Puigdemont no deixa trontollar el govern

L’ex-conseller Baiget s’ha autocessat, és evident. Ningú pot fer públiques unes declaracions d’aquesta mena i esperar romandre al govern. És completament legítim tenir por pel que li pugui passar a la teva família i, fins i tot, al teu patrimoni. En aquest cas, un dimiteix, explica les raons, i tothom ho entendria. Però marxant així mostra un punt de rancúnia que no li fa cap favor.
El Francesc Homs es queixava avui que tots els atacs de Madrid i alguns d’aquí van contra el PDECat. I hi ha un motiu: molts perceben els antics convergents com la baula feble, com gent a qui encara se la pot fer dubtar del procés i fer tornar a l’autonomisme. I em sap greu pel PDECat, però només ells poden demostrar el contrari.

El que entenc decisiu en l’afer Baiget per a la seva destitució, són les declaracions posteriors quan reafirma les seves primeres declaracions. En un primer moment si has patinat, pots rectificar i mirar de sortir-ne airós, però en reafirmar els seus criteris és quan considero que es desencadena la seva destitució. Un home del govern que dubti de la viabilitat del referèndum, certament fa dubtar del mateix govern; encara que ell és fixa mes en les conseqüències posteriors que en el mateix referèndum. Crec que avui dimarts les explicacions que donarà el govern seran prou aclaridores i el més hàbil per part de Baiget hagués estat esperar-se fins avui. Considero molt important les explicacions que donarà el Govern avui dimarts amb tots els detalls tècnics i legals sobre el referèndum. Crec que la societat catalana està més unida que mai i avui serà un dia decisiu!

Totalment d’acord.

Ara bé, m’ha sorprès no trobar cap referència a les declaracions del “guardonat” conseller Vila, que ha dit: “Si l’1-O ens quedem curts en participació, ho haurem d’admetre”. Etc. Unes declaracions que són, al meu entendre, un torpede en la línia de flotació de l’argumentari independentista, tot i la seva aparença inoqua. Unes declaracions greus.
Perquè: el conseller Vila coneix el concepte “boicot”? El concepte “abstenció estructural”?
Imagineu per un moment el Brexit, per agafar un referèndum recent i trascendent: participació 72% (vots SÍ 37%, vots NO 36%) i abstenció 27%. Quedeu-vos amb la idea que un 37% del cens va possibilitar el Brexit.
Ara imaginem que el NO hagués fet boicot. Quins podrien haver sigut els números?: participació 43% (vots SÍ 37%, vots NO 6%), abstenció “producte del boicot” 30% i abstenció “estructural” 27%.
¿Que potser -i malgrat l’important diferencial de participació- no seria la mateixa majoria (37% del cens) la del SÍ en ambdós casos? S’haurien “quedat curts” els britànics pro-Brexit? Tindrien, aquests, cap culpa de la trampa a la democràcia perpetrada per part de la minoria anti-Brexit? Etc.
Potser que pensem, i ben pensat, el que hem de dir en comptes, simplement, de dir el que pensem. O ens estarem cavant la pròpia tomba.

La destitució de Jordi Baiget era necessària. Les declaracions d’aquest conseller tenien el potencial de fer molt de mal al procés just quan entrem en el tram final del camí que finalitzarà amb la celebració de referèndum i, esperem, una victòria del sí.

El president ha actuat com un líder que comanda el seu govern i sap prendre decisions difícils amb coratge. No ha deixat cap dubte: arribarà fins a la fi -i assumirà totes les conseqüències- malgrat les tremendes pressions que venen de totes bandes.

La credibilitat de Puigdemont, que ja era molt alta, s’ha vist encara més enfortida. No tant la de Marta Pascal recolzant el conseller cessat. Ni d’altres polítics del seu partit, les declaracions dels quals seran amplificades i tergiversades pels diaris unionistes per persistir en la idea de que el referèndum no es farà i que el projecte independentista ha fracassat. Quan la realitat és que la majoraria dels ciutadans de Catalunya vol anar a votar i expressar democràticament què desitgen per al seu país.

Quan vaig sentir les declaracions del conseller Baiget en van causar un greu malestar perquè en un moment on ens ho juguen tot, cal que l govern estigui a l’altura de les circumstàncies i si a algú li tremolen les cames, que s’aparti. Entenc que hi hagi gent de fora del govern que sigui indecisa, que tinguin por i que expressi dubtes, però si això és així no pot estar en un govern que ha posat tota la carn a la graella per aconseguir la independència. Tota la gent implicada ja hauria de poder suposar que Espanya reaccionaria amb tots els seus arsenals de lleis, tribunals i policies i per tant que ara algú se’n lamenti d’aquesta situació, ho trobo lamentable. Per acabar voldria dir que hagués estat més elegant que ell hagués dimitit abans que l’haguessin cessat però el president ha vist que si el conseller no feia el pas, havia de prendre la decisió d’apartar-lo del govern. Amb aquesta decisió, el poder del president s’ha afermat i és un avís per si hi ha algú que no hagués entès el que s’està fent.

Ara, tindrem un govern unitari on cadascú sabrà a què s’exposa però que això no el farà canviar d’actitud pel que fa al procés, i així anirem cremant etapes i esperem que ben aviat ens troben a l’1 d’octubre i fent un referèndum potent, vinculat, reconegut internacionalment i legal (la legalitat internacional empararà la catalana) i que el resultat sigui prou clar a favor de la llibertat de la nostra nació.

Puigdemont ha pres l’única decisió bona possible. Baiget és l’home inexplicable: si tenia pors, era normal i lògic consultar-les amb els seus companys de govern, però és absolutament inacceptable esbombar-les als mitjans i tocar de passada la imatge i l’acció d’un govern on, precisament, no hi ha lloc per les pors públiques. Quina agenda tenia? En tot cas, aprofito per comentar l’acte d’avui a l’Hospitalet on s’ha homenatjat Meritxell Borràs i Anna Simó. I elles han demostrat no tenir cap mena de por. Els meus aplaudiments des d’aquí.

El motiu dels dubtes de senyor Baiget son la por pel seu patrimoni, aquest es un dels punts febles de certs sectors de l’antiga convergència. La por a perdre el patrimoni i l’estatus. Una por degudament atiada per Madrid a traves sobretot del cas Pujol. L’estat ha identificat aquesta vulnerabilitat de certs sectors i la utilitza, pero partint d’un supòsit equivocat, el de que si aturen les “elits” el procés s’atura. I no son capaços d’entendre (es la seva cosmovisió) que en el nostre combat per l’alliberament aquestes “suposades elits”‘no van davant del procés, no el dirigeixen, sinó que no els ha quedat altre remei que seguir al poble. I qui no segueix es queda despenjat i fora de joc. Mireu el Duran, i mireu el PSC, i en poc temps veurem que passa amb sectors dels comuns. Aquests son els nostres vagons de cua, que no poden impedir el xoc, nomes poden a tot estirar rebaixar la velocitat i fer-nos fer mes esforç, frenar-nos una mica. Però Parafrassejant Raimon nosaltres al vent…..

Ahir comentava que les opinions d’en Baiget era una altra anècdota sense més, una expressió de les pors, que n’hi ha, quan enfilem la recta del referèndum. No vaig saber llegir el context, la importància de la setmana en què Puigdemont ens explicarà el com ho farem. La credibilitat i contundència de l’acte no podia deixar cap dissidència des del mateix govern sense resposta. I més, com diu Joan Ortí, quan el conseller es reafirmava en les seves declaracions. Fora!

D’altra banda, molt d’acord amb Vicent en el tema del 9-N. La primera desobediència que retrata la correlació de forces i que ens situa on som ara: l’1-O. Per això tots els nostres enemics fan escarni del 9-N.

Tots hem estat comentant l’afer declaracions de Baiget i la seva destituciói Jo també. Ho hem fet en termes de demostració de feblesa, demostració d’autoritat, reaccions companys de partit, conveniència o inconveniència del que s’esdevé, pors naturals, missatges polítics. Bé, és normal. Els elements tàctics.
Però, no se’ns està escapant dels dits una qüestió major?
La honestedat, en el doble vessant personal i polític. No havíem repetit que en la República Catalana la honestedat , la transparència, la veritat han de ser columnes centrals en la gestió de les relacions entre administradors i administrats ? Per tant, si el compromís des de setembre de 2015 és que es treballarà incansablement, irreductiblement per aconseguir la independència de Catalunya, i s’ha acordat que la millor manera és fer-ho amb un referèndum, ¿per què els líders que ho han acceptat lliurement -no crec que a ningú se li obligui a entomar el càrrec de Conseller de la Generalitat involuntàriament- pensen que poden menystenir, mostrar feblesa, en els moments decissius? No hi ha la meitat dels ciutadans del país compromesos amb la causa a través de renunciar al seu temps, a la seva comoditat, a la seva visibilitat social, fins i tot a un cert dispendi de diners ? Per què s’ha d’acceptar que el que lliurement ha donat un pas endavant per gestionar-ho, no tingui el coratge suficient?
Però no ens ho mirem des del punt de vista tàctic, si us plau. Fem-ho des del punt de vista ètic. Si un polític promet una cosa, l’ha de complir. Si el maquiavelisme -en el seu sentit amoral del terme- ha de dominar el nou estat català, senzillament haurem replicat el fracàs de l’espanyol. Fem-ho millor, fem-ho bé.

En algun moment, la paciència de Puigdemont s’havia d’acabar. Tots els Consellers els havia heretat d’un Govern que seguien creient amb la força del GRUP de CONVENIENCIA i no han sabut entendre que ja anem de Republicans! S’han acabat aquestes frivolitats emparades sota l’ala d’un partit. Em podria imaginar multitud de situacions viscudes en països republicans i mai haurien generat tanta xerrameca. Quin jurament o promesa van fer abans d’accedir al càrrec de confiança de la persona que els va escollir? A partir d’aviat hauran de ser els mèrits i les capacitats personals de les persones per a servir als ciutadans i resistir la pressió de qualsevol circumstància les que en justifiquin l’elecció per servir a Catalunya.
En això si que necessitem garanties!