10.09.2015 - 06:00
|
Actualització: 10.09.2015 - 12:06
Fins el mes de juny passat Raül Romeva vivia lluny de la urgència de la primera línia política, i no tenia intenció de tornar-hi. Però van arribar els dies decisius de la negociació de la llista unitària per la independència, i tant les entitats sobiranistes com Junqueras i Mas li van demanar que fes el pas d’encapçalar la candidatura de Junts pel Sí. I va entomar l’envit. A punt de començar la campanya electoral, Romeva demana de no perdre de vista l’objectiu principal d’aquest 27-S: decidir si volem la independència o no, i que el debat sobre noms i sobre situacions més o menys probables no ens faci perdre el nord. ‘Això que volem fer no solament tenim el dret de fer-ho, sinó que es pot fer i sabem com fer-ho’, assegura Romeva en aquesta entrevista.
—Per què vau decidir de fer el pas i ser candidat?
—El vaig fer quan vaig veure que hi havia molta gent que abandonava la comoditat de no complicar-se la vida per fer això que fem ara, quan vaig veure que hi havia tanta gent que ho feia i em deia ‘t’hi sumes?’. Vaig pensar que tenia dues opcions: o em quedo al marge d’això i perdo una oportunitat històrica i col·lectiva que em sembla que és important, o m’hi sumo. M’hi vaig sumar, assumint que això té un cost i un preu personal, però que és un preu personal que paga la pena tenint en compte el benefici col·lectiu que espero que tingui al final de tot.
—Qui us va dir ‘t’hi sumes’?
—Vaig tenir unes quantes converses. I he de confessar que m’hi vaig resistir una mica. Jo ja col·laborava amb ‘Ara és l’hora’, i tenia molta relació amb les entitats, i sobretot amb Òmnium, des d’on ja vaig rebre alguns missatges dient-me que potser m’ho hauria de pensar. Vaig parlar amb Oriol Junqueras, i em va fer una argumentació d’aquelles que sap fer ell; vaig parlar amb Marta Rovira, amb el president Mas… I vaig veure que això anava endavant. I és la suma d’aquests factors.
—Les altres candidatures us presenten com un home de palla rere el qual s’amaga Mas. Què els responeu?
—Hem de ser molt clars. A la llista hi ha Artur Mas i gent de Convergència, però també hi ha molta altra gent que no és de CDC. Alguns vénen d’ERC, d’altres formacions o a títol personal. És el meu cas, i el del Lluís Llach, i de Pep Guardiola, d’economistes com Elisenda Paluzie i Oriol Amat; gent de perfils molt diversos. És profundament agosarat i injust dir això; pretendre que aquesta lliesta és la llista d’una persona, quan és la llista d’un conjunt. I tenim una llista de suport que ja té 77.000 candidats, i volem arribar a cent mil. Això també demostra que més enllà d’un nom, aquesta és una llista que molta gent se sent pròpia. El que dóna solidesa al projecte és que no és el projecte de ningú, i tothom que hi és assumeix certes concessions, personals i respecte del marc ideològic. Li passa a Mas, a Junqueras, a Toni Comín, a Lluís Llach o a Pep Guardiola mateix.
—Penseu que a l’inici de la pre-campanya hauríeu pogut ser més clars amb la qüestió de la presidència per evitar tant soroll?
—Aquest soroll va ser artificial, i tornem al fet anecdòtic del principi de campanya. El dia 27 tenim un repte descomunal. Que algú vulgui posar l’accent sobre una persona si el que tenim davant nostre és el repte de la nostra vida, em sembla que és desviar la qüestió. Si hi ha una majoria el dia 27, qui sigui el president és insignificant en el conjunt del repte que tenim davant nostre. Mas i Convergència han entès, com tanta altra gent, que aquest repte només es pot assumir sumant més sensibilitats. El fet que Mas sigui el president és adaptar una realitat que tens avui, però amb una variable molt més important, que és que el govern que surti del 27-S sigui de concentració, de sensibilitats molt diverses.
—En aquest govern de concentració voldríeu que hi pogués haver la CUP…
—Sí, i molts altres si volguessin.
—Però per la CUP o algunes altres formacions, com ara Catalunya Sí que es Pot, no és tan secundari qui sigui el president.
—Crec que no és important, això ara, i no sé quines majories hi haurà el dia 27. Hem de treballar perquè el dia 27 hi hagi les majories que ens permetin de fer el que volem fer. Si ens perdem especulant ‘què passaria si…’ perdem de vista l’objectiu principal, que és que el dia 27 tinguem una majoria de diputats i de vots que ens permetin encarar el futur, que serà molt complicat, molt difícil. I necessitem un mandat democràtic clar per encarar-lo. Si el dia 27 no tenim una majoria molt clara i contundent que des de la perspectiva exterior ens permeti de dir que això és el que vol el poble el Catalunya, no ens en sortirem. La nostra obsessió és que el resultat es pugui llegir amb la màxima claredat. Com es gestionarà el dia 27 al vespre ho decidiran les majories que en surtin. No em perdré especulant en escenaris que ens desvien de què hem de fer.
—Junts pel Sí heu dit que no és igual tenir seixanta-vuit diputats independentistes que tenir-ne setanta-cinc. I que tenir una majoria absoluta justa pot fer que les coses hagin d’anar més compassades. Què vol dir?
—Vol dir que com més diputats tinguem, més clar serà el mandat i menys dificultats ens podran posar des de l’exterior, i particularment des de l’estat.
—No variaria el full de ruta cap a la independència de nou punts que heu presentat?
—El mandat que tingui el govern, si no té una majoria còmoda i àmplia, seria més difícil. L’objectiu és aconseguir el suport més ampli possible perquè no hi hagi discussió, ni risc, ni marge. Perquè tinguem tots clar per què farem això que volem fer. A partir d’aquí hi ha milers d’alternatives. Tenim una feina ingent per a explicar per què volem fer-ho, com volem fer-ho i què volem fer. Hi ha molta gent que té dubtes, molta gent que no veu clar el com, que no veu clar si estem preparats per a fer-ho. La meva obsessió és explicar a aquesta gent que no tan sols tenim dret de fer-ho, sinó la capacitat tècnica, política, jurídica, econòmica per fer-ho. I que sabem perfectament com fer-ho. Però necessitem el mandat democràtic.
—Què diríeu a un electorat d’esquerres independentista que no tingués clar de votar Junts pel Sí?
—Que si volen que canviïn les coses, en aquests moments no hi ha cap alternativa al d’una majoria clara a favor del sí el dia 27. I això es veu simplement escoltant les reaccions que vénen de l’estat. Només veient això ja et pots imaginar què pot passar si no hi ha un resultat clar a favor de la direcció que proposem.
—Com creieu que veuen a Europa l’hostilitat del govern espanyol, i de PP i PSOE, envers el procés?
—A Europa hi ha una percepció cada vegada més gran que el principal responsable de la situació que es viu a Catalunya és Mariano Rajoy. Això és claríssim. El problema és que en alguns d’aquests fòrums encara hi ha la perspectiva que a l’estat tenen l’alternativa en una possible aliança entre Podem i PSOE. I nosaltres tenim la clara convicció que no existeix aquesta alternativa, per un sol fet, que és que atacar i amenaçar Catalunya és rendible electoralment a la resta de l’estat. Des de la perspectiva exterior, aquestes amenaces que arriben són una constatació més que el problema el tenim en l’estat espanyol.
—Però d’Europa tampoc no arriben missatges positius. La diplomàcia espanyola arrenca com pot missatges en sentit contrari als interessos del procés. Com el cas de Merkel i Cameron.
—Però els missatges s’han de saber llegir. És inviable pensar que avui un actor d’àmbit estatal o europeu farà una declaració pública a favor de la independència de Catalunya. Això no passarà, perquè la UE és una unió d’estats. Però no m’interessa tant el que es diu com allò que no es diu. En cap cas ningú no ha dit que Catalunya no pugui votar; han fet interpretacions sobre què passaria si… I tots apel·len al marc legal espanyol, que és la resposta fàcil i induïda per part de l’estat espanyol.
—Per què s’hi avenen?
—Perquè hi ha contrapartides. Perquè la qüestió entre estats és que no et fiquis en els meus problemes i jo no em ficaré en els teus. I un estat que no vol problemes escolta la recomanació perquè creu que hi té menys a perdre si fa cas del que li diu el president del govern espanyol que no si es posa al costat dels catalans. Això és així i hem d’assumir que és així. I que serà així almenys fins al 27-S. Una altra cosa és què passarà després del 27-S. Un mandat democràtic molt clar pot provocar que hi hagi gestos de cara a l’estat perquè això es gestioni d’alguna manera. Perquè no entenen que Rajoy no hagi volgut seure a negociar res fins ara.
Romeva02 from VilaWeb on Vimeo.
—Què dieu a la gent que s’inquieta pel paper d’Europa?
—Els diem que per fer-te fora de la UE primer t’han de reconèixer com a estat. I, segona, tampoc no et poden expulsar així com així, perquè hi ha un procediment que exigeix la unanimitat. I econòmicament és absolutament suïcida per part de l’estat espanyol que expulsin Catalunya. Això és el que vull explicar. El repte és tan necessari que si no podem combatre aquests temors amb la veritat no ens en sortirem.
—Sorprèn que l’argumentari del periodista de la BBC en l’entrevista que us van fer pràcticament el pogués signar el PP o Ciutadans.
—És comprensible en el sentit que les seves fonts són els mitjans espanyols. I és una qüestió que vaig comentar amb complicitat amb el periodista.
—Em pensava que això ja havia canviat.
—El que ha canviat és que en una situació diferent no m’haurien entrevistat a la BBC. És un fet significatiu. El fet que et convidin perquè t’expliquis a la BBC és perquè volen tenir la nostra versió. I per això alguna cosa ja ha canviat. I una altra cosa és l’argumentari que fan servir, que no deixa de ser l’argumentari còmode, d’algú que no vol problemes. Avui dia la carpeta catalana és una carpeta incòmoda a Europa. No ens esperen amb els braços oberts i per això és important que el dia 27 vagi molt bé. Com més bé vagi el dia 27 menys temors tindran a Europa que allò que fem és el que toca fer. I molts d’aquests mitjans s’alimenten de diaris de Madrid. I hi ha molta gent, no a Londres o a Madrid, sinó aquí, que compra aquests arguments. I per això és tan important explicar per què ho fem. No donem per fet que molta gent ha entès que el 27-S és fonamental; hi ha molta gent que té molts dubtes i que aquí compra aquests arguments.
—Acceptaríeu un oferiment de l’estat espanyol de fer un referèndum si el procés anés endavant?
—Això és damunt la taula? Quan hi sigui ja en parlarem. Si això acaba damunt la taula, hi haurà unes condicions que avui no sabem quines són. Com que no hi ha això damunt la taula, depenem de nosaltres mateixos. Nosaltres som els que hem de determinar el rumb. Especular sobre què passaria és desviar l’atenció i fer-nos creure que podem dependre del que passi allà. I què passi allà dependrà de què passi el dia 27. Aquesta possibilitat només es podria donar hipotèticament si el resultat del dia 27 fos clarament a favor de la independència. Si ara comencem a especular pensant que ja tenim aquesta victòria feta el dia 27 potser ens trobem que no guanyem. I això és una mala estratègia. Si hem de conduir el procés hem de tenir clar què volem fer, i a partir d’aquí tindrem alternatives més ideals i no tan ideals. La voluntat nostra és aplicar el full de ruta que tenim acordat.
—Què és el procés de divuit mesos…
—Divuit mesos, començant amb la construcció de les estructures d’estat, amb un procés constitucional participatiu ciutadà, i construint un marc jurídic per a fer la llei de transitorietat. Al cap del temps més curt, divuit mesos a tot estirar, proclamació de la independència. I després s’aplica la llei de transitorietat i es convoquen noves eleccions.
—I enmig d’això la petició de negociació amb l’estat espanyol.
—La negociació és permanent. L’escenari ideal és que sigui negociat. La negociació amb l’estat espanyol ha de començar des del minut zero. La pregunta és què negocies, què poses a la taula. No pots fer tot això passant per alt que hi ha un actor que és l’estat. Si el dia 27 tenim una majoria clara a favor que Catalunya sigui un estat tindrem un mandat democràtic.
—I demanaríeu de negociar. Però la resposta és previsible.
—Bé, ja ho veurem. Si és l’escenari ideal, fantàstic. Si no, haurem de fer igualment el que tenim compromès.
—Però dins dels divuit mesos. O hi pot haver res que precipiti els esdeveniments?
—No sé què passarà. No passarà res de part de l’estat si el dia 27 el resultat no és clar i incontestable. Tot està condicionat a veure què passa el dia 27. Jo voldria imaginar que des de l’estat entenen què vol dir un mandat democràtic, que accepten que hi ha un resultat majoritari i que negocien com fer-ho. Però sóc conscient de la dificultat. Ja encararem les situacions a mesura que es vagin esdevenint. El que volem fer no només tenim el dret de fer-ho, sinó que es pot fer i sabem com fer-ho. Tot és molt més fàcil si el mandat democràtic és molt gran.
—Amb aquesta pre-campanya hostil, penseu que l’estat espanyol perd els papers o és que saben molt bé què fan i ja ens podem calçar?
—Si hem arribat fins aquí és perquè tenim davant qui tenim. El discurs de la por, l’amenaça, la mentida i la querella fa anys que el sentim. Les coses són com són, i ara això augmenta. Nosaltres posem davant d’això urnes, un mandat democràtic i la construcció d’un estat per a garantir les oportunitats a tothom que avui no podem tenir. La campanya de la por i l’amenaça respon a una realitat, que és que no tenen cap projecte seductor alternatiu, perquè si el tinguessin ja l’haurien explicat. Tothom sap que la campanya de la por ha tingut com a conseqüència que a Catalunya augmenti el sentiment independentista. I tothom sap que a la resta de l’estat aquesta campanya és rendible electoralment. I per això no podem esperar una proposta concreta que arribi de l’estat. I la gent que dubta ha de tenir present això: se’m fa molt difícil d’imaginar qualsevol cosa comparable a una tercera via. No hi ha hagut ningú a l’estat amb voluntat de fer aquesta proposta. La gent ha de ser conscient que el problema que tindrem davant és colossal, però tenim l’oportunitat de sortir-ne. Tenim una solució, que és tenir el mandat democràtic.
—Us va sorprendre, allò que va fer El País el dia que us va publicar la carta?
—El diari El País fa molt temps que ha deixat de ser un diari d’informació i és un actor polític. I això és un drama. Tenen una opció, com molts mitjans, juguen unes cartes, tenen un objectiu concret. I utilitzen qualsevol instrument possible per posar-ho de manifest. Però això té una conseqüència, que és que la gent de Catalunya que sap la veritat s’indigna. I la reacció que té aquesta gent és que d’això no en vol saber res i, per tant, opta per la independència. A la resta de l’estat té l’efecte contrari, que consisteix a dir que a Catalunya s’han tornat bojos i que cal enfortir l’estat i fins i tot atacar Catalunya. I això dóna vots a unes forces polítiques que són les que interessa també a El País. Alguns haurien d’analitzar el paper que han tingut en aquest procés perquè la situació de Catalunya sigui la que és.
