Rabell, El País i la repressió que vindrà

Lluís Rabell ha aplaudit aquesta setmana un editorial d’El País que alimenta la retòrica mediàtica sobre un suposat cop d’estat que es prepara a Catalunya contra la democràcia, i demonitza una força política que governa amb el suport de la majoria del parlament. Deia Rabell a Twitter: ‘Duríssim editorial. I tremendament entristidor. Perquè té raó. La maniobra de JxSí significa un atemptat a la democràcia parlamentària.’

Durísimo editorial. Y tremendamente entristecedor. Porque tiene razón. La maniobra de JxSí supone un atentado a la democracia parlamentaria. https://t.co/AnVPvunms7

— Lluís Rabell (@LluisRabell) February 28, 2017

L’editorial és molt crític amb la iniciativa de Junts pel Sí de modificar el reglament del parlament per a poder aprovar per la via de lectura única la llei de transitorietat jurídica. Una llei que han pactat Junts pel Sí i la CUP i que ha de ser l’eina legislativa cabdal de la desconnexió d’Espanya i de l’establiment de la nova legalitat catalana per dotar de marc legal el referèndum del setembre; és a dir, la que ha de fer que aquest referèndum sigui això i no un altre 9-N, tal com demana justament CSQP. Però segons El País aprovar aquesta llei per aquest procediment ‘serà un gravíssim cop contra l’estatut de Catalunya i contra les llibertats i els drets individuals dels ciutadans catalans’.

L’editorial es titulava inicialment ‘Cop a l’estatut’, però potser per l’excessiva similitud amb el concepte ‘cop d’estat(ut)’ el van acabar canviant per ‘Cop parlamentari’, que és un pèl més subtil. Tampoc no venia d’aquí, després d’haver publicat, aquest mateix diari, editorials dedicats al procés independentista amb titulars com ara ‘Cop a l’estat, buit de govern‘. I amb afirmacions com ara: ‘això encara és pitjor que no un atemptat democràtic. És un deliri sense pal·liatius’, en aquest altre editorial, sobre el pacte entre CDC i ERC previ a la gestació de Junts pel Sí. Vegeu amb quina facilitat fan anar el terme ‘cop’, apel·lant al rerefons de la memòria d’una bona part de la societat on hi ha incrustats els brams d’en Tejero i els tancs d’en Milans del Bosch. ‘Un “cop” contra Catalunya’, deia Xavier-Vidal Folch en aquest altre article. I és clar que no és solament cosa d’El País: ‘Cop a la democràcia’, titulava La Razón en aquest editorial quan faltava poc per al 9-N; ‘Cop d’estat permanent’, vèiem a El Mundo fa ben poc en aquest altre article… I si ens hi entretinguéssim, i si féssim buidatge del que s’arriba a dir en tertúlies radiofòniques i televisives de Madrid, no acabaríem mai.

Observeu el lèxic que utilitzen. I ara agafo només paraules d’editorials d’El País: ‘cop’, ‘atemptat’, ‘agitació’, la comparació amb ‘repúbliques bananeres’ i ‘antigues dictadures soviètiques’, ‘caos’, ‘autocràcia’… L’editorial d’aquesta setmana és una pedra més en la construcció d’aquest clima d’excepció; s’afegeix a una estratègia de construcció d’un relat, en què hi ha implicats els grans diaris espanyols, principalment El País i El Mundo (coneixem de fa temps els estils de l’ABC i La Razón), que vol preparar allò que vindrà. Juan Luis Cebrián, president del grup editor d’El País, va arribar a verbalitzar-ho, demanant l’ús de la força per impedir el referèndum. Ho va fer amb la complicitat d’El Mundo i amb el certificat de qualitat ISO de tot un José Antonio Zarzalejos a La Vanguardia, anomenant tot això ‘tercera operació Catalunya‘. La primera és la que va orquestrar Fernández Díaz; la segona és la construcció d’una façana de cartró que es diu ‘operació diàleg’ i la tercera és la que es cou per quan caigui aquesta façana i no hi hagi més remei que actuar per la via repressiva.

Ara som justament aquí, en la tercera ‘operació Catalunya’. I editorials com el que va aplaudir Rabell aquesta setmana exhalen una toxicitat que va carregant l’ambient. S’afegeixen a les paraules de Luis María Ansón (‘esgarrifa pensar que puguin caure una altra vegada ensangonades les pàgines de la història d’Espanya’), les d’Eduardo Inda (‘el nivell de violència a Catalunya no s’ha viscut ni en els anys durs al País Basc’), les de la fiscal Magaldi (‘he vist les cares de molts delinqüents, però mai, en els meus seixanta-quatre anys de vida, no havia vist una mirada d’odi com aquella’)… Tot plegat em recorda un concepte que va encunyar Javier Cercas en el llibre Anatomía de un instante (Mondadori, 2009), sobre com es va preparar i executar el 23-F. Parla de ‘la placenta del cop’, és a dir, el brou de cultiu polític i mediàtic que es va anar coent contra el govern de Suárez, justificador d’una ‘intervenció’, ‘cop de mà’ o ‘cop de timó’, i que va acabar acompanyant, si no afavorint, aquell cop d’estat. Són moments històrics i polítics molt diferents, és clar, però la relectura de Cercas fa rumiar. En la primera part del llibre diu: ‘Cop de timó, cop de bisturí, canvi de rumb: aquesta és la temible terminologia que impregna des de l’estiu del 1980 les converses als passadissos del congrés, els sopars, dinars i tertúlies polítiques i els articles de premsa en el petit Madrid del poder.’

No vull dir pas que es prepari cap cop d’estat. Faig notar que a Espanya la complicitat entre les estructures de poder ja ha servit anteriorment per a preparar ambientalment allò que vindrà. I en aquest cas allò que vindrà serà l’intent de dur a terme accions coercitives que ja ha arribat a apuntar la Moncloa, justament filtrant les intencions a mitjans de comunicació, perquè així ho transmetin, perquè així facin veure el final de l’operació diàleg: intencions com ara la intervenció del Departament d’Educació, el precintament d’escoles… I n’hi ha que han anat més enllà. Això si efectivament s’acaba fent el referèndum.

I és evident que hi ha uns partits polítics que juguen a alimentar aquest brou, aquesta placenta de la repressió, com el PP i Ciutadans. I organitzacions com Societat Civil Catalana. Són els que aplaudeixen editorials tan carregats i tan agressius com el d’El País. Per això em sobta que també ho faci Lluís Rabell. Vull entendre que quan diu ‘té raó’ no es refereix a la utilització d’aquest to ni a aquesta terminologia, a l’ús de conceptes com ‘cop d’estatut’, a tota aquesta agressivitat…; ja entenc que allò que subscriu Rabell és la crítica a la via que Junts pel Sí proposa de lectura única per a aprovar la llei de transitorietat jurídica anant per feina i sense que l’estat tingui temps d’intervenir. Rabell ho critica perquè aquesta via no deixa espai ni permet el temps de discussió i debat parlamentari habitual. Però en aquest cas, tenint en compte la pressió judicial i política que exerceix l’estat, l’amenaça en comptes de la disposició a acordar res, quin debat es pot fer? Vol que hi torni a haver querelles contra la presidenta i contra la mesa i potser també contra Nuet?

A més, El País fa una trampa argumental, quan diu: ‘Un cop de mà com aquest viciaria d’origen qualsevol construcció política amb un dèficit democràtic radical.’  Vejam: justament aquest ‘cop de mà’ serviria per a fonamentar legalment el referèndum, dotar-lo d’una base legal pròpia. I per tant, per a fer-lo possible, el referèndum, és a dir, allò que donaria una base democràtica a la ‘construcció política’ que seria la Catalunya independent. En això ‘té raó’ El País? També ho subscriu, això, Rabell? Quina és la solució, doncs, perquè hi pugui haver aquesta expressió democràtica en forma de referèndum? Un canvi de color de la majoria política a l’estat espanyol? No sembla que sigui la solució. Animar el discurs agressiu i estigmatitzador, tampoc.