12.04.2017 - 10:51
|
Actualització: 12.04.2017 - 12:27
El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i el vice-president, Oriol Junqueras, defensen en un article al diari belga Le Soir que renunciar a un referèndum el 2017 és ‘l’única cosa’ que el govern ‘no farà’. Puigdemont i Junqueras insisteixen a dir que Catalunya vol un referèndum decidit per comú acord i per això insten Espanya a asseure’s ‘a la taula de diàleg’ per aconseguir un pacte similar al del Regne Unit i Escòcia. ‘Les diferències no separen, allò que separa és l’absència d’acord per a resoldre-les’, reiteren Puigdemont i Junqueras. I afegeixen: ‘[L’estat] ha abandonat tots els catalans, també els que no volen la independència.’
‘L’única cosa que no farem és renunciar a votar enguany. Perquè són els ciutadans que reclamen de poder expressar l’opinió responent una pregunta clara i simple’, afirmen.
🗞Le président et le VP de la Catalogne se plaignent dans @lesoir: « Pourquoi Madrid ne peut-elle pas être comme Londres ? » pic.twitter.com/EhYeSiJrBS
— Catalan Gov. EU (@Catalonia_EU) April 12, 2017
Heus ací l’article íintegre de Puigdemont i Junqueras, traduït al català:
Per què Madrid no pot ser com Londres?
«El govern del Regne Unit i el d’Escòcia van pactar un referèndum. La pregunta, seguint les recomanacions de la Comissió Electoral del Regne Unit, va ser: ‘Hauria Escòcia ser un país independent? Sí o No ‘. Sense més. Va haver-hi acord perquè hi va haver voluntat política de convocar i permetre el referèndum. No es va deixar en mans de tribunals el que es va poder resoldre políticament. I tot sembla indicar que Escòcia i el Regne Unit, tard o d’hora, tornaran a pactar l’organització d’un nou referèndum d’independència. El segon en tres anys. No està malament per una cosa que a Espanya és un anatema. Una cosa de què no es pot parlar segons diu el espanyol de manera contundent.
Pactar la forma de resoldre les diferències polítiques sempre uneix. Les diferències només separen i divideixen si no es vol acordar la forma de resoldre-les; les diferències són consubstancials en la societat democràtica. S’han de tractar, fins i tot, amb delicadesa. Aquí és on la democràcia s’enforteix i es consolida davant la pulsió populista i simplista de resoldre la diferència mitjançant la prohibició, els murs i la discriminació.
Com a conseqüència de l’acord entre Escòcia i el Regne Unit hi va haver un ampli debat, un debat d’idees. Finalment una majoria d’escocesos va optar pel no, d’acord amb les tesis del govern de Londres. Va ser així, així de simple. La vida va seguir a Escòcia i al Regne Unit, com hagués seguit amb la victòria del sí. El referèndum d’independència va comptar amb una participació rècord del 84,59 per cent, 12 punts més que no en el referèndum del ‘Brexit’, que va ser del 72,2 per cent, una xifra que es va considerar una fita perquè era la més elevada en una votació en els últims 25 anys. No separen les diferències, el que separa és l’absència d’acord per resoldre-les.
En conseqüència, l’escenari del referèndum acordat és el que desitjaríem a Catalunya sense cap dubte. Volem recordar que l’hem proposat en infinitat d’ocasions. Avui, tot i els mals auguris i el rebuig frontal del govern espanyol, tornem a insistir-hi. Només hi ha una cosa que no farem i és renunciar a que els ciutadans puguin votar aquest any. Perquè són aquests mateixos ciutadans els que demanen votar per expressar la seva opinió, responent a una pregunta clara i senzilla.
Així, sembla bastant indiscutible que l’actitud del govern català i del Parlament de Catalunya s’assembla a la posició escocesa (dialogar i acordar un referèndum) però que l’actitud del govern espanyol i les corts espanyoles no s’assembla gens ni mica a la del govern i el Parlament britànics. No només hi ha una preocupant absència de voluntat de diàleg sinó que van en la direcció exactament inversa: querelles, judicialització de la política, guerra bruta, amenaces d’ús de mesures excepcionals, etcètera. I ja hi ha els primers resultats: primeres condemnes d’inhabilitació a càrrecs públics, començant pel president Artur Mas, tot això per posar les urnes en un procés participatiu, al qual van acudir milions de persones malgrat no tenir un caràcter vinculant. El rebuig frontal del govern espanyol (malgrat anar acompanyat de tota mena de greuges, amenaces i d’una ofensiva judicial sense precedents) no ens va a acovardir.
En sintonia amb la voluntat del govern, Parlament i societat catalanes, s’ha posat en marxa a Catalunya el Pacte Nacional pel Referèndum, del qual participa una pluralitat aclaparadora de la societat catalana, inclosos agents econòmics i socials. Els sondejos indiquen que entorn un 80% dels catalans voldrien ser consultats sobre el futur polític de Catalunya respecte d’Espanya. A més, confirmen que una àmplia majoria acudirà a la cita i que, a més, acceptaran el resultat, sigui quin sigui.
Abans de res som demòcrates. No se’ns passa pel cap de pensar que el futur de Catalunya, dels ciutadans de Catalunya, no el decidiran els seus ciutadans i sí el govern espanyol. El mateix govern que, amb el seu procediment habitual, ha aconseguit un cansament molt majoritari de la societat catalana. L’estat espanyol ha abandonat a tots els catalans, també als que no volen la independència però estimen Catalunya com el que més i pateixen, per tant, quan el seu país pateix. Que no siguin independentistes no vol dir que la desatenció de Catalunya no la sentin profundament i paguin també les conseqüències. L’estat ha abandonat també els catalans que haurien volgut veure en l’espanyol aquell estat propi que no és aliè a les seves demandes. I per a aquests catalans i també per a tots els altres, el Govern de la Generalitat posarà les urnes. Que decideixin. És el seu dret, i l’exerciran.
Fa temps que és l’hora de la política. Cal estar disposat a escoltar i a acceptar que l’última paraula correspon als ciutadans. Delegar en els tribunals la responsabilitat política és instrumentalitzar. Utilitzar el Tribunal Constitucional, l’Audiència Nacional o el Suprem, compromet la separació de poders i la independència judicial. Europa ja s’ha adonat d’això i ha mostrat la preocupació per aquesta deriva, com es desprèn del recent informe de la Comissió de Venècia. I s’escolten veus de l’exterior cada vegada més clares advocant per un diàleg polític i una solució política. Com l’informe de la Fundació Konrad Adenauer. O com el mateix parlament britànic, on s’ha formalitzat un Grup de Discussió sobre Catalunya en què participen membres de tots els partits. Una cosa, per cert, que és possible a Westminster i no a les Corts, on ara mateix es posen tota mena d’impediments fins i tot per a fer-hi una xerrada.
Nosaltres ja estem asseguts a la taula del diàleg. Disposats a parlar, de tot, sense excepció. I amb la ferma voluntat de seguir l’estela del Regne Unit i d’Escòcia, la de l’acord. Trigaran gaire els altres convidats?»
