Qui va a favor del reconeixement diplomàtic de Catalunya i qui hi va en contra?

Una de les sorpreses polítiques d’aquestes darreres setmanes ha estat la proliferació de gests de comprensió o interès d’alguns països per la situació de Catalunya. Els parlaments de Dinamarca, Irlanda, l’Uruguai, el Paraguai i els Estats Units han fet reunions oficials amb el govern català per informar-se sobre la independència o fins i tot han fet mocions de suport al procés d’independència. S’ha sabut també que el govern de Lituània havia inclòs en la seua enquesta ‘òmnibus’ la pregunta sobre què hauria de fer el país en cas d’independència de Catalunya i hi ha hagut encara unes declaracions molt clares també d’un dels membres de la Congregació per la Doctrina de la Fe, el principal tribunal del Vaticà.

L’estat espanyol fa mesos que insisteix a dir que ningú no farà cas d’una Catalunya independent i que la qüestió catalana és un afer intern en què no entrarà ningú. Però la realitat ho desmenteix. Aquesta setmana mateix podria haver-hi nous gests internacionals, gests que el govern espanyol observa amb aprensió perquè ja no els pot aturar. Evidentment, hi ha estats que li fan costat incondicionalment i la diplomàcia espanyola aconsegueix també declaracions favorables, com ara les de Merkel i Cameron, fa poc. Però el cas és que hi ha una batalla oberta que ningú no pot amagar i que les cancelleries de tot el món segueixen amb un interès enorme.

La gran pregunta és què passarà després de la proclamació de la independència de Catalunya. Hi haurà països que la reconeixeran com a estat independent? Quins? I de quina manera?

Què és el reconeixement diplomàtic i com es fa?
Per a parlar amb propietat de reconeixement diplomàtic, de primer cal entendre què és. El reconeixement diplomàtic és un acte unilateral pel qual un estat en reconeix un altre com a actor de l’escena internacional. Pot ser un reconeixement de dret o de fet. Habitualment, consisteix en una declaració i en el nomenament d’ambaixadors entre tots dos estats. De vegades, tot i no haver-hi un reconeixement formal, s’accepta l’existència d’una realitat política; per exemple, ara mateix Espanya no reconeix la Xina Taiwan però accepta els passaports de Taiwan a l’hora d’entrar al país o no reconeix Kossove però paga la quota de contribució europea que li correspon al govern kossovès. No tot és tan rígid, doncs.

Actualment, al món hi ha 205 estats proclamats. D’aquests, 193 formen part de l’ONU i onze no. Però entre els que formen part de l’ONU n’hi ha sis que no són reconeguts per tothom: Armènia, Corea del Nord, Corea del Sud, Israel, Xipre i la República Popular de la Xina. Hi ha, per tant:
–187 estats plenament reconeguts,
–6 estats que sense ser plenament reconeguts formen part de l’ONU,
–2 estats (Ciutat del Vaticà i l’estat de Palestina) que no formen part de l’ONU, però tenen un estatut especial d’observador,
–7 estats que no són membres de l’ONU, però són reconeguts si més no per algun altre estat que n’és membre (Abkhàzia per 4 estats, Kossove per 112, Ossètia del Sud per 4, la República Àrab Sahariana Democràtica per 45 estats, la República Turca de Xipre del Nord per un i la república de la Xina Taiwan, per 21),
–2 estats que no són reconeguts per cap estat membre de l’ONU, però són reconeguts per almenys un estat que no forma part de l’ONU (Nagorno Karabakh i Transdnièster),
–I 1 sol estat que no reconeix ningú (Somaliland, que en bona part no és reconegut perquè Somàlia no té un govern estable).

Això implica, per tant, que un estat pot funcionar sense el reconeixement diplomàtic ple i que pot fins i tot formar part d’instàncies internacionals amb un reconeixement limitat (el cas del Sàhara, que forma part de ple dret de la Unió Africana, o de Kossove, que forma part del Banc Mundial i l’FMI).

Quan es reconeix un estat independent?
Un estat no pot reconèixer-ne un altre si aquest primer no es proclama estat, com és lògic. Així doncs, cal que primer Catalunya proclame la independència perquè després alguns estats la reconeguen. Mentre no es proclame la independència no hi haurà reconeixements amb valor legal.

Una altra cosa són els gests. És possible que un estat o més d’un expressen la seua intenció. És evident que si el govern de Lituània pregunta en l’enquesta pròpia si els ciutadans lituans són partidaris que es reconega la Catalunya independent, vol dir que en les seues previsions immediates aquesta possibilitat existeix i és important. Si no fos així, simplement no preguntaria.

Ara, cal un reconeixement ràpid i col·lectiu per part de molts estats o això és un procés lent?

El ‘moment islandès’
També depèn de les circumstàncies polítiques. Precisament els lituans parlen del ‘moment islandès’ com una part fonamental del procés d’independència del seu país. Islàndia va reconèixer Lituània com a país independent el febrer del 1991 quan cap altre país no els reconeixia la independència proclamada unilateralment el març d’un any abans. Fins al setembre d’aquell mateix any no ho va fer ningú més.

Durant les tres darreres dècades, Islàndia va ser el primer país del món a reconèixer, quan ningú més no ho volia fer, Lituània, Letònia, Estònia, Geòrgia, Armènia, l’Azerbaitjan, Montenegro, Croàcia i Palestina. Això el situa en un lloc molt especial en el panorama mundial. No és estrany, doncs, preguntar-se si Islàndia podria ser el primer país a reconèixer la independència de Catalunya.

La clau entre un reconeixement lent o ràpid normalment és si l’estat del qual et separes s’hi avé o no. Per exemple, quan Rússia va reconèixer la independència de Lituània, el setembre del 1991, aquest reconeixement va ser seguit immediatament pel de tots aquells estats que no s’havien atrevit a fer-ho abans.

La Unió Europea és la peça clau. Qui hi tenim a favor?
En el cas de la independència de Catalunya, hem de comptar amb l’oposició d’Espanya. Això no vol dir que no acabe acceptant-la, però és poc previsible que l’accepte de seguida. Per tant, d’això es podria deduir que el procés de reconeixement seria complicat de bell començament. Però, a diferència del cas de Lituània, ara entre Espanya i Catalunya hi ha un actor clau que marcarà la diferència: la Unió Europea.

Encara que Espanya no reconega la independència de Catalunya, si Catalunya passa a ser, de fet, un estat més de la Unió és molt lògic de pensar que per a la majoria dels països del món serà tindrà importància què pense Brussel·les i no pas què pense Madrid.

La possibilitat que Catalunya esdevinga un estat de la Unió sense el reconeixement d’Espanya no és tan estranya com podria semblar. Més enllà de la propaganda interessada, la UE hauria d’expulsar formalment Catalunya i bastir unes noves fronteres perquè Catalunya deixés de ser considerada part de la UE. I això és gairebé impossible. Legalment, no hi ha cap previsió que autoritze de cap manera l’expulsió de ciutadans europeus. I seria molt difícil que Espanya imposàs als altres 27 estats, a tots, les seues polítiques. Expulsar Catalunya, en tot cas, seria legalment impossible, però políticament possible si els 28 estat es posassen d’acord. Però seria completament inviable si hi hagués divisió d’opinions. I ja podem dir avui que n’hi ha.

Ja s’han pogut veure casos clars i oberts de deferència diplomàtica envers Catalunya, com ara la resolució del parlament de Dinamarca de fa unes quantes setmanes, que fa increïble la idea que tots els estats acceptarien d’expulsar Catalunya. Els parlaments de Dinamarca i Irlanda ja han rebut oficialment el govern català per parlar d’independència. I, en el cas de Lituània i Letònia, ha estat objecte de declaracions de sengles primers ministres. El de Lituània va rectificar després de la pressió espanyola però ara ha preguntat als seus ciutadans què hauria de fer. Els letons es van negar a rectificar.

Això vol dir que danesos, irlandesos, lituans i letons serien favorables a reconèixer el nou estat català? No per força, però ja es pot dir segur que no s’hi girarien d’esquena automàticament, com pretén Espanya. La decisió, molt probablement, seria coordinada al final pels diversos estats membres de la Unió. I, curiosament, ací ens trobaríem una de les grans paradoxes del procés: va ser Espanya que va trencar la tradició europea d’anar a l’una en els reconeixement diplomàtics, quan va decidir de no reconèixer Kossove, contra el criteri de la gran majoria dels altres estats. Curiosament, aquella decisió seria la que ara serviria de precedent quan Espanya invocàs la unanimitat que hi havia hagut sempre fins que ella mateixa trencà la regla.

Dins la Unió Europea hi ha, a més, un nou moviment de fons al qual cal estar atents: la rebel·lió dels petits. Alguns estats de pes mitjà estan molt cansats que al final tot ho acaben decidint els grans i s’han organitzat per sumar vots en les grans decisions. Aquesta unió va funcionar, precisament, perquè De Guindos no fos elegit cap de l’Eurogrup.

Com és ben sabut, Espanya fins i tot va anunciar que De Guindos seria el president de l’Eurogrup. Ho havia pactat amb Alemanya, França i Itàlia. Però no va tenir en compte els altres països, que es van organitzar i van optar per un holandès, Jeroen Dijsselbloem, que va guanyar. A més, van obtenir el suport d’Alemanya, que quan va veure com s’organitzaven els països mitjans i petits no s’hi va voler enfrontar.

És un precedent suggeridor. Tots els observadors apunten a Àustria, el grup dels països nòrdics, els Països Baixos i els tres estats bàltics com els impulsors d’aquest front. I no deixa de ser interessant que Dinamarca i dos dels tres països bàltics formen part del grup d’estats que ja han tingut gests envers Catalunya. No seria estrany que aviat n’arribassen més, des de Croàcia i Eslovènia a Bèlgica o fins i tot Portugal.

Pel que fa als grans estats, és a dir França, Alemanya, Itàlia, el Regne Unit i potser Polònia, s’ho miren amb més respecte, sobretot França que sap que seria la peça clau, perquè a banda d’Espanya seria l’únic estat de la Unió a tenir frontera amb el nou estat, a través de Catalunya Nord. Malgrat les declaracions en campanya de Merkel, molt vaga, i de Cameron, molt clara, cal entendre que no hi haurà mai un pronunciament directe abans de la proclamació d’independència i que en el context de ‘fets acomplerts’ les coses sempre es miren d’una manera diferent des de la diplomàcia. Aquests darrers mesos, sobretot a Alemanya i França, en els cercles diplomàtics s’observa un interès creixent per la situació de Catalunya i fins i tot una certa impressió que serà inevitable d’encarar el problema, en vista de la nul·la voluntat espanyola de gestionar-lo políticament.

Els països de la Unió més contraris a la independència de Catalunya en principi no serien els grans, sinó els que es van oposar a la independència de Kossove i, en general, els de la zona oriental de la Unió, sobretot Eslovàquia, Bulgària i Xipre. El cas de Grècia dependrà molt de quin govern hi haja en aquell moment.

Fora de la Unió: el paper de les superpotències
Fora de la Unió interessa, en primer lloc, el paper de les superpotències, perquè marquen la línia de molts altres països. Ha estat molt significativa l’audiència de la Comissió d’Afers Estrangers del Congrés dels Estats Units. Especialment perquè, contra l’opinió generalitzada que el president dels Estats Units dicta la política exterior, cal recordar que el reconeixement d’un estat necessita l’acord del Senat, que decideix quins tractats internacionals pot ratificar el president. Aquesta setmana el rei d’Espanya serà a Washington i, encara que arrenque del president Barack Obama alguna frase sobre Catalunya, caldrà tenir en compte que la decisió definitiva l’ha d’acordar, si més no, amb alguns dels membres del seu parlament que la setmana passada es van reunir amb representants del govern català. Val a dir també que això ja ho va intentar Rajoy, sense èxit.

Els Estats Units tenen molt interessos a Espanya, però la seua visió de la política internacional sempre és molt pragmàtica. Des del temps del president Wilson, el país dóna molta importància al dret d’autodeterminació. Tanmateix, també en dóna molta als aliats, de manera que no sembla que es puga pensar que reconesca Catalunya fins que alguns estats europeus no hagen fet el primer pas.

Tradicionalment, Israel va a remolc dels Estats Units, pel que fa a l’acció diplomàtica. És un dels països que en el decurs dels anys ha fet més gests de deferència diplomàtica cap a Catalunya. Israel, a més, és important perquè forma part del grup dels països clau de la Mediterrània, amb Turquia, Egipte, el Marroc i Itàlia. Justament, aquests dos darrers, el Marroc i Itàlia, segueixen amb molta atenció el procés d’independència. Tanmateix, cal tenir en compte que el Marroc sempre manté una relació estranya d’amor-odi amb Espanya i que aquest factor emotiu serà el més determinant en el moment precís que es proclame la independència.

Pel que fa a Rússia, la reacció és imprevisible perquè Putin ho és. Una cosa és evident: si reconeix Catalunya serà per interès interès propi, segurament per retornar la bufetada que va rebre quan va ocupar il·legalment Crimea o per posar en relleu que la Unió Europea també té problemes importants. La cobertura del procés català pels mitjans públics russos és molt significativa. Per això per al govern català les relacions amb Rússia seran especialment complicades. Tret d’aquest interès, Rússia s’ha alineat contra Kossove per la seua aliança amb Sèrbia i en principi no caldria comptar-hi, tret que pesassen molt les relacions comercials i econòmiques.

És el mateix cas que la Xina, que es va oposar i s’oposa a la independència de Kossove, cosa que –tot siga dit–no li impedeix de mantenir-hi relacions comercials importants. Tanmateix, en el cas català la Xina no té preferència de caràcter ideològic per Espanya, com en tenia per Sèrbia, i les relacions econòmiques són molt importants i estratègiques.

Qui va a favor de l’autodeterminació?
La sentència de la Cort Internacional de Kossove és una bona guia per a saber què podria passar. Perquè la Cort va convocar tots els estats a exposar els seus arguments sobre la declaració unilateral d’independència i les posicions s’hi van mostrar clarament i sense embuts. En total s’hi van presentar 27 estats de tot el món.

Com a precedent a tenir en compte, remarquem que es van manifestar clarament a favor del dret d’autodeterminació i absolutament respectuosos amb la legalitat d’una declaració unilateral d’independència els següents estats: Albània, Alemanya, Aràbia Saudita, Àustria, Bulgària, Croàcia, Dinamarca, els Estats Units, Finlàndia, França, Jordània, Noruega, els Països Baixos i el Regne Unit.

I es van manifestar clarament contraris a qualsevol declaració unilateral d’independència aquests altres estats: l’Argentina, l’Azerbaitjan, Bielorússia, Bolívia, el Brasil, Espanya, Romania, Rússia, Veneçuela, Vietnam, la Xina i Xipre.

I encara va haver-hi un estat que, tot i tenir dubtes legals, va afirmar que la declaració d’independència era un fet i que per tant no era possible de negligir-la: Burundi.

Crida l’atenció el fet que dels 193 estats de l’ONU només 27 tinguessen interès en un fet tan determinant com aquest. I encara xoca més el repartiment geogràfic. Pràcticament tota l’Àfrica i la major part d’Àsia es van abstenir en el debat. Però avui la immensa majoria dels països africans i asiàtics ja han reconegut diplomàticament la independència de Kossove.

No podem pas esperar que països africans o asiàtics estiguen en la primera línia pel que fa al reconeixement de Catalunya. La contrapartida és que tampoc no s’hi oposaran per sistema.

El cas llatinoamericà
Un cas molt especial és el llatinoamericà. En el cas de Kossove sorprèn de veure que entre la dotzena justa de països que es van oposar amb arguments a la independència kossovesa n’hi haja quatre d’americans. És una proporció certament alta. Dos casos s’expliquen per ideologia: Veneçuela i Bolívia se sentien aleshores pròxims al règim socialista iugoslau i eren rotundament contraris a la intervenció militar dels Estats Units. El tercer cas, el de l’Argentina, s’explica per l’afer de les Illes Malvines. Només queda a banda el cas del Brasil, certament important. El Brasil ha dit ara i adés que no reconeixerà Kossove mentre no hi haja un acord diplomàtic entre Sèrbia i Kossove.

Pot ser un precedent? En el cas brasiler, sí, però en els altres no. Veneçuela i Bolívia, sobretot Veneçuela, han tingut i tenen tants enfrontaments amb el govern espanyol que tampoc no sembla que ara hagen de cedir al seu desig fàcilment. El cas argentí és més complicat.

A l’Amèrica Llatina, el pes d’Espanya és més important que enlloc. I és ben sabut com utilitza les ajudes i els projectes econòmics per a usos polítics. L’hoquei patins català ja ho va veure ben clar en el famós acord de Fresno.

Per això ha causat sorpresa que el parlament del Paraguai rebés el govern català també. A Amèrica era ben raonable de pensar que el parlament de l’Uruguai no es doblegaria en cap cas a les pressions espanyoles –i així va ser– però no es comptava amb gaires més opcions. La decisió del parlament del Paraguai ha canviat la perspectiva que hom tenia a la zona, per bé que tothom és conscient que un pronunciament dels governs o els parlaments de grans països com ara Mèxic –on els exiliats catalans del franquisme van tenir un paper destacat– o l’Argentina tindria un impacte gran en els altres estats.