Rosa Cursach: ‘El masclisme mata, no és cap metàfora’

[Aquesta entrevista, publicada originalment el novembre del 2016, ha estat recuperada per a la sèrie ’62 veus per l’agost’, en què aquest estiu s’han aplegat les millor entrevistes del curs passat]

Avui, 25 de novembre, és el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones. I un any més, malgrat la feina que es fa per conscienciar la societat, les xifres continuen essent preocupants. En parlem amb la presidenta de l’Institut Balear de la Dona, Rosa Cursach, una filòsofa i teòloga que ha dedicat molts anys a la lluita feminista i que ara encapçala una de les institucions més importants que treballa contra la violència masclista als Països Catalans. Cursach està preocupada perquè s’avança molt lentament en el camí per eliminar la plaga de la violència contra la dona. Diu que cal que la societat s’impliqui més per eradicar definitivament el masclisme, que causa moltes morts cada any.

—On som ara mateix en la lluita contra la violència masclista?
—Encara ens calen moltes de coses. El moviment feminista va ser el primer que es va posar al capdavant de la lluita contra la violència masclista. Després van arribar les lleis i s’han creat organismes d’igualtat i d’eradicació. La llei del 2004 va ser un avanç important, de tal manera que l’administració de justícia s’ha anat especialitzant i ara tenim serveis per a les dones que han rebut o reben maltractament, on poden acudir i tenir un acompanyament. Ara, ens cal un canvi de mentalitat social. Implicar-nos-hi. Les institucions primer de tot, però també tota la societat.

—S’avança prou o es va massa a poc a poc?
—Continua havent-hi massa morts. Una ja és massa, però continua havent-n’hi més d’una. S’avança molt lentament. Crec que aquí són importants les polítiques d’igualtat. I l’aplicació de les dues lleis d’àmbit estatal, que són la de l’eradicació de la violència de gènere i la d’igualtat. També les diverses lleis autonòmiques. A les Illes Balears, el dia 13 de juliol es va aprovar la llei d’igualtat, que inclou la incidència i la implantació de la coeducació en els centres educatius i la coeducació en la formació de la joventut en el lleure… Aquesta setmana hem llançat un pacte social contra les violències masclistes. I el llançam amb una pàgina web, que durà el lema del pacte: ‘Reacciona’. Pretén fer entendre que cal que reaccionem com a societat. Ara fa quinze dies que el Consell de Govern de les Illes Balears va aprovar 135 mesures per a fer front a la violència masclista.

—Quines polítiques són més efectives?
—Moltes d’aquestes polítiques són pensades per a veure’n resultats a llarg termini. De totes aquelles que impliquen un canvi de mentalitat de la societat, no se’n veuran resultats fins que no hagin passat anys. De manera immediata, l’acció més efectiva és acudir als centres especialitzats en atenció de dones que són víctimes de violència de gènere –o n’han estat– i posar-hi una denúncia. Una denúncia que no ha de ser responsabilitat exclusivament de la dona que ha estat víctima de violència.

—Aquest és un dels passos que s’han de fer? Continua havent-hi massa poques denúncies per part de l’entorn?
—En relació amb el total, encara n’hi ha molt poques de tercers. Hem de conscienciar la gent que es pot implicar molt més en aquest procés. Quan veiem una agressió, hem d’avisar la policia o el 112, perquè hi intervinguin. Després és important de declarar durant el procés judicial. Hem de ser conscients que podem anar a posar una denúncia si sabem que hi ha un cas de violència. També és molt important de tenir en compte l’acompanyament que podem fer com a societat: els amics o amigues, o bé els familiars de la dona que és objecte de violència. És molt important d’acompanyar la dona que viu aquest procés. Moltes vegades és l’entorn mateix, que minimitza la situació.

—Un altre fet preocupant és la persistència d’actituds masclistes entre el jovent?
—Socialment, no hem fet els deures. No hem avançat prou per a adonar-nos que les dones no som propietat de ningú. Hem d’assumir que l’amor no és possessió. Des de moltes instàncies, com per exemple els mitjans de comunicació o el cinema, es continua reproduint, d’alguna manera, el mite de l’amor romàntic. Una de les pel·lícules de més taquilla d’aquests darrers anys ha estat 3 metros sobre el cielo. És un film en què els papers són molt definits. Ell compleix tots els estereotips d’un home masclista i l’al·lota els d’una dona submisa. Aquests rols es reprodueixen en moltes pel·lícules per a gent jove.

—Per tant, hi ha d’haver una campanya a les escoles?
—Ens calen moltes campanyes. L’Institut Balear de la Dona ha fet el primer curs de formació en coeducació del professorat. Perquè entenem que segons quines accions no aporten res si l’escola no fa un procés coeducatiu. Per tant, més que impulsar una campanya, en l’àmbit escolar ens hem proposat de formar el professorat i que les escoles impulsin plans educatius. La llei d’igualtat, aprovada fa poc, diu que a cada centre hi ha d’haver una persona especialitzada, encarregada de vetllar-hi per la coeducació.

—Els mitjans donem molta projecció a les morts que hi ha per violència masclista, però encara hi ha molts actes d’aquesta mena que continuen silenciats…
—Hi ha moltes agressions sexuals o de violència psicològica que continuen silenciades. I aquí els mitjans de comunicació poden tenir-hi un paper clau. Una de les mesures que va aprovar el consell de govern és de treballar amb els mitjans de comunicació i les agències de publicitat per veure de quina manera es pot fer una comunicació no tan sexista. Aquests dies els mitjans estan saturats de dades i informació sobre la violència masclista. I fins i tot les institucions fem molts d’actes. És cert que en una data tan assenyalada hi hem de ser, però cal que deixem de concentrar-ho tot en una sola setmana. No podem resoldre el problema en una setmana. Cal que durant l’any, quan s’informi de casos de violència masclista, es contextualitzi. Cal que els mitjans no se centrin tant en els casos concrets i es demanin més per què continua havent-n’hi tants. Tenim una societat masclista. El masclisme mata, no és cap metàfora, és realitat. Encara hi ha homes que es pensen que les dones són seves i poden decidir sobre la seva vida.

—Com es pot canviar aquesta comunicació sexista?
—Cal una comunicació no sexista ni estereotipada de gènere. Hi ha d’haver el compromís que les dones no apareguem només a les pàgines de fets violents o de societat. Cal mostrar referents femenins i fer-los visibles. N’hi ha i cal mostrar-los en tots els àmbits de la societat.

—L’home s’hi hauria d’implicar molt més, en aquesta lluita? A Europa, hi ha models on ens puguem emmirallar? 
—Des del 97, quan vam començar a fer campanyes, hem vist com els homes hi eren presents en alguns moments. Però ha estat esporàdicament. Cal que s’hi impliquin. Encara hi ha massa homes massa poc implicats. Cal que s’impliquin no exclusivament en la denúncia. La implicació dels homes també ha de ser a comprometre’s a pensar-se ells mateixos d’una altra manera. L’altre dia analitzàvem les dades d’Alemanya de l’any passat, on hi va haver més de 300 dones assassinades. Sorprenia, perquè tots tenim la sensació que Alemanya és una societat molt més igualitària que no les de sud. Si més no, les dones hi han arribat a més llocs de responsabilitat. No tinc dades científiques per a assegurar que no són les polítiques d’igualtat les que eradiquen la violència. Però allà n’hi ha i no s’hi ha eradicat. Els cas és que els homes encara no s’han abocat prou a la cura de les persones i a la conciliació de la vida laboral i familiar. Basta veure’n les dades: el 97% de persones que demana mesures de conciliació són dones. La dona continua fent-se càrrec quasi exclusivament de les tasques de cura de la vida. Ens n’hem de fer responsables tots i totes..

—Situacions com la violació en grup a les festes de Sant Fermí d’enguany evidencien que un sector de la societat continua culpant  la dona de la violència que rep.
—Aquest és un dels problemes més greus. Moltes vegades continuen culpabilitzant-ne la dona, que és la víctima, en lloc de l’home. Cal una feina molt profunda de la societat. En la campanya que hem impulsat aquesta setmana, demanem un compromís a la societat. Volem que, si més no, ens aturem a pensar i analitzem, tant individualment com col·lectivament, quina imatge tenim de les dones i com pensem que han de ser tractades.