Rosa Solbes: ‘El fenomen del populisme periodístic sempre ha existit. Ara hi ha l’obsessió pel clic’

Avisem el lector que aquesta entrevista tracta de periodisme i que els mots ‘periodista’ i ‘periodisme’ es repetiran molt perquè el diccionari de sinònims no és gaire generós amb aquest ofici. Com tampoc no ho és amb uns altres. No hi ha, per exemple, sinònims de mecànic, llaurador o oto-rino-laringòleg. Com que tracta de periodisme, també tracta de drets de ciutadania i de democràcia. El periodisme és un tema que preocupa molt els periodistes. Ens agrada molt parlar-ne. Criticar i qualificar allò que fan els altres. Enyorar temps passats, ben mitificats, de redaccions sorolloses que pudien a tabac i a alcohol. De tant en tant també ens emmirallem i admirem els bons reportatges o alguna exclusiva. Probablement als ciutadans no els interessa tant que en parlem com que el practiquem més, el periodisme, i el practiquem millor. Que seguim unes quantes regles bàsiques que comencen explicant allò que el poder no vol que se sàpiga i que acaben en allò tan elemental de la doble comprovació en fonts fiables. Per exercir bé aquest ofici i complir el compromís amb els ciutadans calen referents. Saber com va començar tot i com hem arribat on som. I també saber on som.

Francesc Bayarri, periodista i editor de Companyia Austrohongaresa de Vapors, explicava ací mateix per què havia demanat a la periodista Esperança Costa que escrivís un llibre sobre la periodista jubilada Rosa Solbes. Costa l’ha titulat El periodisme insurgent. El volum es divideix en dues parts. La primera és biografia de Solbes, i la segona és una excursió a l’hemeroteca en forma de recull d’articles i reportatges publicats per Solbes en els diversos mitjans on va treballar, tant a Alacant com a València. El primer segment s’acaba amb una escena a la platja del Saldar. Les dues protagonistes són assegudes a l’arena i contemplen l’horitzó. Solbes es demana en veu alta a qui pot interessar el llibre que Costa ja va enllestint. ‘Dues periodistes sobre l’arena. Una, víctima d’un ERO i ja jubilada. L’altra, en l’atur.’ L’autora continua descrivint el moment i fixa el focus sobre els vaixells que fan la línia Alacant-Alger, potser hi inclou una gavina, i ràpidament els vénen al cap, a totes dues, històries de la immigració que no podran explicar. L’una perquè està jubilada i l’altra perquè fa anys que va ser expulsada de l’ofici per la crisi. Avui aquestes dues periodistes seuen en un bar de Benimaclet amb una altra periodista víctima d’un ERO reconvertida a col·laboradora en un diari digital –el primer. I parlen de periodisme. Del que es fa ara i del que es feia quan Solbes pensava que no hi havia res tan emocionant com l’olor de la tinta; de com es vivia la professió durant la transició, i als anys vuitanta i als noranta, dels mitjans públics, de la precarietat… També del pessimisme amb què Costa contempla els canvis de paradigma d’una professió que molta gent es creu capacitada per a exercir.

La memòria contra l’obsessió pel clic

—L’editor us encomana aquest llibre perquè considera que els valencians tenim una memòria molt feble.
—Esperança Costa: Vaig acceptar l’encàrrec perquè la veritat és que els valencians som més oblidadissos que algunes altres societats, reconeixem poc la gent que ha fet molt per aquest país. I Rosa i els seus companys van fer tant com van poder en l’etapa de la transició democràtica i van fer molt. Els ho hem de reconèixer. Fa falta recordar el que ha passat, que no és tan lluny, però la gent que té deu anys menys que nosaltres no els ha conegut. De tant en tant, s’ha de tornar a l’hemeroteca, perquè és el millor mestre que tenim, i veure la gent que va treballar, quines coses es van fer. Què s’escrivia en aquella època.
—Rosa Solbes: Per mi va ser una sorpresa, un llibre tan personalitzat em feia una miqueta de… no diré falsa modèstia, ni si m’ho meresc o no, no era eixa la qüestió, però mai no m’havia vist en primera fila. Mirar cap enrere sempre és una operació nostàlgica en certa mesura i, per una altra banda, allò que em va convèncer de fer-ho és la reedició d’alguns textos.

—Supose que heu hagut de remenar papers personals, arxius… Com us heu sentit fent aquest llibre?
—R. S.: Tenia moltes coses guardades. De les publicacions que em semblen més interessants tinc col·leccions completes enquadernades, per exemple, Dos y dos, el Valencia Semanal, el Diario de Valencia, però dels altres, en tinc alguns retalls, fulls arrencats. Crec que en el llibre hi ha prou material. Perquè els textos són a l’hemeroteca, és paper… és relativament fàcil d’accedir-hi, però hi has d’anar, i això no ho fa la majoria de la gent, només ho fan alguns estudiosos que escriuen tesis doctorals. M’ha fet il·lusió la història de la revisió dels textos. I per això em vaig capbussar en un armari que tinc ple de pols i d’allí ho traguérem. Probablement n’hi haurà uns de més interessants que altres, però aquests són els que aparegueren. Jo crec que són relativament significatius. Al principi es veu una prosa molt immadura, molt de joveneta, molt d’entusiasme… veus l’evolució…

—Llegint la biografia de Rosa Solbes, que va començar a fer de periodista a les acaballes dels anys seixanta del segle passat, és impossible de no sentir una mena d’enyor per la possibilitat d’exercir un ofici d’una manera que ara ja sembla impossible. Què heu descobert escrivint la biografia de Rosa Solbes?
—E. C.: Que hi ha diverses realitats paral·leles i una d’eixes és la nostra.
—R. S.: Jo no sé com està el panorama laboral ara, però em sembla molt trist això que passa. Per tant, em considere afortunada d’haver pogut viure una època en què les coses encara eren possibles, o en què pensàvem que podien ser possibles. Haver-me jubilat ara per a mi és una sort, llevant l’edat biològica, però en eixe sentit no lamente gens haver nascut en els anys 50 i haver-me jubilat ara. El panorama és realment negre.
–EC: Jo crec que vas tindre la sort de viure en una etapa en què sempre hi havia alguna cosa més enllà. Hi havia futur. Sempre es pot anar a més, i no a menys. Ara anem a menys. La nostra professió està en una indefinició absoluta. No només econòmicament sinó metodològicament. Avui ens preguntàvem amb un amic si estudiar periodisme serveix per a alguna cosa? Perquè es poden contar coses importants tant en mitjans tradicionals com en diaris digitals i la gent no clica. La gent clica si no sé qui s’ha divorciat. I això passa en mitjans seriosos com El País o El Mundo, on les notícies més vistes ja no són notícies sinó que són xafardejos. La informació més banal i resulta que la que més audiència dóna
–RS: De tota manera, aquest fenomen del populisme periodístic, si vols dir-li així, sempre ha existit. La injustícia era quan El Caso venia més que la premsa seriosa, encara que en l’època d’El Caso tampoc no hi havia molta premsa seriosa, però eixa sensació, crec que l’hem tinguda sempre. Si tu fas groguisme, si tu fas escàndol, vens més. Aquest fenomen no és d’ara. Per què venien tant Interviu o El Caso en l’època en què feien un periodisme més groc? Perquè feien això justament. Perquè la tirada del públic normalment sempre va al que crida l’atenció, al titular escandalós o a la senyora en pilotes en l’època del destape, en la transició. Jo el que lamente d’ara són les generacions de periodistes com és la vostra que en algun moment ha paregut que sí que encaixaven en l’ecosistema periodístic, en l’ecosistema informatiu però que després ha resultat que no. Estem perdent una època de maduresa professional que podríeu estar professionalment aprofitant i s’està perdent, perquè no hi ha on i no hi ha qui et done eixa oportunitat. A mi és el que em sembla més lamentable.
–EC: El problema és que ara no hi ha qui t’escolte.
–RS: És que si no te donen l’oportunitat de dirigir-te al públic, tampoc mai ho sabràs. No et donen l’oportunitat les empreses periodístiques que no tenen cap interès en arriscar-se a això, que és el contrari del que va passar quan jo començava. Quan jo començava a estar professionalitzada, amb vint-i-pocs o trenta anys encara hi havia alguns bojos, eren minoria, és cert, iniciatives d’alguns que creaven empreses, empresetes precàries que duraven poc, però que a tu t’estimulaven a treballar i a millorar i a abocar-te en elles. Eixa va ser la sort de la meua generació.
—E. C.: Torne a aquella classe de periodisme, que per a mi és respectable, però a mi m’agrada l’altre. El periodisme rigorós que vam conèixer nosaltres era autosuficient i tenia guanys econòmics, ara no en té. Ara els guanys te’ls dóna l’audiència, perquè l’empresa que mou la publicitat només s’interessa no per la mena d’informació que fas, sinó pel nombre de clics.
—R. S.: És l’obsessió pel clic.

Explicar com canvien les coses
 Ací fem una parada en la conversa per tornar al llibre que fa un repàs de la vida professional de Rosa Solbes que va començar a Alacant quan, a quinze anys, ja dirigia la revista de l’institut Jorge Juan. El director del diari Información la va convidar, a ella i la resta de redactores d’aquell òrgan escolar, a visitar les instal·lacions del diari. Allí va descobrir l’olor de la tinta i el soroll de les linotípies, el tràfec de la redacció. I allí va decidir que volia ser periodista. Son pare, víctima de represàlia per la guerra i de profundes conviccions republicanes, li va voler llevar la idea del cap advertint-la que poc periodisme podia fer si era prohibit de dir res. Ella li va respondre que les coses havien de canviar. I justament Rosa Solbes va acabar explicant com anaven canviant les coses ja des d’abans de la mort del dictador Franco i durant tota la transició valenciana. Que va ser dura, amb batalla de València inclosa; i llarga, amb aquell colp d’estat dels tancs al carrer.

A banda l’olor de la tinta i el soroll de les linotípies, hi ha una frase que tot periodista ha volgut dir o ha volgut pronunciar alguna vegada: ‘Pareu les màquines!’ Rosa Solbes ho va aconseguir la nit del 13 al 14 d’abril de 1981, quan una telefonada del govern civil a la redacció del Diario de Valencia la va informar que Luis Suñer, l’empresari d’Alzira, acabava de ser alliberat del segrest més llarg que ETA havia fet fins aquell moment. Quan en parlem, Solbes intenta recordar si qui va telefonar des de govern civil era la cap de premsa de la institució de llavors, Rita Barberá. Aquella telefonada la va dur a una altra: al servei d’informació telefònica per a demanar el nombre de l’hospital de Logronyo on Suñer era sotmès a una revisió mèdica. Suñer li va agafar el telèfon i l’endemà el Diario de Valencia va ser l’únic mitjà de tot l’estat espanyol que va publicar una entrevista amb l’home que acabava de ser alliberat.

—R. S.: No és per fer-me la humil. Va ser un colp de sort. Estava jo a soles en la redacció, amb el redactor en cap, i després vaig pensar que segur que havia donat entrevistes més llargues, perquè la meua va ser molt curteta. Fer una telefonada no és cap heroïcitat, no és perquè et donen el Pullitzer. Vaig telefonar, vaig demanar per aquell senyor, em passaren amb l’habitació… li feien proves. Va ser molt natural. Quan vaig penjar no m’ho acabava de creure. Però no entenc per què no la va fer ningú més, aquesta telefonada. Jo no ho puc entendre ara encara. I més, gent que hi tenia accés per més afinitat ideològica. Sunyer era un senyor conservador, de dretes. No entenc com és que els altres diaris no ho feren. No té gens de mèrit. He viscut situacions molt més difícils que després no m’han donat eixa satisfacció, perquè quan et claves en una xarxa de narcotraficants, que vaig estar a punt, et fa una sensació… i dic, ostres, si trec l’exclusiva, me l’he guanyada, és merescuda… però no va eixir… Però l’scoop de Suñer és una telefonada.

—Això em dóna peu a preguntar-vos per les exclusives. Ara es diu que ja no n’hi ha, que l’únic que fan els periodistes és traficar amb dossiers. Hi esteu d’acord?
—R. S.: Sempre n’hi ha hagut, de filtracions. Tu quan has destapat una notícia, normalment, és perquè algú ha vingut a fer-te una escolteta a cau d’orella. No siguem il·lusos. Tu no et trobes una exclusiva pel carrer. És molt difícil, pot passar un colp de sort…
—E. C.: J. J. Pérez Benlloch m’ho deia, que les exclusives són mentida, que ara tot són filtracions, però pense que sempre n’hi ha hagut, de filtracions. Passa que les exclusives que un es troba i que investiga passen quan estàs molt clavat en un tema molt concret i sempre veu alguna cosa que els altres no han vist i comences a estirar un fil que els altres no han estirat.
—R. S.: De totes les maneres, a qui li interessa que una cosa se sàpiga, ve i et diu alguna cosa i tu ja estires i continues gratant, investigues, i si tens sort, destapes alguna cosa.

—No sé si és bona idea relacionar això de la feina que costa aconseguir una bona història i contar-la bé, amb reiteració intencionada, amb el fet que ara hi ha molta gent que es pensa que és periodista perquè penja una foto a Instagram o un vídeo a YouTube.
–E. C.: Abans, la trajectòria era única. Hi havia això que ens explicaven a la facultat: emissor, missatge i receptor. Quan aquest flux es trenca per mitjà de les noves tecnologies es produeix una bretxa molt gran perquè els que en teoria eren referents, els que havien de transmetre valors, conceptes, informació, etcètera s’adonaren que hi ha una gran massa que els rebota informació a ells. I no precisament la informació que ells consideraven que era la interessant.
—R. S.: Interessant, rigorosa i contrastada, aquest és el problema.

—La manera d’exercir el periodisme ha canviat perquè la societat canvia? O és a l’inrevés? Qui arrossega qui?
—E. C.: Nosaltres som diferents com a consumidors i com a productors. Les coses van a una velocitat de vertigen. Nosaltres formem part de la societat i la crisi no és únicament econòmica, sinó general, de la societat. El món viu una crisi que s’haurà d’estudiar. Ara la vivim en directe.

—I la contem bé els periodistes?
—E. C.: No t’ho sé dir perquè des del 2008 no he exercit. Sí que me la conten en directe. Crec que una de les coses bones d’aquesta nova societat tan tecnificada és que tot el món té accés a tota la informació. La guerra de Síria, per exemple. A Alep passen coses terribles, i hi ha gent que n’informa.

—Des d’on ens n’informen?
—E. C.: Hi ha molt pocs periodistes, però hi ha molta gent d’Alep enviant informació amb el mòbil, i això no ens arriba. O les explicacions de per què hi ha gent a favor d’al-Assad o en contra, i ací ho veiem tot molt simplificat: els gihadistes molt dolents contra el dictador al-Assad… Tenim els mitjans i hi ha gent que passa informació, però que ens arribe o no ja no és a les nostres mans. És a les mans dels monopolis, de companyies com Movistar, que tenen el mitjà de comunicació, els que tenen els cables, són els que manen ara…

—Fa deu o quinze anys, d’Alep n’hauria eixit informació elaborada perquè qui l’hauria transmesa haurien estat periodistes, corresponsals de guerra amb capacitat d’informar i donar context. Ara arriba la informació en brut.
—E. C.: Sí, arriba informació en brut. Que un mestre d’Alep grave i diga: ara arriben les tropes de no sé qui i cau una bomba, és en brut. La tasca del periodista ha sigut sempre contextualitzar…
—R. S.: Això és el paradigma del que anomenen el periodisme ciutadà. El periodisme ciutadà, jo crec que no existeix. Jo no l’anomenaria periodisme. Pot oferir-te instruments per a interpretar la realitat, i els instruments són les imatges on no arriben les càmeres professionals. Perquè a vegades no arrriba on pot arribar un mòbil d’última generació, però dir-ne periodisme per a mi és massa. Per a mi, el problema és que es diguen coses sense sentit crític ni anàlisi posterior ni confirmació, eixes regles que teníem abans, que seguíem, que no eren discutides, ara no existeixen, ni les coneixen. És un problema. Donar per bona una història automàticament.

—El cas de Nadia, per exemple.
—R. S.: Sí. I resulta que qui destapa la mentida de Nadia és un senyor que no és periodista. És una història que ha passat per mans de bons periodistes durant mesos. Ha passat per mans professionals. Per tant, em pregunte, tenim el dret de queixar-nos de l’anomenat periodisme ciutadà? Quan un senyor que no és periodista troba la veritat d’una estafa? És per a fer-s’ho mirar. Tanta professionalitat, i el control i no sé què, i la que s’ha muntat amb la complicitat dels mitjans. Vull pensar que no sabien que era un muntatge, però a mi em consta, perquè ho he vist amb els meus ulls, i recorde l’època en què treballava en el grup Zeta, que hi havia històries inventades per aquells periodistes i càmeres i fotògrafs, i sabien que era una mentida i sabien que era un muntatge i anaven en complicitat per ordre l’empresa. I els deien: aquesta notícia l’hem de seguir perquè ara recapten diners i la xiqueta bambolla ha d’anar a París o a Londres a curar-se, i això és portada durant sis mesos. Era una operació comercial. Jo no et dic que la publicació hi guanye diners, però sí que guanyava diners, i els altres, seguint la xiqueta bambolla i la mare i el pare, de cabarets per París… Tampoc no és nou. La picaresca ve del segle XVI.

—Els casos de corrupció, s’han denunciat prou?
—E. C.: Jo pense que sí que hi havia gent que ho feia. Recorde quan el PP encara no havia perdut, 2010-2011, dia sí i dia no es publicaven coses a la premsa. El cas EMARSA es publicava, era un escàndol, però ningú no en feia cas. Aquesta és la pena del periodista, no?, que tu intentes traure llum, traure històries i després no tinguen repercussió. I això mateix podem dir de l’amo del mitjà de comunicació: per què vol arriscar diners en alguna cosa que la gent no llegeix? Va ser arran de la crisi i que la tele ho ha ensenyat molt per a donar-hi visibilitat. Fins llavors, la gent continuava votant els corruptes. Vés a l’hemeroteca i veuràs que els casos de corrupció es publicaven.

Els mitjans públics

Rosa Solbes va ser la primera directora de Canal Nou Ràdio. Va assumir l’envit amb il·lusió perquè es tractava de muntar una ràdio autonòmica des de zero. Crear-la de nou, amb un equip de gent molt jove i amb ganes. En va marxar molt prompte. Al llibre s’explica amb molt de detall quines són les desavinences que va tenir amb qui llavors era el seu amic, Amadeu Fabregat. Ell la va nomenar i ell la va destituir. L’excusa és que no tenia el perfil. El que Solbes explica és que ella no es conformava amb la desídia i indiferència amb què Fabregat tractava la ràdio. Trobava que la menystenia fins al punt de qualificar-la, en una conversa, de ‘emissora pirata’. Amb tot, la destitució li arribà de sorpresa.

—R. S.: No em van donar explicacions, però en el fons sí que sé per què em van fer plegar. Tu vas recordant. Ningú no m’ha contat res en especial. Recorde l’ambient del moment. No m’ho van explicar. Només em van dir que buscaven un altre perfil diferent del meu. Ja no hem tingut més relació. En el moment en què ell em comunica que ha perdut la confiança en mi, la nostra relació ja no té futur. S’ha acabat. A més, em donà la cosa feta. El substitut ja s’havia preparat. Ell tenia poder per a fer-ho, en tenia la capacitat. Però no va haver-hi cap possibilitat de debatre ni de raonar. No va haver-hi diàleg. Necessite una persona diferent. Quan vaig saber que el meu substitut era Salvador Soria vaig entendre el perquè.

—I més de vint anys més tard éreu al consell d’administració de Canal Nou, quan Alberto Fabra va decidir tancar-la.
—R. S.: Vist des de dins va ser molt dur. Mai no havíem pensat que s’hi atrevirien. El consell d’administració no va pensar mai cap alternativa i no es creia les amenaces del conseller José Ciscar. Sempre pensàvem que faronejaven… No pensàvem que aquella amenaça podria complir-se. La primera que va quedar-se de pedra va ser la directora general, Rosa Vidal. Les majories absolutes i les ordres de Madrid… Aquell Fabra era un ninot de Madrid.

La conversa acaba com ha començat. Parlant de democràcia i de periodisme, de la dictadura del clic, del desig que al País Valencià torne a haver-hi uns mitjans públics que no repetesquen els errors del passat. Tant Solbes com Costa tornen a definir l’ofici: ‘Contar les coses que passen, interpretar el món. Potser són paraules grans, però hem d’ajudar a fer que el món s’entenga, que la gent es puga fer una idea de què passa al món.’