Rubén Trenzano: ‘El decret de plurilingüisme és un punt de partida’

Parlem amb Rubén Trenzano, director general de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme de la Generalitat Valenciana, sobre l’esborrany del decret de pluriligüisme que el govern valencià vol aprovar per posar fi al sistema educatiu actual, que ha afavorit l’ensenyament en castellà i ha segregat els alumnes segons la llengua. Trenzano, que quan va arribar al govern va ser criticat perquè era una persona pròxima a Escola Valenciana, ara ha de defensar un decret que ha rebut crítiques del sectors que més han reivindicat el català durant aquests anys. Diu que aquesta situació no l’incomoda, que des de dins les coses es veuen diferentment i que compta continuar treballant amb aquestes entitats, més que mai. L’entrevista desgrana els punts més polèmics del decret, però també parlem de la relació entre l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i l’Institut d’Estudis Catalans, i explica que la Generalitat Valenciana col·laborarà amb l’Institut Ramon Llull creant lectorats de català en algunes universitats de l’estat espanyol.

—Per què l’heu fet, el decret del plurilingüisme?
—Perquè teníem molt clar que havíem de superar la situació de segregació en què s’ha viscut fins ara. En una mateixa escola hi ha dues línies, una amb els xiquets en valencià i una en castellà. Això crea guetos i fins i tot competitivitat entre els dos grups. Necessitàvem un nou marc normatiu, que assegurara el coneixement del valencià i l’anglès. Per fer-ho, hem sigut realistes, en el sentit que comptem amb el que comptem. És evident que al professorat no el tenim capacitat per a poder arrancar a tot el País Valencià, però el decret pretén que en un termini raonable de temps els centres se situen en el nivell més avançat, que són els nivells que tenen més presència del valencià, la llengua que ens interessa reequilibrar, i que també tenen més presència d’anglès.

—Escola Valenciana i STEPV i CCOO demanen que el decret s’apliqui més ràpidament que no proposeu: en concret, demanen que el curs 2020-2021 ja s’hagi implantat totalment.
—Els sindicats n’han fet una lectura errònia. És cert que hi ha un calendari però indica quina és la data màxima per a incorporar-se. Tots els ensenyaments hauran d’haver aplicat el decret en unes dates concretes: si no m’equivoque, infantil el 2017-2018, la formació professional el 2021-2022,… En aquest sentit, la conselleria ha incorporat un altre article que aplaudeix els centres que s’incorporen més prompte, sempre que compten amb tots els recursos necessaris.

—També heu rebut crítiques perquè el decret desplega massa nivells.
—S’ha fet un gra massa dels sis nivells. No n’hi ha sis, n’hi ha tres: bàsic, intermedi i avançat. Però passa que a educació primària hem decidit subdividir cadascú dels nivells en dos. En canvi, a secundària i batxillerat només hi ha tres nivells. Els centres hauran de triar a quin nivell s’adscriuen, però sempre a partir d’una taula d’homologació i equivalències que preveu el decret. Cap centre no podrà fer menys del que fa actualment, sinó que haurà de fer més.

—Però el primer i segon nivells són d’una exigència tan mínima que és difícil que formin en el plurilingüisme.
—Sí, aquests nivells són baixos. Només tenen una àrea que es vehicula en valencià. Però, fent una abstracció, crec que tan sols s’hi acolliran alguns centres de la zona castellanoparlant. En realitat, garanteix el que ara fan aquests centres. Però estic convençut que no voldran quedar-se en aquests nivells inicials. El procés per a anar avançant l’hem d’ajudar entre tots: els sindicats, les famílies… Els pobles voldran tenir els seus centres en nivells avançats i no en nivells bàsics.

—Però un centre pot triar el nivell bàsic i quedar-s’hi? Això podria ser una manera de boicotar el català?
—Cada xiquet quan acabe la primària, secundària o batxillerat ha de tenir un coneixement que ha d’equivaldre a un nivell concret. Per tant, si després de l’avaluació la conselleria observa que els seus alumnes no entren en aquest interval, l’administració els haurà d’advertir.

—I no hi ha cap més mesura?
—Ens interessa que el nombre més gran de centres estiga en el nivell avançat. Per això incentivem aquesta opció fent que els centres que l’agafen puguen oferir una certificació de valencià i anglès oficial als seus alumnes. La certificació del valencià es farà mitjançant la Junta Qualificadora i, pel que fa a l’anglès, es donaran certificats oficials equiparables a les escoles d’idiomes. Com diu el conseller, volem fer una política d’incentius i no d’imposicions. Amb les eines que ens proporcionarà el nou CEFIRE, que és un nou centre de formació del professorat, i amb una assessoria de plurilingüisme que s’estrenarà d’ací a poques setmanes, crec que hi ha elements per a fer pedagogia i convèncer les famílies, els equips directius, les comarques… que els seus centres no es poden quedar en els nivells inicials, sinó que convé que vagen progressant a nivells més avançats, en la mesura que el personal de l’escola i els mecanismes ho permeten.

—Pot passar que en algunes poblacions o fins i tot comarques no hi hagi cap centre avançat?
—Això ho haurem de veure quan es comence a aplicar el decret. A l’inici del 2017, els centres hauran de triar els nivells i l’administració haurà de vetlar perquè, en diferents poblacions i comarques, hi haja una oferta equilibrada perquè les famílies puguen triar i optar pels nivells que han de garantir que els seus fills siguen competents en els tres idiomes.

—I la manca de recursos pot esdevenir una excusa per a aquells que no tinguin interès a adaptar-s’hi?
—És cert que no comptem amb prou recursos perquè en un any o dos s’hi adapte tot el sistema educatiu, entre altres coses perquè el professorat no el tenim capacitat per a poder implantar el decret en dos anys i no només en valencià sinó en anglès. Hem de pensar que l’anterior govern ens va dir que tots els xiquets valencians es formarien en anglès i res més lluny de la realitat. Només hi ha un 3% de la plantilla que pot vehicular els coneixements en anglès, que tenen un certificat d’anglès, que no vol dir que després quan entren a l’aula ho puguen fer. La certificació d’anglès durant els últims anys ha estat una barra lliure. Anaves a una universitat privada o un centre concret d’un carrer concret i compraves un certificat d’anglès. Ens trobem amb un panorama que porta cap a una implantació progressiva.

—També STEPV, CCOO i Escola Valenciana demanen que hi hagi una revisió del perfil lingüístic dels professors.
—Evidentment tot està per revisar. Hem de demanar un perfil lingüístic i hem d’anar més enllà. I no només en valencià, sinó també en anglès. Ho hem de fer des de les oposicions. Que no entre ningú a l’administració pública que no tinga un perfil de coneixement del valencià. Amb la plantilla que tenim s’ha d’avançar. El decret és un paraigua i s’hauran de desplegar un seguit d’ordres que l’hauran d’acompanyar. Una de les més importants és un pla de xoc per al professorat que ha de permetre que els centres puguen anar més de pressa.

—Les demandes més fortes significativament vénen del sud, de l’associació El Tempir. Diuen que es promociona el bilingüisme entre els valencianoparlants i el monolingüisme dels castellanoparlants.
—Jo vaig estar aquesta setmana amb ells i vaig atendre totes les qüestions que em van plantejar. El sud ha estat el gran oblidat de les polítiques públiques i no només les culturals. La voluntat d’aquest govern és fer les coses bé i que generen fonament amb la menor crispació possible. Per fer-ho així hem de fer veure, també a les comarques del sud, que el valencià és la seua llengua, que és la llengua dels seus fills. Els pares han de saber que si els seus fills parlen la llengua dels veïns del costat els serà útil. Això ho hem de fer amb pedagogia i insistisc que no podem passar de zero a cent en dotze mesos. Ho hem de fer gradualment i amb fonaments ferms. Estic convençut que és un bon decret per al sud, que és fàcilment explicable i convidarà a fer que ningú no es quede a recer i que tots hagen d’avançar. Això ho hem de fer amb la gent del Tempir.

—Són la gent que han mantingut la llengua tots aquests anys.
—I tant, una de les millors campanyes que s’ha fet per promocionar la nostra llengua l’ha fet el Tempir. És aquella de ‘M’agrada el valencià’. Doncs hem de fer que la gent de Torrevella i Oriola diga quan isca de casa: ‘M’agrada el valencià.’ Hem de veure si aquesta frase la diran fermament si ho fem progressivament o fent una immersió que pot descol·locar aquella societat. No podem oblidar que el govern anterior ha estat un ferm defensor que les comarques castellanoparlants i valencianoparlants tingueren el menor contacte possible, per així tenir dues comunitats lingüístiques enfrontades. Res més lluny de la voluntat del nostre govern. La Direcció General de Política Lingüística oferirà subvencions als ajuntaments castellanoparlants perquè ells també s’han de dotar d’oficines per a promocionar la llengua que també és pròpia de tot el territori. Hem de fer veure als ajuntaments que aquesta llengua, que els governs anteriors els ha amagat, que els ha dit que no és cosa d’ells, és la seua llengua. I en aquest decret això queda molt clar, és el punt de partida en què ens podem sentir còmodes el màxim nombre de valencians.

—Però el decret és encara en fase d’esborrany. S’hi podran incloure les modificacions que la societat proposa?
—Ara ja s’hi van introduint modificacions que enriqueixen el decret. Sí que és cert que hi ha esmenes que són molt estructurals del decret i són més complicades d’atendre, però hi ha voluntat d’anar dialogant i avançant per veure de quina manera hi ha el màxim nombre de persones que ens podem sentir còmodes amb aquest decret. Venim de dues setmanes de negociacions amb meses sindicals, de pares… Aquesta setmana comença la tramitació per al debat en el Consell Escolar del País Valencià.

—Sense RTVV i TV3 és possible la normalització lingüística?
—Sense la televisió no podem fer normalització lingüística. Els valencians estem orfes de televisió pública pròpia i encara més d’uns mitjans de comunicació del mateix sistema lingüístic, com TV3 o Catalunya Ràdio, i per tant volem refer-ho tot. Sí que és cert que cal dotar-nos primer com a valencians d’una radiotelevisió pública valenciana, i pel que sé això serà realitat durant les setmanes vinents. Nosaltres treballem en aquesta direcció. Fa poc em vaig reunir amb els responsables de política lingüística de la Corporació Catalana de Radiotelevisió i també amb Núria Llorach, la presidenta. El diàleg va ser franc i de col·laboració. TV3 és una televisió que ho té pràcticament tot fet i aquells que comencem de 0 o 0,2, com nosaltres, hi hem de tenir un diàleg permanent.

—El decret regula aquesta part social de la llengua?
—El decret té una part social que regula fer convenis amb els mitjans de comunicació per a fer arribar la ràdio, la televisió, la premsa a l’aula. Amb la Corporació Catalana hem parlat per veure si podem fer continguts conjunts. Pensem en sèries infantils en anglès subtitulades o doblades al català que puguem treballar a l’aula amb materials didàctics. La televisió ha de ser un ens de comunicació però també educatiu, que no puga tornar a desaparèixer i ens quedem orfes. Aquesta nova radiotelevisió pública l’hem de fer imprescindible, a les escoles i per a aprendre a escriure i parlar en valencià. Aquesta part del decret ha passat un poc desapercebuda.

—Al País Valencià el fracàs escolar és molt alt i l’educació plurilingüe té el risc d’afavorir els alumnes amb més recursos i empitjorar la situació dels més desfavorits. L’heu tingut en compte, aquest perill?
—El fracàs escolar al País Valencià és brutal i va lligat a tot el moment de la bombolla immobiliària. Els nostres xiquets volien deixar els estudis i ser allò que veien i que ara fan cua als jutjats. Tot això ho hem de reconduir i no volem fer créixer el fracàs escolar, tot al contrari. La llengua no ha de ser cap obstacle per a assimilar continguts bàsics. I per això hem estudiat quines assignatures es poden fer en una llengua o una altra i els centres no podran triar en quina llengua vehiculen els continguts.

—Per què no s’ha eliminat l’exempció d’estudiar en català a l’escola?
—No podem dir a un pare que no pot fer l’exempció en les comarques castellanoparlants perquè ho regula la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià i també una llei orgànica de l’estat que és l’estatut d’autonomia. Un decret difícilment pot salvar això, però en canvi pot reduir les demandes d’exempció amb incentius, i proposem això. Un xiquet que no faça valencià no podrà tenir el certificat d’anglès, perquè no es pot certificar si no s’ha cursat en les tres llengües. També és més difícil que un pare demane que el seu fill no faça valencià quan fa educació física en aquesta llengua. Tenim previst de fer una campanya al sud –a Castelló i València l’exempció és anecdòtica–, perquè les famílies vegen que l’exempció no suma sinó que resta al seu fill.

—El requisit lingüístic és la pedra a la sabata?
—La realitat de l’administració és que un 70% de la plantilla té certificat el coneixement del valencià, però bàsicament el cent per cent  treballa i viu en castellà. Per una altra banda hi ha la qüestió d’allò que es diu el requisit lingüístic i crec que se’n fa un gra massa. A mi, com a director general, si em diuen que és més important el requisit lingüístic o posar el focus perquè aquest 70% arranqui en valencià, tinc clar on hem de posar el focus perquè el més objectiu és que l’administració valenciana atenga en valencià i no es vulneren els drets lingüístics dels ciutadans. Tampoc no podem oblidar el 30% restant i li hem de dir que ha de ser competent en les dues llengües. Pel que fa al requisit haurem d’avançar però supera l’àmbit de les meues competències. Introduir la competència lingüística en les dues llengües oficials vol dir modificar la llei de la funció pública. És cert que en algun moment s’haurà d’introduir, però ara per a mi és prioritari dir-li a aquest (70%) que comence a parlar, a escriure, a atendre en valencià. Farem un pla d’acompanyament lingüístic als empleats públics per tal d’entrenar-los i ajudar-los. Aquesta és l’aposta, que es pot fer des de la direcció general, a banda que es puga fer que la llei de la funció pública exigesca la competència en les dues llengües.

—Fa poc heu anunciat una col·laboració amb l’Institut Ramon Llull?
—Les relacions amb l’Institut depassen el meu àmbit perquè qui s’hi ha de relacionar és Presidència de la Generalitat. Però com que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ja hi col·laborava amb tres lectorats –a Cambridge, a Torí i a Amiens–, hem vist que s’ha d’anar més enllà. La disposició del govern valencià és incrementar lectorats de català arreu del món. Com a valencians, hem fet la lectura que a l’estat espanyol són molt pocs els lectorats que hi ha i volem que, si Espanya diu que és un estat plurilingüe i plurinacional, ho fem efectiu. El 2017 volem col·laborar engegant nous lectorats a l’estat espanyol: a Sevilla, Granada… Prompte signarem un conveni entre la Conselleria d’Educació i l’Institut Ramon Llull, per a anar més enllà dels lectorats. Hem d’anar avançant en més àmbits, com el dels escriptors que formen part de la cultura. Si això obre la porta perquè altres elements del govern valencià vegen que fem coses, millor que millor, haurem posat la primera pedra.

—Parlem de valencià, parlem de català… No hi ha el perill que de tant dir-ne valencià separem massa les dues llengües?
—Estatutàriament, la nostra llengua es diu valencià però el diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua diu que el català pren el nom de valencià en les fronteres valencianes. Fora del territori valencià, sense cap problema en diem ‘català’. Per a mi no és cap problema, puc dir un nom o un altre, que una notícia pose l’un o l’altre. M’agradaria que des de Catalunya és veiés això com un valor afegit, que això no restarà sinó que sumarà. Poder dir les coses amb noms diferents, evidentment sense caure mai en el parany de voler diferenciar, suma. En això s’hauran d’esforçar el IEC i l’AVL, que són els que més necessitem que es posen d’acord en aquestes coses.

—Com les veieu, les relacions entre l’Institut d’Estudis Catalans i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua?
—En totes dues institucions hi ha membres compartits i s’han d’entendre conjuntament i han de reflexionar si s’han de posar a treballar i crear un espai on se senten còmodes d’igual a igual totes dues institucions. Jo he fet de facilitador perquè Teresa Cabré i Ramon Ferrer troben espais comuns de treball. Em consta que les relacions són cordials i hi ha contacte. L’única cosa que puc fer és aplaudir. Són institucions autònomes i són elles que han d’avançar. Nosaltres hem d’acompanyar-les. Tant Esther Franquesa, directora de Política Lingüística de Catalunya, com jo pensem que aquestes dues institucions han de treballar i teixir complicitats en bé de la llengua que compartim.

—Us van criticar molt perquè éreu pròxim a Escola Valenciana i a STEPV i ara són aquestes institucions que us critiquen. Com ho viu tot això?
—L’anàlisi que en faig és que quan ets fora ho veus d’una manera i a dins d’una altra. És cert que he estat una persona que ha tingut relació amb aquests sindicats i associacions cíviques que no fèiem res més que reclamar allò que és legítim, que és que la nostra llengua ocupara l’espai que li pertoca. L’única cosa diferent és que quan governes ho fas per a tots i tens uns paràmetres i uns elements a considerar que et fan replantejar allò que de fora no veus. Aquest govern té voluntat de romandre i fem polítiques perquè d’ací a quatre anys les puguem continuar aplicant. Això et fa optimitzar un poc el calendari. En tot cas els esforços per a explicar això són constants. No fem cap pas sense compartir-lo amb ells, per a saber quina és la millor manera, per a demanar-los que ens acompanyen. El paper que ells fan és molt important i el valorem. Així com els anteriors governs no valoraven el paper que feien aquestes entitats cíviques i sindicals, nosaltres volem que facen més i hi ha un paquet d’ajudes a les associacions cíviques que promocionen la cultura i la llengua perquè presenten projectes de tot allò que fins ara no podien fer. Ara és el moment de dotar-se de més infrastructura per a arribar a més població.