Quan es trencarà la legalitat?

Arran de les detencions d’aquests dies, gent diversa coincideix a fer una pregunta que aparentment és complexa però que té una resposta més senzilla que no sembla: quan es trencarà la legalitat espanyola?

Preguntar això és, implícitament, qüestionar-se la credibilitat del procés, però aquests dies s’hi afegeix un altre interrogant: com podem esperar que els mateixos mossos que avui no són capaços de fer la viu-viu per la crema d’un retrat demà toleraran el trencament de la constitució espanyola. Ara mateix tot s’hi val per a escampar el dubte, i aquestes darreres hores podem observar aliances insòlites a l’hora de fer-ho. Per això val més deixar clar quin mecanisme s’aplicarà.

És fonamental d’entendre el concepte central de tot plegat: no es trencarà cap legalitat, sinó que es passarà ordenadament d’una legalitat (espanyola) a una de nova (la de la república catalana). Hi ha un dia, previst al full de ruta, en què el Parlament de Catalunya aprovarà la llei de transitorietat. Aquesta llei ha de regular d’una manera provisional els elements estructurals del nou estat i les clàusules generals per a garantir, des del primer moment, la completesa de l’ordenament jurídic del nou estat i la continuïtat i la successió ordenada d’administracions: és a dir, el pas oficial del regne d’Espanya a la república catalana. De resultes de l’aprovació d’aquesta llei, el Parlament de Catalunya deixarà sense efecte la legalitat espanyola al Principat i la canviarà un minut després per la nova legalitat republicana, per mitjà d’una successió ordenada. Com tantes vegades s’ha fet a tot el món, com per exemple es féu quan s’aprovà la llei de la reforma política durant la transició espanyola, que va permetre de passar de la dictadura a la democràcia, sense trencar res. En aquest context, invocar el trencament de la legalitat, com si això fos un tòtem, simplement no té sentit. Un parlament legítimament constituït aprovarà una llei que substituirà les lleis en vigor per unes de noves. No es trenca res, per tant. Però –i aquest és el fet important– res no resta igual.

Malgrat tot això que he dit, la llei, de fet, podria ser molt senzilla. Tant, que el CATN havia arribat a proposar que contingués un redactat com ara aquest, que evitaria d’haver d’entrar en cada detall: ‘Les normes jurídiques estatals i autonòmiques, vigents a Catalunya el dia anterior a la proclamació de la independència, hi continuaran vigents i aplicables fins a la seva modificació o derogació per normes aprovades pels òrgans del nou estat en tot allò que no s’oposi a les disposicions de la present llei constitucional provisional. Les referències que s’hi fan a les autoritats o òrgans de l’estat espanyol s’han d’entendre fetes a les autoritats o òrgans catalans homòlegs.’ Amb això n’hi hauria prou.

Què canviaria, per exemple, respecte dels mossos? Doncs ho canviaria tot. D’entrada, el rei ja no seria el cap de l’estat perquè el cap de l’estat, ‘l’autoritat catalana homòloga’, seria el president de la Generalitat. També l’Audiencia Nacional espanyola deixaria d’existir jurisdiccionalment a Catalunya perquè la llei dibuixaria uns ‘òrgans catalans homòlegs’ que mantindrien el funcionament de la justícia, a partir del nou ordenament legal. I finalment la policia catalana continuaria fent de policia judicial, però ja no podria rebre ni obeir ordres dels qui de fet no existirien legalment en el nou ordenament constitucional català.

La insistència, doncs, a preguntar quin dia es trencarà la legalitat espanyola és o bé un error conceptual, possiblement fruit del desconeixement sobre el full de ruta, o bé una eina interessada, destinada sobretot a sembrar la confusió.

(PD. El règim espanyol actual es va crear passant ‘de la llei a la llei a través de la llei’. Aquesta tècnica jurídica és la mateixa que presenta ara la llei de transitorietat, cosa que fa molt difícil d’atacar-la sense atacar alhora les bases de la legitimitat del Regne d’Espanya tal com el coneixem avui.)