queda tercera. Al País Valencià 8.105 signatures per a Sánchez contra 5.300 de Susana Díaz. I al Principat, 6.058 avals per a Sánchez i només, només, 974 per a Susana Díaz. Sumat: 23.244 avals per a Pedro Sánchez contra 6.624 per a Susana Díaz. Molt significatiu.
–El govern català va activar ahir la contractació per a adquirir les vuit mil urnes que han de servir per a votar en el referèndum d’autodeterminació del setembre. I sembla ser que seran urnes de metacrilat. Em sap greu. Sóc dels qui creuen que votar, com en el 9-N, en un urna de cartó austera, discreta, barata, útil i humil era un missatge poderós.
–Ahir vam fer a Palma la quarta sessió –i última, enguany– de l’Assemblea de Lectors de VilaWeb. En les assemblees fetes a Perpinyà, Barcelona, València i Palma, hem explicat als subscriptors com ha anat l’any i els hem anunciat les novetats que arribaran durant les setmanes vinents. A Palma, ahir, vam estar durant prop de tres hores discutint de tot, de què fem bé i de què fem malament. I naturalment també de política. Aprofite l’avinentesa per a donar les gràcies a tots els participants en les quatre sessions i als subscriptors, que són la base indispensable d’aquest diari que és VilaWeb. Si no en sou encara avui us en podeu fer clicant ací.
