Rosa Regàs: ‘Jo podria ser independentista. Ara mateix. Però una altra independència, no aquesta’.

Rosa Regàs (1933) ha estat escriptora, editora, traductora de l’ONU, directora de la Biblioteca Nacional de Madrid sota el govern Zapatero. Va ser membre de la gauche divine barcelonina. En aquests moments escriu les seves memòries, i n’acaba de publicar el tercer volum: Amics per sempre (Ara Llibres). Hi retrata els seus anys universitaris, quan va posar-se a estudiar tot i ser mare. I també perfila gent que va conèixer i que l’han marcada: Carlos Barral, Manolo Vázquez Montalbán i Cabrera Infante. Regàs, de vuitanta-dos anys, rep VilaWeb al bar de la llibreria Laie de Barcelona. Porta una insígnia de la república espanyola a la solapa. I, a banda el llibre, es llança a parlar de política.

—Expliqueu que sota el franquisme al document d’identitat no vau poder posar que éreu ‘estudiant’. La llei franquista no preveia que les mares anessin a la universitat!
—Era l’any 1962. I no, no em van deixar posar ‘estudiant’ perquè no els lligava que una mare estudiés a la universitat. Però si per treure’t el passaport necessitaves el permís del marit! I per un obrir un compte corrent, també.

—Dieu que el feminisme us creix en aquesta dicotomia entre vida familiar i estudiantil.
—Aleshores em vaig adonar dels problemes de les dones. Ho diu una amiga: els homes fan molt bé les coses que fan, però és que només en fan una. Jo havia de fer tres o quatre coses a la vegada. El fet que jo anés a la universitat no em va equiparar amb el meu marit. Al revés, ho havia de fer més bé, per evitar les crítiques que rebria: abandona els fills, no es cuida de la casa, té la casa feta una merda. No, no. Ho havia de tenir tot perfecte. I allà vaig adonar-me de la diferència que hi havia entre homes i dones.

—Dibuixeu un marit que us dóna suport, però que també va amb compte amb l’entorn, molt contrari que estudiéssiu.
—És natural. Jo havia viscut una mica al marge de la societat. Era filla de pares separats, i rojos, i tot això. Però ell sí que estava dins d’aquella societat. I aquella societat era la que li agradava. Ara, no se’n va assabentar fins que ja hi era, a la universitat. No li ho vaig dir abans. Si li ho hagués dit, no m’ho hauria deixat fer. Hi ha homes que no ho haurien tolerat, i m’haurien obligat a deixar-ho. Hi ha homes que m’haurien pegat. Jo el vaig convèncer. El meu marit era molt més persona que la majoria dels homes d’aquella època. És la meva sort.

—Parleu dels equips matrimonials que liderava Jordi Pujol. Què era, això?
—Eren grups de vuit matrimonis, que es trobaven una vegada el mes. Jo vaig anar-hi dos anys. Muntat per Jordi Pujol, es considerava que les famílies estàvem aclaparades per l’escàndol de la vida moderna, i sobretot la rapidesa amb què anaven les coses feia que no tinguéssim temps de pensar, no teníem temps de parlar entre nosaltres. No sé d’on ho treia. Pujol es va inventar aquests equips de cristians copiats d’un llibre de Jacques Leclerq. Tenies una sèrie de funcions a complir: resar en veu alta, donar compte si havies complert o no el pla de vida que t’havies marcat… Es debatia un tros de les Sagrades Escriptures i després una part en què es recomanava que unes coses es fessin i unes altres no, dins el matrimoni. Figurava que eren molt moderns. Però hi havia una estranya manipulació amb els evangelis. Això em posava malalta. Perquè jo vaig estar en un col·legi dirigit per un capellà, Manuel Trens. Un home molt savi. Molt maco. Molt divertit. Molt normal! I ens explicava la història de les religions i ens explicava l’Evangeli tal com era. I aleshores venien aquests paios i et deien que no podies portar el vestit de bany amb faldilla i et treien un tros de l’evangeli. Com si l’evangeli s’hagués preocupat de la meva faldilla. Això em posava negra! Al final els vaig deixar.

—Per una banda aquest no era el vostre món. Per una altra, convidàveu amics del PSUC a casa i us deien que éreu massa burgesa.
—Sí, massa burgesa. Això ha passat tota la vida. Jo als del PSUC els prenia el pèl, als de més a prop. Estava embarassada i els deia: si el fill no em neix al Baix Llobregat, o a Badalona, no serà d’esquerres! A mi em deien que tenia un gust burgès. Massa rica, no m’ho deien. No ho érem. El meu marit guanyava 5.500 pessetes el mes, en pagàvem mil cent de lloguer i jo no treballava. Ara, això passa a tot arreu. Que ara hagi sortit un llibre amb una llista dels mals catalans des del segle XX, i m’hi facin sortir a mi, ja té collons. I que no hagi sortit una sola persona a defensar-me, és que és l’hòstia. I tot perquè no penso allò que s’ha de pensar en aquest moment.

—Qui us ho fica al cap, d’anar a la universitat?
—Ho tinc més explicat al llibre anterior. Un dels meus referents era la meva mare. Es van separar amb el pare en plena guerra. Un dia vaig anar-la a veure i vaig conèixer la Matilde. Encantadora, i intel·ligent. La meva segona mare, com dic sempre. I la Matilde em va dir: però tu, què voldries ser si poguessis triar? Jo, anar a la universitat, però ara ja no ho puc fer , perquè ja sóc casada. Com que no hi pots anar! No, no m’hi atreveixo, perquè faria mal al marit i a la família. I ella em va dir, tal com surt al volum de La llarga adolescència: ‘No. Allò que et fa por és dintre teu. No fora.’ I em vaig matricular. Ella em va donar les 3.000 pessetes de la matrícula.

—Al llibre feu retrats de la gent que vau conèixer i us han marcat. Tots són homes.
—Jo els homes els admirava molt perquè anaven una mica més avançats que nosaltres. Sempre he dit que una dona no comença de zero. Comença de menys vint-i-cinc. La primera cosa que ha de fer és treure’s aquests vint-i-cinc. Per mi Carlos Barral sabia més literatura de la que sabré mai a la vida, Eugenio Trias sabia pensar i parlar de filosofia molt més que no en sabré jo a la meva vida, Salvador Clotas sabia manar grups, Manolo Vázquez sabia de compromís més del que sabré a la meva vida. Els admirava pels seus coneixements i compromís. Vas passant la vida, i també vas avançant en el camí que ells et van obrir. Vull dir que amb el Manolo al final no et diré que parléssim de tu a tu, però vam acabar més igualats. Quan jo dirigia la Biblioteca Nacional i convidava el Manolo, el convidava de tu a tu: ‘Manolo, ya no estás por encima de mi’, sempre li deia.

—També parleu dels que us han marcat per mal: Antoni Comas, a l’editorial Seix Barral.
—Era un desgraciat. Un mediocre. Un imbècil. Es va aprofitar que es va morir Víctor Seix per posar tota la família Seix contra Carlos Barral. Barral cridava molt l’atenció i causava problemes pel fet de ser de l’antirègim. I no els va costar gaire. Volien tranquil·litat. Comas el va deixar a la misèria. No m’hi he volgut estendre, perquè tampoc tinc ràbia a ningú, però no volia callar-ho, no.

—Víctor Alba era el vostre oncle. No ho sabia!
—Sí, el germà de la meva mare. Tinc tots els llibres del món. Que si el vaig conèixer? Érem íntims!

—Cabrera Infante.
—Molt amics tota la vida. Quan els meus fills es van fer grans dormien a casa seva. I el Mario Vargas Llosa, quan era d’esquerres, i vivia a Londres, em va deixar el seu Mini, i jo me’n anava a estudiar a Oxford, que tenia els nens als campaments d’allà, i visitàvem Cabrera Infante: no tenia un duro. Estaven a la misèria. Fins que va escriure el guió de Vanishing Point. Meravellosa pel·lícula. Es va comprar la casa, jo era molt amiga de la seva dona, vaig anar a la boda de les seves filles. Passen els anys, i a mi em conviden a anar a Cuba a ser jurat del premi Casa de las Américas. Vaig anar a l’illa. Ho va saber i va considerar-ho una traïció, que anés a la Cuba de Castro. I no em va parlar mai més. Mai més! Vam estar de costat en una caseta de la Fira del Libro de Madrid i no em va dirigir la paraula. I això que havíem estat molt amics. Molt. Un cop va tenir una recaiguda de la seva malaltia –quan es va omplir el cap de guió, només pensava en el guió– i va tenir un atac de bogeria, i es pensava que violaven a la seva filla. Érem a casa meva, sopant. Va dormir a casa meva, al meu llit, vuit dies! Fins que van considerar que estava bé, i en Joan Ferraté se’l va endur amb la Marta Pessarrodona a Londres. Vull dir que no podíem ser més amics.

—Vázquez Montalbán. Una ment brillant.
—Venia i em deia: Rosa, anem a fer una copa. Era al començament de l’editorial. I jo deia que no podia baixar. He de fer aquest text i ho d’enviar demà al matí. I el Manolo pujava. Quin llibre és? De què tracta? Un paio que es vol tirar una senyora i no es deixa. Jo què sé. I tu per què el publiques? Perquè crec que és un exemple de no sé què. Molt bé. Quantes línies ha de tenir? Trenta-cinc. I es posava a escriure, sense comptar-les, ni repassar el text. I quan acabava en pocs minuts t’ho donava: i eren les paraules que tu hauries volgut dir i en trenta-cinc línies. Aleshores podíem baixar a fer la copa.

—Ments similars a Manolo Vázquez?
—Carlos Barral. Però ell ho feia de manera diferent. Ho dictava. El Carlos Barral dictant una contracoberta era per plorar. Fantàstic. Hi ha una anècdota meravellosa. Arran dels caputxins de Sarrià, va entrar el policia Creix. I li diu: ‘Barral, baixa.’ I en Barral li respon: ‘Txxt! De vostè, i doctor!’ I Creix va callar. L’hòstia, eh? Creix era el policia franquista que ens tenia a tots acollonits. Un altre dia, a comissaria, amb el Carlos, vam arribar, i hi havia una paios amb unes màquines d’escriure superelementals. I el Carlos els dictava amb punts i coma. Punt i a part. I l’altre anava de cul. Punt i coma. Punt i coma. Per què? És igual que una coma. I el Barral diu: ‘Sí, però no té el mateix ritme!’ Feia conya de tot. Feia el que volia amb el llenguatge. I directament, sense correcció.

—Tinc una confessió a fer-vos, senyora, canviant de tema: em sap tan greu que no sigueu al bàndol independentista. Però tant!
—Et diré una cosa: jo seria independentista si m’haguessin promès un món millor. Però de les mans dels corruptes, no hi vaig. I els de Convergència són corruptes. Ho sento. I ningú no m’explica res dels avantatges i els desavantatges. I m’intenten enganyar. I em diuen que fan un viatge i no els rep ningú. I ens gastem diners a fer ambaixades que no serveixen de res, i en canvi ningú no es queixa de les retallades que ha fet CDC amb sanitat i escoles. I aquests m’han de portar a la independència? Ni borratxa.

—L’altre dia vaig entrevistar en Ramoneda. I s’ha fet independentista. Això sí, continua essent anticonvergent.
—Ah sí? No ho sabia. Però vaig veure un canvi, sí. I jo també els tinc mania. I no puc defensar una independència que la lidera Convergència. No puc! I et diré una cosa: tampoc no m’agrada un partit com ERC, que és el partit del meu pare, que durant tres anys ha aprovat tot el que ha fet Convergència. No puc.

—Feu-vos de la CUP.
—M’agrada molt, la CUP. Però no entenc que sigui antisistema i s’hagi ajuntat amb Junts pel Sí. I no ho entenc. I com que no ho entenc, no m’hi fico.

—I el PSOE?
—Jo vaig deixar de votar PSOE quan Zapatero amb nocturnitat i traïdoria va canviar la constitució, ajudat pel PP, i no va consultar ni el parlament ni a la gent. Jo era amiga de Zapatero i em deia que ho havia fet pel bé d’Espanya. Què cony el bé d’Espanya! El que has de fer bé és lluitar per la teva ideologia. Defensa la teva ideologia. Em va dir que jo no entenia la política. I segurament té raó.

—I ara us trobeu sense partit.
—No em fa res. Però jo ara voto Podem com una boja. Voto Podem. Els de Podem m’han escrit perquè entrés a les llistes de Barcelona. Volien que entrés a les llistes. Vaig dir que no. Tinc vuitanta-dos anys i no he fet mai carrera política, ni en vull fer. Ni en vull fer. La meva carrera és una altra. I estic contenta, però una mica indignada perquè no han parlat de la república ara que han fet aquesta unió amb Esquerra Unida. Jo estic indignada, amb això. Votaré Podem, perquè és un intent, no la perfecció, de sortir d’aquest marasme posant el referèndum damunt la taula.

—I què votaríeu, en un referèndum?
—No ho sé. Depèn. Depèn de la pregunta.

—Per exemple: ‘Voleu que Catalunya sigui un estat independent?’
—Jo votaré que estic a favor del dret de decidir. No puc anar ni amb en Junqueras ni amb en Mas. Em semblen dos traïdors profunds a les seves idees. Ja em diràs tu quina necessitat tenien ERC i la CUP de donar suport a Junts pel Sí? Però si són contraris!

—També heu deixat de llegir El País?
—Fa molt temps. Potser el 2008. En un editorial, el més bonic que em van dir era sectària, quan dirigia la Biblioteca Nacional. I això que dins Prisa hi havia estat molt. Però Cebrián em va agafar mania i em va voler treure. A mi, la filla del Polanco m’havia nomenat. I em reunia amb la gent de Prisa un cop per setmana. Era de la SER. D’El País. De tot. I en Cebrián em va anar traient de tot. Quan van morir els Polanco, van liquidar la família Polanco. Però a mi, també.

—I quina premsa llegiu, ara?
—Premsa digital. Público, Diario.es, Infolibre i alguns altres que em van arribant. La Comuna, o Todos los Nombres. Todos los Nombres és de plorar. Ho porta un senyor gran, que l’única cosa que ha fet és buscar noms de gent que han estat matats per les cunetes. Republicans. Això és de les coses que tinc més mal païdes: la derrota republicana. El meu pare era d’ERC, republicà. I molt graciós. Políticament sóc d’esquerres, socialment de dretes, deia, perquè li agradava menjar bé i la bona vida. Quan va venir després de la guerra, i va veure Barcelona feta tota una merda, deia: si sembla que la guerra l’hàgim guanyat nosaltres! Va escriure unes memòries que es deien: ‘Els que hem vingut al món a passar l’estiu’. Havia perdut la família, la dona, la feina. Ho havia perdut tot. I mantenia l’esperança. Mantenia l’esperança. Però la va perdre tota al moment que va veure que la transició es feia a partir del franquisme i no de la legalitat republicana. Va deixar de parlar. I al cap de tres anys es va morir. Va deixar de parlar. No va badar boca. I això que no callava! Era pesadíssim. Doncs va quedar mut.

—La república espanyola la teniu fotuda, senyora Regàs. Fins i tot els de Podem sembla que compren la monarquia actual.
—Això m’ha deixat… De la política, en tinc molt mala experiència, amb la Biblioteca Nacional. Vaig veure com actuaven. A mi em vigilaven no per si les coses que feia estaven bé o malament, sinó per si les criticava l’extrema dreta. Imagina’t. Fan tots el mateix. A tu et sembla que ara perquè jo escrigui en castellà no puc escriure enlloc? M’han tret de Catalunya Ràdio i de tot arreu. Jo podria ser independentista. Ara mateix. Però una altra independència, no aquesta. Per aquesta no m’hi jugo el tipus.