Sense preguntes

‘Sense intermediaris’, van dir.

I tothom sap que això és bo.

Els intermediaris, de seguida en tenim la imatge formada (la paraula ens l’evoca: intermediaaaarissss), són personatges gruixuts que fumen puro o que vesteixen rialleta de filferro o panxa d’aprofitat o ullets de fura o etcètera; són, sobretot, i més enllà de l’aparença, els paràsits, els responsables que els preus s’apugin sense benefici per als productors. Una nosa.

Per això, si algú ens diu ‘sense intermediaris’, és força possible, molt possible, gairebé segur, que ens ho prendrem bé. Ja som, a més a més, prou grans, gent responsable: per quins set sous ens hauria de fer falta ningú que ens ho guarnís (agafar la taronja, empastifar-la de cera, malla de plàstic, etc.), que ens ho encarrilés?

Així doncs, quan, l’altre dia, en un telenotícies, per farcir la peça sobre aquesta passió de Donald Trump pel missatge directe via Twitter, es van comentar els nous temps de la comunicació política amb aquest ‘sense intermediaris’ un estrany calfred va somoure l’ordinador.

No cometrem ara la ingenuïtat de pintar la cosa periodística com la panacea de totes les justícies, que l’experiència, passada i present, ens desmentiria la pretensió amb una riallota de les que fan la volta al món (quants exemples, ai, de llagoteria al servei del no-res, del simple millor postor). Però també és cert que, igualment, podríem retrucar amb un bon grapat d’exemples dignes de l’ofici, i deixar l’esmentada experiència amb un merescut pam de nas. Perquè hi ha hagut periodistes. Dels que es fan preguntes, dels que cerquen els contextos i proven d’explicar-ho. I segur que encara n’hi ha.

La qüestió, però, potser rau a pensar fins a quin punt això de deixar-les anar a cop de piulada, això de negar directament la paraula (‘Not you’, repetia, amb aquella gestualitat d’estiracordetes autoritari: calla, calla, no et donaré la paraula, ets un mal educat, ‘not you’), és una altra de les dèries de l’ultrapersonalista nou president de l’imperi o fins a quin punt és un acte significatiu i meditat.

O premeditat.

I és que, si ens despistem, potser d’aquí a un temps ja ens haurem acostumat a no trobar a faltar les preguntes. I haurem d’entomar directament i simplement allò que ens voldrà fer arribar el ‘comunicador’ de torn. I haurem acabat de confondre la informació amb la propaganda.

Sense intermediaris, això sí.

Sense context.

Sense preguntes.

Que, encara que no es responguin (o, potser, sobretot quan no es responen), són necessàries de sentir.