26.04.2017 - 22:00
|
Actualització: 26.04.2017 - 22:40
No és una crònica de Sant Jordi, això.
No ho és.
Vull dir que l’hauria volgut fer, i que fins i tot em vaig convèncer que la podria fer: gentada a la Fira del Llibre, paperines, roses, el brindis dels escriptors, mil caixes, fotos, llibres pertot, retrobaments i somriures i juraria que vam portar més argelagues, heu vist les argelagues, què hi fan els stiltons sobre les argelagues… En fi: turbulència total (lluminosa i positiva, és clar, però turbulència) i ni rastre d’aquella estoneta que pensava que tindria per a sortir de la paradeta i passejar i preguntar i anotar opinions i sensacions i més venuts i més volguts i de tot.
No he escrit cap crònica del Sant Jordi a València, per tant, i tinc remordiments.
Perquè hi va haver Sant Jordi a València. Sempre n’hi ha (de fet, cada vegada n’hi ha més). I no n’he fet crònica. Aix.
Potser, ara, si, succintament, deixo constància d’un parell d’imatges, de flaixos gairebé, molt breus però significatius, em podré fer passar el remordiment.
Ho provaré.
El primer: la gentada.
De bon matí, quan arriba a la Fira una parella amiga de Barcelona, per saludar després de tant de temps, com va tot, aquestes coses.
I declarar-se al·lucinats per la gernació:
—Però això… això és una passada!
La resposta és automàtica:
—Sí, eh? I aquí dura deu dies!
D’acord: si veniu a la Fira del Llibre de València un dimarts a la vesprada és possible que no hi trobeu tantíssima (tantissimíssima) gent com hi havia per Sant Jordi. Però Déu n’hi do. I proveu-ho un dissabte o un diumenge: el que hi ha, als Jardins dels Vivers, és una veritable riuada humana, convocada pels llibres. Durant deu dies. Realment i civilitzadament espectacular.
I cada any, mentre dura, i quan s’acaba, queda el regust estrany de pensar que això que passa aquí no s’acaba de conèixer des de la resta del país, des de la Barcelona que tan concentrada i cofoia es mira el melic. En fi.
Va, el segon flaix: la rosa.
Perquè n’hi havia moltes, de roses, a la Fira, el dia de Sant Jordi. Llibres i roses i Sant Jordi a València. Amb una naturalitat que dura anys.
I al final del dia, quan amb prou feines si quedava res a lloc, n’hi havia una, de rosa, dins del poal. La darrera. Dos dits d’aigua, fulles soltes i una rosa dins d’un poal. Queia el sol. Era hora de plegar. Un darrer grup de persones mirant llibres, encara. Una parella jove. I el noi demana la rosa. Que si la pot comprar.
La llibretera:
—Però saps com va?
El noi:
—És clar.
La llibretera:
—És per a regalar, eh?
El noi somriu:
—Ja ho sé.
I besa la noia que té al costat.
