05.01.2017 - 22:00
Quedo amb en Salvador Balcells a la cafeteria Versalles de Sant Andreu. Arriba amb la seva boina indefugible, la jaqueta de cuir i el posat de bonhomia que l’ha convertit en un ésser afable i en un home estimat per tothom qui el coneix. Treballador incansable pel país des de múltiples fronteres, ara fa deu anys que el trobem reconvertit en escriptor de novel·la negra, on ha conrat amb èxit el gènere i on ha fet una troballa molt important: el sots-inspector Emili Espinosa, un mosso d’esquadra d’orígens valencians que s’incorpora al cos provinent de la Guàrdia Civil i que té a casa dues filles que estima i que són la seva principal font de problemes. Un Emili Espinosa que ha crescut amb els lectors i que té trets dels personatges creats per Camilleri, Mankell, Markaris i Donna Leon, els autors que més ha seguit el seu pare literari, Salvador Balcells. Procés enverinat és el títol d’aquesta cinquena part de la sèrie que publica Meteora.
—Fa deu anys us vàreu incorporar com a autor al món de la novel·la negra en català. Per què aquesta elecció i aquest gènere literari?
—A mi tota la vida m’ha agradat llegir-ne i, en un moment determinat, quan s’acostava l’edat de la jubilació, vaig decidir d’escriure’n el primer títol. Anteriorment, ja havia escrit assaig i havia fet dues novel·les que no es publicaran mai, L’era solar, de trama ecologista, i una segona de més política. Em va fer gràcia escriure-les i provar que n’era capaç i em va agradar i va ser quan em vaig engrescar a escriure la primera de l’Espinosa. Estava molt interessat a explicar com funcionava la prostitució a la Costa Daurada i havia de fer-ho de forma profunda en una novel·la on jo volia parlar de les màfies. En cap cas no volia crear un personatge ni una sèrie, sinó que va sortir i van ser els lectors els que em van engrescar a donar-hi continuïtat, perquè l’Espinosa és un personatge estimat pels lectors.
—Així i tot, en aquesta primera obra no defugiu pas la trama ecologista…
—No, comença amb un vessament de petroli perquè jo sempre he defensat que la novel·la negra ha de fer una denuncia social, i a mi m’interessava l’ecologisme. I es va convertir en la segona trama de l’obra.
—Però tenim Espinosa per temps o ja va de caiguda, després de cinc aventures….
—Home, està fart de la feina i en aquesta aventura queda bastant tocat físicament i anímicament. Per tant, podria ser el moment de deixar-lo. Jo no el vull matar i sé segur que hi haurà una sisena història. No havia pensat mai com seria la sèrie ni quines parts tindria. Sempre he anat sobre la marxa i tenia la continuació assegurada. Ara només sé que hi haurà la sisena. Les altres, ja ho veurem.
—En el moment que començàreu a escriure vàreu haver de definir també un territori literari molt concret: Tarragona i la seva zona industrial…
—A la primera novel·la, geogràficament no em plantejava res. La vaig situar en un territori que coneixia i que valia la pena, perquè els casos de les màfies russes a Salou eren prou coneguts. Després sí que ho elabores molt més i t’adones que aquesta àrea metropolitana tarragonina ha estat poc explotada a la novel·la negra en català i que té grans possibilitats. Després la Margarida Aritzeta i en Jordi Tiñena també l’han utilitzada a les seves obres.
—Precisament, la inspectora Mina Fuster, d’Aritzeta, fa una mínima aparició al vostre text, com també algun altre personatge… cosa que ja havia passat als anys noranta amb els ‘cameos’ d’alguns detectius en les novel·les d’altres autors. Hi ha bona entesa entre els escriptors de novel·la negra del país?
—Jo diria que sí. Jo hi sóc de fa pocs anys i a mi em crida l’atenció i la bona entesa entre tots, que crec que es deu a la gran quantitat de festivals i de trobades periòdiques on podem trobar-nos periòdicament. Hi ha una complicitat molt gran i no les enveges pròpies d’alguns altres gèneres.
—En aquest sentit, sou el comissari d’El vi fa sang…
—Sí, enguany serà del 14 al 16 de març, amb un primera taula rodona que ens fa créixer en dies. La idea inicial del festival va sorgir a Tiana Negra, en una taula rodona on hi havia en Rafael Vallbona, que hi té família, i en Lluís Bosch, que hi té arrels. L’objectiu era promocionar la literatura, però també el vi de la zona. I és una feinada tremenda!
—Un dels moments més màgics del festival va ser quan en Toni Arencón, l’any passat, va explicar que li havíeu venut la seva primera gramàtica catalana al Prat de Llobregat…
—És que hi vaig tenir una llibreria gairebé divuit anys. Jo hi havia anat a parar perquè llavors feia feina de fotògraf. Era a començament dels anys setanta, en un laboratori fotogràfic important, i m’hi vaig establir. Al cap de poc temps, hi va haver la possibilitat d’obrir una llibreria, la Xarxa, que era una cosa que sempre m’havia fet il·lusió. Era el final del franquisme i la transició i allà es feia de tot: moltes activitats culturals i també polítiques. Va ser l’escola de molts polítics locals, que van començar allà. Però vaig haver de tancar perquè era una ruïna econòmica…
—Sou un home fortament implicat des de fa molts anys en moviments a favor de la independència i de l’ecologisme. Atesa la vostra trajectòria, us atreviríeu a vaticinar com estem?
—En el procés, hi ha una part important d’esperança i a la vegada un cert escepticisme, perquè no acabo de veure clar cap on evolucionarà tot plegat com ens volen fer creure els més optimistes. Predomina l’esperança que acabi bé. Però hi tinc reserves, perquè no veig lideratges clars ni prou forts ni a la societat civil ni als partits polítics.
—I a la vegada us heu atrevit a fer una novel·la que també pot ser llegida en clau política…
—Potser sí, és una novel·la negra que empra la política com a argument. Passa que estic sorprès que, si bé el tema s’ha tractat en assaig des de tots els punts de vista possible, en política hi ha poquíssima cosa. Jo he intentat tractar-ho en novel·la.
—No és pas l’únic tema que es defuig. Amb totes les excepcions que calgui, tampoc no hi ha un gran gruix de novel·les sobre la crisi econòmica, ni sobre els integrismes religiosos, ni sobre l’especulació urbanística, per exemple…
—Potser és que hi ha un cert temor a tocar aquests temes per por que les novel·les puguin ser mal rebudes. Jo crec que la novel·la negra i la policíaca els ha de tocar, aquests temes. A més a més, jo havia de fer una novel·la política perquè havia de dur l’Espinosa fins al límit, precisament ell, que és un pessimista de mena amb els polítics, que considera que estan molt poc preparats per a la vida i que pateix tot aquest tema amb les seves filles. Enfrontar-lo a una investigació clarament política era tot un desafiament.
—Un bon desafiament és el que us heu proposat: una novel·la històrica ambientada en el mateix context geogràfic…
—Hi he treballat paral·lelament durant uns quants anys i la trauré el mes de febrer amb Gregal. També té una trama criminal i és ambientada a la segona part del segle XIX entre la segona i la tercera guerra carlina. Es diu Els crims del convent i sorgeix perquè tenia ganes de fer alguna cosa diferent de l’Espinosa.
—Dirigiu un festival de novel·la negra que és essencialment en la nostra llengua: com veieu el panorama de la novel·la negra en català?
—Hi ha un petit boom d’escriptors i de novel·les després d’una certa crisi i això significa una revifada del gènere, molt relativa perquè les tirades són cada vegada mes curtes, ínfimes si comparem amb els tiratges de les grans col·leccions de fa 25 o 30 anys enrere. Una cosa és aquest petit boom, però el mercat va en franca decadència i no veig que se’n surti, i menys en català, o especialment en català, perquè ha de competir en inferioritat de condicions. Si, així i tot, surten escriptors nous i cada cop millors, és una bona notícia.
—Si d’aquí a deu anys repetim aquesta entrevista, on creieu que haurem de situar la vostra obra?
—No sé quants anys em queden d’escriptura perquè jo ja en tinc setanta, però sí que sé que m’agradaria diversificar-me al màxim. M’agradaria escriure novel·les que no fossin criminals ni històriques, però tot això és fer elucubracions.
