Quim Arrufat: ‘Si ens impedeixen el referèndum, hem d’estar disposats a fer una declaració d’independència’

Quim Arrufat (1982) és membre del nou secretariat nacional de la CUP i ex-diputat del parlament de Catalunya. En aquesta entrevista explica quins canvis implica el nou secretariat, com veu el full de ruta actual i les negociacions per al pressupost. Tot plegat mentre prepara la TUP, la trobada que la CUP i més organitzacions comencem avui per a parlar del procés constituent. Hi haurà 28 debats en 8 envelats repartits pel parc de la Ciutadella, a Barcelona, on aniran experts de tot el món a explicar maneres de fer una constitució.

—Diferències entre el secretariat nacional actual i el vell.
—El vell és el model que havia existit sempre. I que recollia el que passa a l’organització. Es polaritza en dos grans blocs. I el secretariat reflectia la divisió. Ara no tan sols hi hem posat gent diferent, sinó que el mètode d’elecció és diferent. Fins ara s’escollien persones individuals, que reproduïen l’esquema dels dos blocs. Ara es presenta per equips, no persones individuals. Hi ha visions diferents, però els membres no provenen de blocs organitzats. I això automàticament ha fet que el secretariat ja no sigui una zona de conflicte, sinó de cooperació i de treball. El secretariat nou no té més poder que no el vell. Els òrgans són els mateixos: el consell polític i l’assemblea, que són els que manen. Però des del secretariat pots habilitar ambients, espais, iniciatives, que modifiquin els altres espais.

—I al consell polític encara hi ha els dos blocs?
—Hi són en el conjunt de l’organització. I al consell, també.

—Com definiríeu aquests dos grans blocs?
—Responen a una inèrcia històrica. La CUP és un espai de lluita municipalista aliè als debats nacionals. I dues organitzacions al voltant de la CUP que s’ocupaven d’aquests debats nacionals: MDT, ara Poble Lliure. I Endavant. Aquestes organitzacions són les que han proporcionat les reflexions estratègiques i han creat dues maneres d’entendre la CUP. I si als anys vuitanta hi havia el Front Patriòtic i el Front Popular, doncs ara més o menys passa això. La realitat és que totes dues han aportat molt però ara és l’hora que la CUP generi els espais de debats, quadres, i reflexió estratègica en l’àmbit nacional. No únicament municipal. Comptant amb aquestes organitzacions, però fent aflorar tot allò que s’ha construït en l’àmbit municipal, i adquirir protagonisme a escala nacional. I aquest secretariat ha fet una mica això: buscar gent en l’àmbit municipal i demanar-li que agafi responsabilitats nacionals.

—Quina autocrítica es pot fer sobre el passat recent de la CUP?
—Polaritzar-se i adjudicar les culpes al del costat. En la bel·ligerància de nosaltres cap enfora, i de fora cap endins, s’adjudicaven les culpes al del costat. Dins casa n’hi ha uns que no ho fan bé. És un mecanisme gairebé psicològic que he vist en molts companys i companyes. Polarització. Molt habitual. Quan tot es col·lapsa la culpa és del del costat. Quan en realitat el moment era molt complicat, i saber-lo resoldre era un desafiament col·lectiu. No només del del costat. Crec que l’orgull de grup es va sobreexcitar. Quan en realitat la CUP havíem fet marca de la humilitat. I això aquests últims mesos…. Però jo crec justament que la lliçó s’aprendrà.

—Us agrada el canvi que ha fet el full de ruta? Puigdemont ha liquidat les eleccions. I ara és referèndum o referèndum.
—És clar. M’agrada. La batalla del referèndum s’ha guanyat a tots els detractors. Hem batallat, no únicament nosaltres, per recuperar el referèndum i portar-lo fins a les últimes conseqüències. I basar-lo no en una llei de consultes populars sinó en una llei pròpia, o decret, que remeti al dret internacional. En vista de la impossibilitat de fer-lo acordat, ens hem de tutelar. Reclamem l’autotutela. I és clau d’anar fins al final, perquè si ens impedeixen el referèndum hem d’estar disposats a fer una declaració d’independència.

—Fer una DUI?
—Si el RUI és impossible, és obvi que no marxarem a casa i direm adéu.

—Es declararia la independència amb el 48% dels vots, doncs.
—Seria una declaració que es faria després d’haver intentat del dret i del revés de fer un referèndum pactat, no pactat, acordat. Aquest és el fet més important. Faríem una declaració d’independència per la voluntat d’exercir un dret democràtic que no se’ns permet d’exercir.

—Veieu més possible una DUI que un RUI, doncs?
—No ho sé. Seria la combinació de moltes coses, segurament.

—Puigdemont us desperta confiança?
—Sí. Em desperta confiança. No gaire el seu partit. I cada vegada menys el president Mas. Hi ha sectors al voltant de l’antiga Convergència que ens desperten molta desconfiança. No ell. Però el seu entorn, sí. Gent que treballa incansablement contra el procés i pel seu benefici i lucre personal, com Quico Homs, fins a gent que hauria de fer un altre paper, com l’ex-president Mas.

—Mas ha acabat dient que sí, al referèndum.
—Hi ha assentit. Hi ha assentit. I em guardo la resta. Si alguna cosa té Convergència, i en general la dreta, és disciplina de partit.

—RUI i els comuns. Dues versions: els qui diuen que no pujaran mai al carro i els qui diuen que sí. On us situeu?
—Crec que tenen una decisió important a prendre en les setmanes i mesos següents. I que implica fer respectar la sobirania de Catalunya, o no. En la clau que vulguin: via referèndum o procés constituent. I no tan solament de manera discursiva per sumar sigles. Sinó en l’àmbit real: fins a quin punt estan disposats a acceptar que el procés polític de Catalunya estigui dominat, subordinat o eliminat per l’agenda espanyola? Fins a quin punt entendran que la via catalana és la via més democràtica i més ràpida per a refundar Espanya? Refer-la, de dalt a baix. Amb el perill, per a alguns d’ells, que Catalunya en quedi fora. Per decisió pròpia. Però en qualsevol cas que no hi ha transformació profunda de l’estat espanyol si no es trenca abans. I respectant, primer de tot, les voluntats sobiranes dels seus pobles. Si no ho entenen així, corren el risc de convertir-se en Iniciativa.

—Què voleu dir?
—Iniciativa no és el papus, ni de bon tros. És un partit d’esquerres, homologable als verds europeus, molt correcte. I, com tots els partits verds, incapaç de fer la revolució. Són l’esquerra del sistema. Aquest és el dilema que tenen els comuns.

—Els he vist un cert tomb. Coscubiela no semblava el mateix, l’altre dia.
—Això té a veure amb la crisi interna. En qualsevol cas el referèndum és la gran ocasió per a afegir-se a una defensa majoritària d’un dret, però també d’un futur i un pla per a aquest país: que sigui sobirà. No em canso de repetir que molts no som nacionalistes en el sentit romàntic, clàssic i identitari del terme. Ho som en la clau que fins i tot els comuns entenen: volem governar-nos com a societat i com a poble. Des de fa cent anys que hi ha gent que vol separar les dues grans onades de canvi imparables a Catalunya: la nacional, més associada al catalanisme renovador (autonomista abans, ara independentista), provocador de noves realitats, i crec que profundament demòcrata. I la social, que anhela canvis socials. Entenem que dins la CUP van de bracet, però que al conjunt del país potser hi ha gent que treballa incansablement perquè no s’ajuntin. Ho han fet sempre.

—A vegades hi ha discursos anticonvergents que són…
—…que són anticatalans. Ja t’ho dic jo. Sí. Sempre hi ha estat, aquesta gent. I la nostra feina hauria d’ajuntar aquests dos grans corrents. I donar-los el sentit d’un sol projecte. No tenim dos corrents. Som un.

—Heu pogut consultar el pressupost?
—Encara no. I no és greu. Estem a les fases preliminars. Però que no pretenguin obtenir el sí sense que ni ens els mirem. En tots els parlaments del món és sagrat de parlar de xifres si els has vist, has fet sumes, restes i multiplicacions i mires què afecta i què no. No abans. Quina merda de cultura política democràtica i parlamentària és aquesta? No voler que ens mirem el pressupost i que diguem que sí d’entrada és caciquil. Intentar que l’altre t’accepti les coses sense ni que se les miri és de cacics. És de no considerar-nos majors d’edat, considerar-nos súbdits i inútils.

—En quins punts del pressupost hauria d’haver-hi una negociació més intensa?
—La fiscalitat. Ja entenem que no convencerem els convergents de gaires coses, i que ERC hi té poca empremta, en el pressupost. Sabem que es pot fer poc amb uns comptes autonòmics i amb una economia intervinguda fiscalment i legislativament. Però es poden fer coses. Nosaltres diem: demostreu-nos amb mesures fiscals la voluntat de redistribuir la riquesa.

—Com es faria?
—Hi ha unes quantes vies. Tocar l’IRPF, i això posa molt nerviós. L’altra és crear un impost sobre la riquesa, sobre el patrimoni. L’altre és redistribuir l’impacte del turisme cap a serveis socials.

—La Generalitat no té competències per a crear un impost sobre la riquesa.
—Ho sé. I, així i tot, anem-hi. Jo et dic que volem que mostrin la voluntat. La voluntat de redistribuir la riquesa. Nosaltres som independentistes per alguna cosa: per necessitat material de tenir institucions democràtiques i sobiranes que puguin prendre decisions. I sabem quina és la realitat. Però reclamem i demanem una mostra, un signe de voluntat de redistribució de la riquesa. Això requereix la modificació o la creació de nous impostos.

—I fiscalitat a banda?
—Almenys no continuar privatitzant. Si més no, aturar els plans que obren la porta a més privatitzacions. Atureu-ho fins que no hagi passat el procés constituent. A la sanitat el procés progressiu de privatització és molt important en molts aspectes. No és que agafin un hospital públic i el venguin. Comencem amb un servei concret, unes proves, un CAP, i de mica en mica.

—El conseller Comín no hi va tocant alguna cosa?
—Hi va tocant alguna cosa. Sí. En sentit positiu. Alguna. Però continuen oberts els plans oberts. Reconversions a Tarragona, Lleida. I amb educació passa igual. Els assenyalem les lleis i els plans i els diem: atureu-les un any. I llavors que guanyi el millor. Si no, no es materialitza el postulat famós: primer la independència i ja ho veurem després. Però ara ens trobem que primer la independència mentre privatitzem, i després allò que s’ha privatitzat ja no es pot desprivatitzar. Oi que nosaltres no demanem de nacionalitzar tota la banca? Oi que no se’ns acut? Doncs no ens privatitzeu vosaltres la sanitat mentre avancem cap a la independència. Tinguem dos dits de front, que no és tan difícil.

—La desobediència de Badalona serà un primer pas? Hi haurà més casos?
—Quan reclamem desobediència a les lleis injustes i les que suspenen del parlament, també és per fer evident la manca de legitimitat de l’estat espanyol sobre Catalunya i la manca de voluntat de resoldre els problemes socials. Ho hem de fer evident amb la pràctica desobedient. Hem d’omplir els jutjats de càrrecs electes que defensen els drets socials de la nostra població. Això seria imparable, si es fes. I ens hem trobat que, per naps o per cols –tothom té les seves raons–, de desobediències poquíssimes, per no dir cap. Quan l’estat prohibeix el nom del Departament d’Exteriors i el primer que fan és canviar-lo… Això no toca, això tampoc, allò encara menys. La teoria que no toca mai fins a la desobediència final no sé si és la millor manera de construir arguments.