Ramon Verdaguer: ‘El dret civil a Catalunya l’han fet els notaris i els pagesos’

Ramon Verdaguer és advocat d’ofici i sobretot de vocació. Com ell explica, no ha tingut una vida planera i amb molt pocs anys va passar de tallar arbres al bosc a defensar els seus clients a les sales del jutjat. La seva prosa, que és clara, bonica i precisa, amb tocs barrocs si és necessari, ben segur que ha seduït més d’un jutge. L’estudi, la lectura i l’experiència l’han convertit en un profund coneixedor del dret civil català. En podria fer lliçons. Aquí tan sols ens en fa un tast, que aclareix moltes coses, per exemple de qui és una paret mitgera, una qüestió gens anecdòtica. De la mateixa manera que és un enamorat del dret ho és del Montseny i les seves llegendes, que podreu trobar al seu bloc anomenat ‘Serrallonga’.

—Podem estar tranquils amb el dret civil català? S’ha salvat?
— Cal dir d’entrada que el nostre dret civil no el vam perdre el 1714, es va salvar. Segurament perquè no hi donaven importància. I, d’importància, en tenia i molta… Ens van prendre les llibertats, però el nostre dret civil no el van tocar.

—I s’ha actualitzat bé?
—El parlament ha fet molt bona feina. L’ha esporgat, l’ha posat al dia, l’ha fet un dret vigent i, per tant, en teoria, és un dret molt valuós i no l’hem perdut, sinó que l’anem mantenint. Ara, em sap greu que hagin desaparegut algunes figures.

—Un dels endarreriments de la justícia a Catalunya és el poc ús del català.
— Ai! I aquí en tenim molta culpa els advocats. Al nostre despatx, tot surt en català menys si ha d’anar al Tribunal Suprem o al Tribunal Constitucional. Ara, els advocats que treballem en català es troben amb comptagotes i amb els jutges passa igual. N’hi ha molt pocs. Això fa molta angúnia. Si no l’usem, no el posem al dia i és obvi que no actuem correctament.

—Quina solució hi proposeu?
—Seria fàcil. Quan la gent va a cercar un advocat ho fa perquè té un cas que vol guanyar. Hi ha qui pensa que, com que els jutges són castellans, val la pena fer-ho així perquè els jutges ho entenguin. Això ha d’anar-se’n del cap de la gent. Potser sí que alguns jutges són castellans, però entenen el català i, per tant, ho han de poder resoldre igualment. A mi no m’ha passat mai que un jutge no m’entengui. Només puc explicar l’anècdota que un dia que portava un judici molt enverinat, la jutgessa, abans de començar em va dir en castellà: ‘Sr Verdaguer, m’han dit que vostè fa els judicis en català. Li he de dir que fa una setmana estava a les Canàries i, quan vaig demanar el trasllat, vaig demanar divuit destinacions abans que aquesta’. Jo li vaig contestar en castellà que no hi havia problema, que féssim un pacte: ‘Avui el farem íntegrament en castellà i, a mesura que anem avançant, al final els podrem fer en català’. Així ho vam fer i al cap de sis mesos ho fèiem tot en català.

—Som un país que tenim una seguretat jurídica completa?
—M’agradaria que tots els països tinguessin la seguretat jurídica que tenim nosaltres. És absoluta. El cos jurídic català potser no té dret penal, però és perquè se l’ha reservat l’estat espanyol. Si mai el necessitem, el podrem fer en poc temps. Per la resta, tenim un cos legislatiu molt ben agençat i posat al dia.

—Al camí cap al nou estat n’hi pot haver?
—Em sembla que patim més mentre no tenim un nou estat que després. A Catalunya hi ha molt bons juristes, gent amb molta profunditat intel·lectual, amb molta capacitat d’entendre el país. Tot amb tot, cal dir que la base d’una bona convivència és el respecte del dret. No obstant això, cal dir que en la situació actual de Catalunya, un dia caldrà optar per quin dret haurem d’escollir. El que emergeixi de les nostres institucions o el dret que ens pervingui d’altri? Jo ho veig clar. Aquell dia hem d’optar pel dret sorgit de les nostres institucions.

—Catalunya ha tingut sempre un dret ben endreçat?
—Penso honestament que el dret civil a Catalunya l’han fet els notaris i els pagesos. Ha estat més un dret de pacte que d’enfrontament. Hem de pensar que el nostre dret s’ha assentat sempre sobre el pacte i la jurisprudència. El fonament podrien ser les ‘Ordinacions d’en Sanctacília’, l’origen de les quals és divers, però fonamentalment prové de les sentències que anaven emanant els jutges. Podríem dir que una certa base del nostre ordenament descansava damunt de la jurisprudència. O sigui que els casos resolts per jutges servien de fonament per als nous que s’anaven presentant. Era un dret consuetudinari, o sigui que allò que s’anava resolent donava llum per al futur. Les lleis no eren sagrades. Era sagrada l’evolució de la vida… I el dret hi ajudava. Es així que podem dir que el nostre dret l’han anat confegint els notaris i els pagesos.

—Per què?
—El pagès és el qui coneix la terra i el notari el qui coneix el dret. Si haguessin anat a la contra, el pagès hauria fet barbaritats i el notari també. El notari català escoltava el pagès i entre tots van constituir l’herència i l’hereu. Potser és injust des del punt de vista personal, (difícil d’entendre que l’hereu s’ho enduia tot en detriment dels altres) però des del punt de vista social, això ens ha salvat el país. El pagès anava a fer testament i el notari li deia que la masia havia d’anar per a l’hereu. Era l’única manera de crear una societat econòmica que pogués aixoplugar tota la niada. Si algun fadristern volia sortir-ne, podia demanar la legítima i amb aquesta part tan minsa podia muntar un petit comerç o una indústria ben incipient. Es així com hem anat confegint aquest país. Alhora també tenia un lligam intern que fora de Catalunya és difícil de comprendre: l’orgull de pertinença a una casa, a la casa pairal, a la llar dels nostres avantpassats… Tenim sentit de pertinença. Lluny del dret civil comú que potenciava el repartiment igualitari de l’herència. Es perdia el tronc comú. I això no s’ha anat fent amb lleis, sinó amb escriptures i vida. No endebades Salvador Espriu definia el mot ‘pàtria’ com l’essència rebuda dels pares, dels mots, de les coses pròximes, de la claror… això és la ‘pàtria’.

—S’ha comentat que a la nova república catalana faltaran jutges i que s’habilitarà algun mecanisme perquè advocats experimentats puguin accedir a la judicatura. Us agradaria ser jutge del nou estat?
—Poques coses em plaurien més que aquesta.

—Perdoneu, abans heu dit que amb l’actualització del dret s’havien perdut figures jurídiques. En podeu posar un exemple?
—Potser són anecdòtiques. El dret és l’eina del nostre futur, però també la relació amb el nostre passat. I han tocat coses que potser poden semblar anecdòtiques, com ara les parets mitgeres, i no ho són. Entre les cases dels nostres carrers hi ha les parets mitgeres. Són les parets que aguanten les bigues de les dues cases veïnes. El nou codi civil diu que, de les parets mitgeres, mitja era d’una casa i mitja de l’altra. Això és un desconeixement del nostre dret. La paret mitgera té doble amplada, perquè has de col·locar la biga damunt de tota la grossor de la paret mitgera. Si només la poses sobre la meitat de la paret, caurà ineludiblement, car s’escolarà. Per això, el dret català antic diu que les parets mitgeres nostres són totes senceres propietat d’una casa i de la veïna. No fa gaire vaig portar un judici i l’altre advocat, que s’havia llegit el nou dret civil català, li va dir a la jutgessa que la llei deia que la paret mitgera era mitja d’una i mitja de l’altra. Jo m’hi vaig oposar dient que parlàvem d’una mitgera del segle XVIII i que, per tant, calia aplicar les ordinacions d’en ‘Sanctacília’, i la paret era de tots dos. Malgrat els esforços de l’altre advocat, vaig guanyar el plet, perquè segons l’antic dret civil, la paret mitgera era de tots dos propietaris. Aquí cal dir que, el dret nostrat, consuetudinari, sabia molt bé que les cases de Sant Celoni, per exemple, són de 5,25 metres de cos. I les d’Arenys de Mar i de Munt són de 4,25. La gent ha de saber que els roures que feien de bigues a Sant Celoni venien del Montseny, amb un terra sadollat d’aigua i eren molt alts, i els d’Arenys de Mar i de Munt venien del Montnegre, i eren més curts, car el Montnegre és una muntanya que administra malament l’aigua i les cases són de 4,25. Cal respectar el dret civil antic. A més, el dret civil català era consuetudinari, que vol dir que és semblant al dret anglès. No hi ha havia lleis, sinó que s’anaven construint a mesura que sortien les dificultats.

—Hi ha més casos com aquest?
—Home, n’hi ha alguns de curiosos. A mi em plaïa molt alguna figura ja en desús, el testament sacramental. Em va saber molt de greu que el revoquessin. Quan un veí de Barcelona, o de l’antiga diòcesi de Girona (Arenys és de l’antiga diòcesi de Girona) anava de viatge fora del seu territori i se sentia en perill de mort, podia testar davant de testimonis. Aquests, quan tornaven al seu lloc de residència havien d’anar a Barcelona a l’església de Sant Just i Pastor davant de l’altar de Sant Fèlix i a Girona davant de l’altar de la Puríssima Concepció de l’església de Sant Martí Sacosta (actual seminari) i en presència d’un notari podien exposar allò que els havia dit el moribund, i si coincidien els testimonis. El testament era vàlid… Potser ja no és pràctic però ens recordava d’on provenim.

—Al vostre bloc parleu molt de les llegendes del Montseny 
—Durant una època, cada diumenge anava al Montseny amb una colla de gent per cercar indrets. Igual que Arenys és procliu a moltes històries locals, el Montseny es procliu a moltes llegendes. No hi ha res de més bonic que explicar una llegenda al lloc on passa. Explicar la llegenda del pou dimoni al peu del mateix pou és de les coses més impressionants que es poden fer. Les llegendes del Montseny no solament les explico, sinó que també les col·loco en un lloc, allà on ha passat.

—Teniu por que la gran quantitat de rondalles que hi ha es vagin diluint i perdent?
—Sí. Es perdran, si no hi posem remei. Espero que els qui ens hi dediquem, ho anem traspassant a tothom. Ha estat un goig i una sort de col·laborar a VilaWeb, perquè hi puc penjar les rondalles explicades literàriament i també en veu perquè no es perdin. A mi em fa molt de goig quan m’escriu un mestre i em demana permís per a fer servir un conte o rondalla a les seves classes. Quan em passa això, salto d’alegria. Si no, es va perdent el vocabulari i el llenguatge.

—En poseu un exemple?
—Fa poc em vaig trobar que explicava una rondalla sobre frares a nens petits. I els nens, que eren de ciutat, em van preguntar què era un frare. Jo els vaig dir que era una persona dedicada a Déu (?) que era semblant a un capellà (?). ‘Què és un capellà?’, preguntaven. Els vaig dir que era qui deia missa. I em van preguntar què volia dir ‘missa’. (?) No els ho vaig saber explicar. Sort que la professora era de ciutat i va dir: ‘és el “cura”’. Llavors sí que alguns sabien què era un ‘cura’. Em fa molta angúnia això i, des d’aquí, crido als qui es dediquen a explicar contes que, si us plau, no els expliquin com una cosa més, sinó que els treballin abans.

—Les rondalles cal que siguin transmeses oralment?
—Sí, és molt important. L’oralitat també l’anem perdent. Si parem l’orella, el llenguatge que fem servir els maldestres catalans és el lèxic i vocabulari que ens transmet la televisió. Fem servir unes dues-centes paraules. És clar que a la televisió no diran mai ‘És va organitzar una batzàrria…! Algú ha de transmetre aquest nom i ha d’explicar que no és un nom català, sinó que vol dir assemblea en basc i que, com que les assemblees acostumen a acabar malament, es va adoptar aquest nom com a sinònim d’embolic (mestre Pla ho explica magistralment). Quan em demanen d’anar a explicar contes als col·legis fem un pacte. Dos mesos abans els remeto una llista de les paraules que faré servir i ells, amb temps, les treballen a classe. Quan hi vaig i explico una rondalla, sempre els dic les paraules ja treballades. No dic mai: es va organitzar un merder! Això no vol dir res! En canvi jo dic: ‘Es va organitzar un desori, una gatzara, un desgavell, un lligamanega, una batzàrria, un embolic…!’. Els nens saben què vol dir embolic i, per tant, ja tenen més paraules que volen dir la mateixa cosa que embolic. I si han treballat les paraules a classe, hauríeu de veure la cara de joia quan els dius una paraula nova que ells ja han après a classe. És indescriptible un moment com aquest!

—A més del llenguatge, què més ens ensenyen les llegendes i rondalles?
—Allà on vaig cerco llegendes i rondalles, i puc dir que, les que són catalanes, sempre tenen un sentit positiu de l’existència. Si hi ha algú que fa una malifeta, al final surt com el dolent. Com el dimoni gros dels pastorets. Tot té un missatge en positiu. Fins i tot les eròtiques aporten un sentit lúdic de l’existència. En canvi, no acostumo a explicar llegendes d’uns altres indrets si no porten algun aspecte positiu… sempre positiu… No cal que sigui bo necessàriament, però si positiu… Si es transmeten les rondalles als nens, els pot anar quedant un pòsit positiu.

—Com succeeix que un advocat s’afeccioni a explicar rondalles?
—Tota la vida he estat afeccionat a xerrar i a explicar coses. M’agrada molt. Ja se sap que els advocats xerrem pels descosits. Un dia, casualment, vaig tenir l’oportunitat d’anar a cercar la nostra espasa, l’Excalibur catalana. És l’espasa de Sant Martí, l’espasa de Vilardell (una gran llegenda de Sant Celoni), que ens la guarden a París. Algun dia l’haurem d’anar a cercar. És una espasa amb una llegenda molt bonica i potent. Vaig tenir l’oportunitat d’anar-la a veure. Com que sóc advocat de l’Ajuntament de Sant Celoni, vam escriure al museu de l’Armée de París. Quan hi vaig anar, em van rebre prou bé i vaig tenir al davant una espasa que és part de la nostra història. Encara és allà, exposada, però caldria fer gestions per a admirar-la presencialment. De moment, a l’alcaldia de Sant Celoni hi ha una fotografia legitimada pel museu per tal de recordar que és la nostra! Després d’això, el qui era director de Ràdio Arenys, Oriol Ferran, em va dir si podia anar a explicar la història de l’espasa a la ràdio. D’això fa quinze anys. En acabat de fer-ho, em va dir que hi tornés, a explicar més històries.

—I ara hi aneu cada setmana.
—Sí, i ja posat a fer deures, em vaig imposar les condicions dels deures: per un costat, ser curós amb el llenguatge, introduir paraules d’ús no comú. Treballar bé el vocabulari. L’altra tasca que em vaig imposar va ser d’explicar-les com ho feien els nostres avis: mig en mímica i mig en paraules, (per radio la mímica han de ser les veus)… A partir d’aquí, se’m van obrir força portes i no solament explico rondalles a la canalla, sinó que també vaig a fer conferències universitàries sobre passatges de la nostra història, com ara explicar la vida de Salvat-Papasseit, la de Mossèn Cinto Verdaguer, la d’en Serrallonga, etc. Jo sóc un enamorat del personatge d’en Serrallonga i de la dona, sobretot. De fet, el bandoler es diu Serrallonga per la seva dona.

—De fet, en Serrallonga dóna nom al vostre bloc.
—Com que m’apassiona, l’he anat estudiant i trobant documents que l’altra gent potser no té. Una de les coses importants que em vaig trobar va ser sobre la Margarida, la seva dona. No pas la Joana, que era la seva última amant. La Margarida era una dona impactant. Era l’hereva del mas Serrallonga. A en Serrallonga li deien Joan de Serrallonga i aquest ‘de’ no era pas de noblesa, sinó que era de pertinença a can Serrallonga. A en Serrallonga el van condemnar a mort i a la mateixa sentència van disposar d’aterrar les cases de les seves propietats… Però els camps i les cases eren de la dona! Ho van aterrar igualment. Després, la dona ho va aconseguir reconstruir. Margarida es va morir al cap de divuit anys i he tingut el goig de poder llegir-ne el testament. Al cap d’aquests divuit anys deixava totes les finques reconstruïdes i endreçades i recomanava a l’hereu que digués missa per la seva ànima i pagués alguns deutes. Això és una dona! I és per això que el meu bloc es diu Serrallonga: un homenatge a la dona… el bandoler era un ésser adotzenat…

—Si n’hi ha documents, és més història que llegenda.
—En Serrallonga només en té una, de llegenda. Però arran de la història d’aquest testament i també a partir d’uns altres testaments he anat confegint algunes conferències en aules universitàries de gent gran per a explicar com el nostre esdevenir col·lectiu havia propiciat que les herències catalanes no tinguessin res a veure amb les castellanes. Em dol que aquests polítics que expliquen tantes històries pels mitjans no es fixin mai que a Catalunya no tenim res a veure amb part del dret castellà perquè aquí hem tingut sempre la masia i a Castella han tingut les ‘herencias igualitarias’. Això ha fet que no hi hagi hagut un pal de paller igual. Els catalans tenim llocs amb què ens identifiquem. Ells no els tenen jurídicament. Aquí tenim hereus, fadristerns, cabalers, etc. Tot això és molt ric.

—Arenys de Mar és un pal de paller del vostre bloc. N’expliqueu moltes històries.
—D’Arenys hi ha totes les històries que vulgueu. Des que faig d’advocat he descobert que el soldat que va clavar l’espasa a Jesús (Longinos) era d’Arenys. Ho diu en Sender a Crònica del Alba (òbviament una facècia). També he descobert que Manuel Azaña, l’últim president de la república espanyola, també era d’Arenys (ell ho diu a Plumas y palabras: ‘Con un cuarterón de sangre vascongada y  un entronque en Arenys de Mar, soy español como el que más lo sea. Hubiera podido nacer patagón o samoyedo, pero qué quieren que les diga, nací español, que ni para bien, ni para mal es nada del otro jueves). També vam decapitar el rei Carles IV a la plaça de l’ajuntament (en efígie, eh!) i també tenim històries dels indians que van anar a Cuba. També tenim en Partagas, que es va inventar els puros Partagas i també la ràdio (cent anys abans que s’inventés realment! Si algú en vol saber la història, la tinc penjada al meu bloc). Hom queda astorat de saber que a Arenys tenim tantes històries. Però en realitat són petites llegendes. Arenys és un poble jove i, com tot poble jove, té poca història. La història de veritat la tenen els pobles que van néixer el segle VIII o el IX o el X. Nosaltres naixem el segle XVI i, per tant, hem d’anar forjant un imaginari… i això ho hem fet gràcies, en molta part, als nostres literats: Ferran de Pol, Felix Cucucrull, Mn. Palomer, i confegint aquests petits moments històrics vam tenir l’Espriu que ens ho va mitificar i ens va trobar el nostre paradís particular: Sinera.

—A quin apunt del bloc teniu més estima?
—A mi tots em plau de fer-los i que la gent els llegeixi. Espigolant una mica dins del bloc, també he explicat passatges de la meva vida particular, que no ha estat una vida planera, i quan veig que aquests apunts també tenen lectures, em fa cert goig.

—Per què no ha estat una vida planera?
—A 23 anys la meva feina era anar a bosc a tallar arbres, a dotze anys, el pare m’havia tret de l’escola per anar a treballar. No tenia ni el certificat d’estudis primaris. Tot amb tot, la part més important va ser conèixer la qui avui és la meva dona. I ella em va esperonar a estudiar, si volia… I amb 24 anys vaig aconseguir el certificat d’estudis primaris, fer part del batxillerat i l’accés a la universitat. Vaig estudiar de nit, sempre acompanyat de la meva dona. Vaig ser advocat a 31 anys. Així, les històries meves particulars no són d’advocat, sinó de vida intensa i amb goig viscuda. Ah! I la meva dona va estudiar amb mi (i no li agradava el dret) només perquè jo pogués acabar-lo! De ben segur que no he sabut tornar-li allò que ella, a mans plenes, m’ha donat!

—Què significa per a vós VilaWeb?
—Jugo a casa. Tinc una amistat profunda amb la gent que el configura. Però deixant de banda això, penso que avui dia VilaWeb és imprescindible. Si no tinguéssim VilaWeb hauríem de tirar d’uns altres mitjans que sí que tenen bona voluntat, però l’espai que cobreix VilaWeb no el trobo enlloc més. No solament el diari, també els blocs. La diversitat de maneres de pensar que abasten els blocs és un gran encert.