Sebastià Perelló: ‘Coses que has de contar quan ja s’ha dit tot’

Anem sense preàmbuls a l’entrevista. Entrem-hi de ple. Submergim-nos en el món de Sebastià Perelló (Costitx, Mallorca, 1963), tan propi, tan genuí. Deixem-nos portar pel seu dir. Escoltem-lo, ell que ens fa escoltar la música de les paraules, una història de marges, de raons veritables, que és la seva novel·la ‘Veus al ras’ (Club editor). Només una recomanació: llegir l’entrevista fins al final, perquè, si bé la primera part fa referència a l’obra que acaba de publicar, la segona tracta d’aspectes de la nostra societat contemporània i, en concret també, de la societat mallorquina i, finalment, ens parla dels autors de les Illes Balears en relació amb la centralitat barcelonina. Sebastià Perelló fa llum.

—Trobo que el vostre llibre és com un experiment poètic al voltant de les paraules, el so de les paraules, les veus que fan néixer les paraules, el dir, un dir que exploreu des dels contorns fins al nucli d’aquest univers que és la idea de ‘paraula’. I, per tant, us col·loqueu en un nou punt de vista sobre el món de la paraula i del dir. No és el ‘què’ només, sinó que sobretot és el ‘com’.
—’Veus al ras’ és una novel·la sobre la passió quan ja no sap dir el seu nom i tresca en aquell destret on les paraules no basten. I d’aquí que la veu sigui un dels epicentres del text: allò que sura entre la presència i l’absència. I som a la intempèrie perquè aquí ja només queden paraules per tal de servir de mitjanceria cap a l’altre. I som en una terra de ningú on només podem arribar amb més mots. D’aquí ve que sigui útil la idea d’una veu que sobretot escolta en aquest paisatge ras. Escoltar més que veure, tal com reclamava Pasolini. Per això vaig provar de bastir el llibre en aquesta veu de l’escriptura, i fer una novel·la per a l’orella, quan l’atenció ja és a la boca d’un forat negre. Una veu encallada i una altra que teixeix una rapsòdia amb les deixalles, els fragments, l’antologia d’anècdotes en què es converteixen els dies que passen. Perfils ratats que neden en aquesta especulació al·lucinada que funciona com un onatge. I enmig de la mar gran només ens queda la boia dels mots, i el gra de la veu d’una dona que fila, filla de Penèlope, que enfila l’agulla i mostra la cara més gratellosa d’aquest agregat d’ombres, ecos, reflexos.

Però de cap manera pretén esser només orla verbal. És una novel·la, no és al centre del text la idea d’adornar vores amb randes. S’escriu amb l’efervescència dels mots quan continuar parlant és l’única sortida. En la precarietat i la fragilitat més contemporània. Per això treballa la insistència i la repetició com a mecanismes que estiren el fil del text. Quan els fets es desfan en fils, precisament. Té el ‘com’ que em reclamava aquesta història que s’aferra a l’emblanquinat, sense clovella que neda en la despossessió. Els fets plomats estiren més mots, perquè la sensació és que més enllà només queda caure sense fer biaix. Cap al buit, quan ja no hi ha res que t’empari.

—Aquest llibre s’ha de llegir a poc a poc, paladejar-lo. És tan exacte en les troballes metafòriques, d’un detall tan minuciós, que fa feredat.
—He procurat fer la feina amb en aquesta exigüitat narrativa i provar de fer-hi lloc. Coses que has de contar quan ja està tot dit. Això t’obliga a la minúcia, a prestar atenció a les coses que ens passen per alt, fins i tot als detalls sense importància aparent. Cavar en aquests miralls negres i provar d’extreure’n allò que hi ha quan ja no sabem cap a on hem de partir. D’aquí prové l’afany paradoxal de nedar en aquesta mena d’aigües que flueixen per una banda cap a la repetició, la variació obstinada, el nus a la gola, i per l’altra cap a les menuderies, fins i tot la nimietat on prova de propagar-se el text, i trobar en aquests meandres la puixança del llenguatge, com si l’única certesa fos que la crueltat extrema, la més despietada fos aquell desert fora dels mots.

—És un llibre ple de paradoxes i de contraris: la paraula alada que és la paraula dita atrapada per la necessitat i el consol de l’escriure. És tot tan aeròbic i alhora és tan obsessiu. És la paraula en el silenci. És el joc de la comunicació i la incomunicació. Del dins i del fora.
—Sí, es tractava de dir els forats, escriure’ls, treballar els grops de la Història que conta, els nusos que costa més de desfer. I tanmateix és aquesta manera d’esmicar-se en detalls que només provoquen més fam i no la satisfan. En aquesta terra de frontera de l’esgotament. Com en una exhalació. Cap al cor de la fosca a la recerca d’aquests efluvis de l’interior que tenen la força de revelar les nostres pròpies foranies. Com si fos possible encarnar els nostres fantasmes. Però, al cap i a la fi, és una conversa apedaçada amb retalls i escapçadures. Perquè una de les imatges que m’han perseguit durant l’escriptura d’aquesta novel·la ha estat aquest Narcís que no troba el nom i aquesta Eco que li acaba les paraules. Ell és pura imatge i ella tresca en la veu de l’altre. Aquí, la muda, parla, i ell, només a través d’ella, aconsegueix anar més enllà del seu mirall. I crec que no som el primer a connectar aquest mite amb la crisi més contemporània. Una història de passió, un llibre d’amic i amat en temps difícils i abocats a la més devastadora inanició. Una història dels descosits del present. Aquest nus d’alguna manera pren la forma d’una paradoxa. D’aquí també que faci pensar en la calma i l’agitació alhora.

—Heu citat Pasolini. La voluntat era escriure una novel·la incòmoda, inconformista, de denúncia, molt contemporània, com les obres que ens va deixar Pasolini? Què us preocupa sobretot de la societat que ens ha tocat viure?
—La meva idea era perfilar els personatges en el present més immediat, i amb això vull dir mostrar-los en l’escarràs de la crisi que ens paralitza a tots plegats, mostrar-los en aquest desproveïment que ens immobilitza i que sembla incapacitar-nos per tal de continuar endavant. Sembla que només sabem tapar forats i no basta. Per això és una novel·la en temps difícils. És en l’ossada del text que vull dir la desacceleració, aquesta mena d’inacció estupefacta que mina fins i tot l’ànsia de sortir d’aquest atzucac. Per això les veus al ras returen entre l’encantament i l’eixorquia. I diuen la nostra manca d’audàcia, aquesta desgana que ens emmiralla en la decepció, la inconsistència i la incertesa més contemporània. Per això he fet servir aquesta paradoxa entre la veu que no pot parar de parlar, el murmuri que s’obstina i el nus a la gargamella. Crec que ‘Veus al ras’, en aquest sentit, és una demanda i una protesta, però de cap manera pretén ensenyorir-se de cap mena de peanya des d’on apropiar-se de l’inconformisme o de la dissidència. Vol fugir de qualsevol afany de creure que pot presumir de saber cap on hem de partir. No em pertoca ni a mi ni al text inflar-se perquè sabem com podem sortir d’aquest camí que sembla sense sortida. Només es tracta de mostrar les veus calcinades del trastorn que ens ha fixat en aquest ‘impasse’. Dir l’estancament i la nostra por davant la inanició social i política. I, d’altra banda, he exposat els personatges i el lector a l’espera més desconcertant. A la desesperació, a una paciència que es podreix, que es descompon i que es corromp en les urgències que volatilitzen la quotidianitat. I en el marc d’una desconfiança que ens rosega a tots plegats, quan bona part de la humanitat sembla tractada com si fos material de desguàs, tenim aquesta sensació de caure emplomats, sense xarxes, sense res que ens empari. I és precisament en aquests destrets quan compareixen amb les seves certeses de cartó els figurins decidits i ofuscats dels lloros negres de les polítiques feixistes que sempre tornen i que sempre acaben igual: no deixen res per verd. Les veus dogmàtiques i fanàtiques, lladrucs i amenaces des de la garriga més espessa, se senten arreu en aquest desgavell global sense solucions locals. ‘Veus al ras’ són carn d’aquest panorama escindit.

Ben endins de ‘Veus al ras’ hi ha un desig: la recerca d’un lloc acceptable. Segurament és allò que ens mou a tots plegats. I això demana la radicalitat democràtica de la conversa. Una novel·la inconformista? Sí, un text que espina, un lloc per pensar. Un os fora de lloc. Que vol dur la contrària. Que cerca mirar d’una altra manera. Des de la divergència.

—A ‘Veus al ras’ hi ha el concepte de ‘la transparència’, que no és clara, que és una altra cosa. Me’n podeu parlar?
—Vaig llegir una vegada que la transparència és misteriosa: dins no s’hi veu res. I tens raó, la transparència és un dels motius que posa damunt la taula el text. I un concepte que perviu com un ideal en la contemporaneïtat. Vattimo parlava de la societat de la transparència i ha fet fortuna en els discursos polítics. Una mena de panacea ideològica que em fa sospitar. Perquè s’ha convertit en una metàfora espectral que incita a l’exposició permanent. I que ens exposa a la vigilància. I cal no oblidar que les utopies, que a través de la història s’han presentat sota la claror desinfectant de la diafanitat, on s’han eliminat les ombres i els secrets, han fet servir aquest motiu per tal d’imposar la seva pròpia opacitat. No es tracta aquí de replicar l’ànsia de la transparència política en el marc d’un estat que ha mostrat el llautó més corrupte, però sí d’interrogar aquesta demanda de fer desaparèixer qualsevol forma de reserva ciutadana. I que pot convertir-se en irrespirable. D’altra banda, la transparència, quan ja és una ideologia, no té agafada, és el filtre invisible que ens posa en les mans dels que tenen la paella pel mànec i la fan servir com una il·lusió. Un engany pulcre que sempre promet i ens deixa amb un pam de boca. Desorientats. I quan ens hi exposam ens regalam a la vigilància i ens tancam la porta a les resistències més furtives. Només es tracta d’alçar una cella davant la possibilitat d’una claror tramposa. I el protagonista de ‘Veus al ras’ s’hi obsessiona, sent el pànic de ser transparent i cerca amagatalls i alhora sent la impossibilitat de ser veritablement transparent davant l’altre, fins i tot davant el mirall, en una dinàmica que el dispara cap a l’al·lucinació que l’aboca a la paradoxa de ser això: una absència, quan dins no s’hi veu res. No hi ha certesa en aquest sentit, al llibre, no hi ha indicacions, només es proposa com un lloc per a pensar un concepte en el marc de la societat contemporània que ens reclama comparèixer confessats. I ja sabem quin ha estat el poder de la confessió en mans de l’autoritat al llarg de la història.

—Fa pocs mesos l’escriptor Biel Mesquida presentava ‘Trémolo’, un aplec de relats que definia com ‘un llibre de veus, veus de la paraula dita, OLNIs (Objectes Literaris no Identificats), que també tenen la voluntat d’oferir una matèria poètica i la voluntat d’ajustar el contar i el cantar. Perquè la veu sempre té música.’ Essent dos llibres diferents, el vostre i el del Mesquida, tenen similituds. Creieu que només és fruit de la casualitat o són dues obres de dos escriptors balears, nascudes en un context social i cultural que es volia mort, arrabassant-vos la llengua i la cultura? Per això la força de la veu, el clam.
—Crec que Mesquida s’ha convertit en un mestre de les novel·les ‘express’, on ens exposa als rituals melodramàtics que s’enginya la història. ‘Trémolo’ és el llibre de les catàstrofes íntimes i l’espina dorsal del llibre  és l’estat inquiet, nerviós, de la palpitació del temps que ens fuig de les mans. Un llibre sobre naufragis vivencials, quan la quotidianitat és un plató. L’irreparable és la seva bresca narrativa. Un llibre on l’agitació permanent actua com a caixa de ressonància. Una poètica del batec, de la sacsada. Veus fetes carn esgarrifada. Una sismografia del dolor. I un estil aferradís, de planta enfiladissa, persistent, resistent en les condicions més precàries en un temps de liquidacions. Entre màscares i veus llogades que cerquen fer comparèixer el ‘quick’, la carn viva, la immediatesa. I crec que ha estat Ponç Puigdevall que n’ha destacat la hilaritat de la tragèdia. En aquest sentit, és un virtuós de la facècia i del ‘capriccio’ literari que amb les seves faules exactes i burlesques ens exposa als cataclismes minúsculs de les nostres tempestes íntimes, capaç de fer malabarismes per tal de mostrar els nostres sofriments i treure’n aquella lluïssor exaltada de la carn viva. ‘Trémolo’ és un llibre de ruptures i pèrdues, de figures soles davant les escletxes més irreparables. Una literatura mercurial de la ressaca dels temps contemporanis. Una literatura de l’extenuació. I les veus, les veus de la paraula dita, cerquen mostrar aquest tremolor en temps d’àncores d’estopa, cerquen fer present aquesta eventualitat, l’aire provisional de quasi tot. Escriu, per això, des de l’hesitació per tal de dir l’esverament contemporani. Posar els pèls de punta. Carn de gallina. Per això les veus es presenten en aquest estat intempestiu, inclements. Des de la seva voracitat verbal. La seva veracitat.

Crec que ‘Veus al ras’, tot i que s’escriuen en un mateix context, presenta el panorama des d’una perspectiva diferent: cerca posar veu i noms a una inquietud. Sura en una ecolàlia que té una textura distinta. S’escriu desesperadament contra l’afàsia. Es deixa emportar pels corrents de silenci que hi fan niu. Treballa amb els fils de veu que es desfan. Sempre davant la por de callar. Des de l’exigüitat. Pica pedra en l’estancament d’aquestes veus letàrgiques que semblen venir de l’interior d’una peixera. Treballa amb pelleringos, esberles del llibre dels fets, no cedeix a l’ànsia de contar. No cerca l’agitació, sinó el fil d’aranya, el text s’alça com una barraca provisional al costat del canal d’evacuació de la Història. I les veus són aquí allò que és present i alhora s’esmuny, trenades en la inconsistència. Som lluny en aquest sentit de l’eufòria mesquidiana, la ficció coral, la seva anfractuositat estilística. Mesquida escriu la xerradissa i aquí les veus s’embarranquen, s’han sargit sobre la tela foradada del present i quan s’embalen, returen en una loquacitat del xerraire, sempre esfilagarsat. Són veus plomades.

Són obres que compareixen en el mateix marc social i polític. Venim d’un món d’experts en desforestació territorial i cultural. La mateixa jungla fal·laç. On la cultura sempre ha fet nosa. On només podem sortir a la foto com a nosa local i folklòrica o com a lloc disponible per als paradisos ‘low cost’. No és estrany que en aquest context les veus se’ns presentin com a demanda i protesta.

—Com veieu el procés de canvi polític del nou govern de les Illes Balears? Sou optimista?
—Per ventura podem canviar de tàctica davant la misèria. Si fins ara la resistència consistia a mirar de créixer com una mala herba enmig del sementer, fins i tot remugar des de la indigència, o simular una letargia aparent, però aferrar-se a l’emblanquinat per tal de sobreviure, i esser les veus més enfiladisses i les més remugueres, les més rasposes, ara podem moure conversa. No cal per ventura esser allà on no t’esperen, pots allargar la mà i creure que en trobaràs una altra que t’acull. Mirar de créixer d’una altra manera. No cal provar de fer forat en la intransigència, com abans. Però no podem esser simples, calen tots els recursos de la complexitat perquè la situació els reclama. Si abans semblava que la solució que l’autoritat oferia davant la fam era eliminar l’estómac, ara sembla que podem demanar menjar. Però passa el temps i ja sabem que ens hem de menjar el pa fins a les crostes perquè no hi ha recursos. Podem menjar faves torrades, sabem que la crisi paralitza i minva la capacitat d’acció política, que els problemes són globals i les solucions locals només tapen forats. Però la política no s’ha de convertir en una xerradissa que ens entretén la gana i ens distreu i allò que s’acaba assemblant a qualsevol cosa que se’ns ofereix a l’atropellada. Cal prendre decisions, no ens poden mantenir en un compàs d’espera. El canvi es repunta sobre la realitat insular, clapat d’algunes indecisions que demanen canvis sense concessions i risc. Però de manera general som optimista, ens cal ser optimistes, i no m’agradaria haver-me de menjar les meves paraules.

—En l’àmbit de la literatura catalana, els escriptors de fora del Principat us sentiu prou presents? Fa la sensació que no us tenen prou en compte, que la situació amb la crisi econòmica ha empitjorat, que la distància mental s’ha fet més llarga. En aquest sentit, hi ha molt a fer i a refer?
—A mi per ventura no és el que més em preocupa. I no es tracta de publicar aquí o allà. No sempre podem ocupar les peanyes més vistoses. Vull dir amb això que sembla que l’afany ha d’esser comparèixer a Barcelona. I d’allà a les grans vitrines del món. Som una cultura de l’exigüitat i amb això som una cultura més en un context on el percentatge de literatures nacionals que tenen el mateix pes que nosaltres és aclaparador. Per ventura hem d’estar més atents a les literatures com la nostra, i deixar de voler tenir els cinc minuts de glòria en els grans teatres de la literatura. L’exigüitat és un brou magnífic per a la veu de la literatura que sempre s’escriu en la frontera, en el destret, no en la peanya. I el mateix diria si pensam en les illes: primer cal mirar en l’arxipèlag, i més enllà de Barcelona, en el Principat. I cap a València. No cal ser presents tots al mateix lloc, descentrar és més important que ocupar el centre. De fet, crec que la literatura és alguna cosa que pren força en el context subaltern, que les veus que vénen dels caus més apartats diuen coses a les quals cal parar l’orella.