Rafa Xambó: ‘En eixir a l’escenari em vaig dir: “Per fi, ja hem conquerit el Palau!”‘

La Fera al Palau és un acte de justícia amb la música valenciana, que durant molts anys s’ha vist marginada per unes institucions que rebutjaven promocionar tot allò que no generés beneficis; sobretot si parlava català. Aquest maltracte va provocar que el 2005, el Col·lectiu Ovidi Montllor (COM), ocupés el Palau de la Música de València com a acte de protesta.

Per commemorar aquest desè aniversari, el COM ha organitzat un cicle de concerts al Palau que acabaran avui. Demà, com a cloenda, s’entregaran els premis Ovidi Montllor, que també compleix la desena edició i comptarà amb la presència del president de la Generalitat, Ximo Puig. La gala serà oferta en directe, en vídeo, per VilaWeb TV.

Parlem de tot plegat amb el cantant Rafa Xambó, coordinador del COM i molt entusiasmat en com s’han desenvolupat tots els actes. Ens explica què és la fera, què simbolitza i com espera que pugui consolidar-se en els anys que venen.

—La Fera ha tornat. Expliqueu-me què simbolitza?
— La Fera és el símbol, diguem-ne, contra el poder, contra les injustícies; és un símbol de rebel·lia, és l’artista marginat, castigat. Recull totes eixes significacions. Hem patit una època molt dura, vint anys de partit Popular. L’ambient va arribar a fer-se gairebé irrespirable. A més, també, com que s’estan fet molts homenatges a Ovidi Montllor en el vint aniversari de les seues vacances, aleshores pensàrem també a donar-li un nom que fóra simbòlic i significatiu, i clar, ‘La fera ferotge’ és la primera cançó de l’Ovidi. La Fera al Palau doncs simbolitza això, la recuperació de la dignitat dels valencians a través de la música.

—També se celebren deu anys d’ençà que el Col·lectiu Ovidi Montllor us vàreu tancar al Palau.
— Sí, també són quatre concerts per commemorar el desé aniversari del tancament, per commemorar i celebrar el canvi polític, i per tant, commemorar que ens hem llevat del damunt el PP. Sobretot, continuar fent els premis Ovidi. Aleshores coincideix que és la desena edició i després de deu anys aconseguim fer els premis clau que simbòlicament el Palau de la Música també va ser la primera acció important dels músics en valencià que a partir de llavors va ser quan es va constituir el col·lectiu. I l’any següent es quan es van fer els primers premis Ovidi. O siga que lliga tot.

—És un cúmul d’homenatges.
— Sí, d’homenatges i reivindicació, clar.

—Que la fera torne al Palau és un efecte col·lateral del canvi que ha viscut el País Valencià?
— Més que un efecte col·lateral jo diria que és una conseqüència lògica del canvi. Només produir-se, després que prenguessen possessió a l’ajuntament, jo immediatament hi vaig anar i vaig parlar amb la coordinadora general de cultura, Glòria Tello, que també és la presidenta del Palau. Li vaig fer la proposta i òbviament, em va dir que sí. Es va mostrar molt contenta de què li anés a demanar. És a dir, una sintonia completament diferent de la que hi havia amb la gent del PP, amb la qual no teníem ni la possibilitat de parlar.

—Així doncs, el suport de les institucions ha estat clar.
—Sí. Total, claríssim, contundent i sense la més mínima vacil·lació. La conselleria de Cultura, la Diputació de València, les Corts Valencianes, el mateix Ajuntament… És a dir, les principals institucions valencianes ens han donat suport, tant econòmic com polític. Demà, per la gala, vindrà el president de la Generalitat, Ximo Puig, vindrà el president de les Corts, Enric Morera, la presidenta del Palau, Glòria Tello i estem esperant si ve el batlle de València, Joan Ribó.

—De moment quin ha estat el concert més emotiu?
—Hi ha diversos moments bonics, especials. Per començar, la primera actuació del cicle de concerts, amb Pau Alabajos. Va començar amb una cançó de l’Ovidi i lletra d’Estellés, ‘M’aclame a tu’; va ser un inici magnífic. Jo personalment, que vaig eixir immediatament després, em vaig dir: ‘Per fi, ja hem conquerit el Palau!’. Estava eufòric i la gent va aplaudir a rabiar. Després, el concert de Xavi Sarrià i Miquel Gironès repassant algunes de les cançons més emblemàtiques d’Obrint Pas, ara que ja no són Obrint Pas, va estar molt bé. I dijous, va ser fantàstic. La gossa Sorda, amb aquell cançó que diu ‘T’estime, t’estimo, t’estim‘, van posar dempeus el Palau. Pensa que vàrem haver d’habilitar una sala al costat perquè la gent poguera seguir a través d’una pantalla el concert.

—Déu n’hi do. La fera tornarà al Palau l’any vinent?
—Clar, sí, sí. El que passa és que tampoc volem simplement instal·lar-nos al Palau. És a dir, no volem en absolut girar l’esquena a sales com el Teatre Miquelet, que ens ha donat suport en totes les edicions, llevat d’una que vàrem fer al saló d’actes de la Universitat Politècnica. Evidentment, continuarem la col·laboració amb el Teatre Miquelet. El que passa és que clar, si els premis continuen creixent com confiem, necessitarem una sala més gran. Però allà continuarem fent cicles de música i altres actes, ara que comença la normalitat.

—Així, la idea que teniu, és no limitar-vos a un sol espai.
—Exacte. Donar suport i continuar programant música en valencià a les sales que ens han donat suport en els moments difícils: Micalet, ca Revolta… Independentment, que després, quan hajam de fer una cosa gran necessitarem el Palau.

—Ho contempleu fer en una sola data o ja us agrada el format de repartir molts concerts en quatre dates i reservar un dia pels premis?
—No, no. Aquest format ha estat extraordinari per a enguany. Per ser l’any d’haver conquerit el Palau. Aleshores, volíem llevar-nos el cuquet del damunt i donar la possibilitat que tots els premiats dels premis Ovidi, pogueren participar en aquest concert. I clar, perquè tots pogueren actuar s’havien de fer quatre concerts. Ara, de cara a l’any vinent, els que hauran de preparar un concert, o a tot estirar, un parell de concerts, seran els premiats d’enguany. Si ho combinarem entre el Micalet i el Palau no ho sé, encara és verd per dir-ho.