Qui té por de la literatura?

El proppassat 12 de maig, el Col·lectiu Pere Quart es constituïa en associació sense ànim de lucre. Han estat gairebé dos anys de treball intens per demanar allò que  no caldria haver de demanar en una societat desenvolupada: que la literatura catalana, la literatura del nostre país, tingui tres hores setmanals en els currículums d’ensenyament, sobretot a secundària.

L’associació l’han creada després d’haver tingut tota mena d’iniciatives, com aconseguir que una bona part d’escriptors fessin articles als mitjans per parlar de la importància de conèixer el propi patrimoni literari i, per extensió, la literatura universal. També hem pogut llegir tota una altra sèrie d’articles, també d’escriptors, explicant quin professor els va fer entrar el ‘cuquet’ de la literatura, els va fer lectors i, després, escriptors. Han aconseguit gairebé 4.000 signatures de suport i, en aquests dos anys, no tinc constància que els hagi rebut mai cap conseller del ram, ni d’Ensenyament ni de Cultura.

La meva vida professional m’ha portat a conèixer molts dels seus integrants i puc dir obertament que són –o han estat, alguns ja són jubilats– dels millors professors que els estudiants catalans hauran pogut tenir. Gent que ha viscut per transmetre una tradició literària fundacional a Europa, que ha contagiat l’entusiasme per la lectura, que ha fornit elements als seus alumnes per tal que fossin bons lectors i, després, tinguessin prou criteri per ensumar quan una obra és interessant de ser llegida. Són els artífex eficaços de qualsevol campanya de lectura.

He de confessar que no sóc gaire amant de les campanyes, sigui la que sigui, perquè m’adono que allà on hi ha una campanya és que hi ha una deficiència a corregir. És molt lloable que els nostres responsables polítics vulguin corregir coses, però a còpia de campanyes? Quantes de les que es fan són eficaces? Per què mai no arribem a saber-ne els resultats, més enllà d’algunes xifres, sempre quan es demanen, convenientment endreçades? Per què tot sovint acaben comportant un índex de vendes del producte que sigui, només?

Tot això ve a tomb perquè, per si una no fos ja massa, acabem de quedar astorats amb la coincidència en el temps d’una campanya (frustrada, per sort!) per part de l’ICUB,  i d’un pla de lectura (que es vol ambiciós, si més no en el cost) desplegable en el període 2017-2020.

Em pregunto ben entristida si és això el que necessitem. Sóc no sé si supervivent de quatre plans de lectura en pocs anys. I he hagut de veure que mai, MAI, no s’ha volgut comptar amb tots els agents implicats: autors, professors, llibreters, editors, etc. Seguint aquella vella consigna del despotisme, es fa tot per a tu, però no cal que hi intervinguis. Les associacions d’autors hem demanat del dret i del revés que no es facin campanyes si no s’hi implica tota la societat. Cal anar a l’arrel (on ningú no sembla disposat a anar) per veure que, per més campanyes i plans que orquestrem de manera quasi imposada, sense escoltar el sector i fetes quasi a traïdoria –ara en diuen presses!–, a banda i banda de les Rambles, no ens en sortirem. Què volem corregir, les xifres que ens diuen que tenim uns índexs de lectura vergonyants?

Mestres i professors fan una feina encomiable, però un nen, un adolescent, percep de seguida allò que és important en la seva societat.

Digueu-me, a part de l’escola, on més es visualitza que la literatura, la cultura en general, és un eix vertebrador de la seva societat? En els amplis programes culturals que se li ofereixen des dels mitjans, on cada vegada més la cultura (ja no parlo només de literatura) hi és completament residual o convenientment banalitzada? En les consignes publicitàries, sovint absurdes, d’una campanya? Què fa la nostra societat per fer entendre a joves i adults que llegir els obre finestres al món? Volem que llegeixin si us plau per força, o que tinguin criteri per triar allò que els pot agradar i fer millors persones? Si la resposta és això darrer, cap campanya no els farà més competents i segurs, siguin joves o adults.

Abans de llençar més diners públics que tanta falta ens fan, per què no ens plantegem un acord de país pel que fa a la cultura, la seva transmissió i dissenyem una societat per al futur una mica més estructurada? Si no, estem condemnats a ser engolits irremeiablement. Els culpables, nosaltres!

Carme Arenas, presidenta del PEN Català.