26.11.2016 - 22:00
|
Actualització: 27.11.2016 - 03:29
Sempre he viscut la família com un espai de creixement, i llibertat. No m’hi he sentit gens oprimit. A mi m’han educat en una premissa: viure, i deixar viure. Feliç, he comprovat que els qui predicaven la cita, també la practicaven. Sobretot Ramon Barnils, mon pare, i Salvador Carrera, mon tiet. Potser per això s’estimaven amb bogeria. I això que no podien venir de mons més diferents. Mon pare, del món àcrata. Mon tiet, del món convergent.
Ahir van nomenar Salvador Carrera Comes fill predilecte de Ribes de Freser. Si mon pare fos viu, ens hi hauria acompanyat. No en tinc cap dubte. El meu tiet Salvador Carrera ha estat alcalde per CiU de Ribes de Freser, president de la Diputació de Girona, diputat a Madrid amb un dels seus grans companys de partit, Miquel Roca i Junyent, i finalment senador. Ahir quan va acabar el seu sentit discurs d’agraïment, mig teatre plorava emocionat. No només els convergents.
D’adolescent va invitar els nebots a l’Hotel Palace, ens va passejar per tot Madrid en taxi, vam visitar el congrés, on treballava, i vam acabar en un bar de nit. El recordo a ell, amb corbata, dins un antro de heavy metals, i drogats al lavabo. No vam rebre cap discurs moralista. Sí que vam rebre una actitud moral. Viure, i deixar viure: en aquell bar hi vam estar estona llarga.
De gran el recordo esperant amics a la porta de l’església. No el recordo mai dins. En ple franquisme, diuen que feia igual. I això que el seu tiet, Ventura Carrera, era el capellà de la Vall de Núria. La cúpula de l’església va enviar Ventura a les muntanyes. Religiosament heterodox, faria menys nosa allà dalt. Doncs va ser Ventura qui va salvar la Verge de Núria de ser cremada pels anarquistes durant la guerra de 1936. La va amagar al Pirineu. Això sí, diuen que la primera banyera que es va veure a la Vall la feia servir el senyor rector… i una brasilera. Plens de sabó. Viure, i deixar viure, potser li ve d’aquí.
A ma mare, Núria Carrera, sa germana, aquesta història li encanta. A mon tiet, no tant. Ni se la creu. Ell és militant de la discreció. En ple franquisme, i essent banquer, no va seguir els cànons de l’època. Res de casar-se per convenció social. Millor fer-ho per amor. Va saber viure la vida, però casar-se no va fer-ho fins passats els cinquanta anys. I si jo fos el poeta Gabriel Ferrater us podria descriure la llum que entrava al menjador de casa la iaia el dia que ens va presentar la dona de qui s’havia enamorat. La dona amb qui es va casar, i pel civil: Irene Rigau. Aquella llum, per mi, és la llum de la llibertat.
Qui signa ha escrit articles contundents contra Miquel Roca i Junyent. Un dels seus amics de veritat. Encara dinen junts de tant en tant. Ahir, en l’homenatge, és un dels que va parlar en el vídeo, com Carles Puigdemont. Cap comentari pels meus articles? Ni un. Cap trucada de telèfon? Zero. Cap mirada de retret? No sap què és. Ell, viure, i deixar viure.
Em sap greu no haver-lo convençut d’escriure les seves memòries. A fe de Déu que ho he intentat. Parlaria de l’auge i caiguda de Banca Carrera, com acaba a Banca Catalana, la seva relació amb Jordi Pujol, Miquel Roca, la Girona dels Nadal, o els viatges als EUA com a membre de la Comissió OTAN. Com es passa de banquer a polític. El naixement de CDC. La mort de CDC. També parlaria de l’amor cec entre germans, pensin com pensin. Ell i ma mare, per exemple. És d’ells dos que jo ho he après: amb la família, barra lliure.
Un assessor de Dolors Sabater, alcaldessa de Badalona, em va dir que Catalunya ha funcionat quan l’aliança entre liberals i anarquistes ha funcionat. Si les diferents, i oposades, visions sobre la llibertat dialoguen. Per a mi un clar exemple d’aquest binomi són la parella que formaven Ramon Barnils i Salvador Carrera. Tan lluny que tenien els caps. Quins estils tan diferents. Tan a prop que tenien els cors. Quines mirades tan semblants: en aquest món hi hem vingut a viure, i a deixar viure.
