Puig-Puigdemont: cinc fets destacats d’una cimera geopolíticament apassionant

Avui el president Puig rep a València el president Puigdemont, en una visita que promet molt. De fet, és el govern valencià que rep el govern de Catalunya, en allò que s’ha anomenat la cimera del corredor mediterrani. Evidentment, els afers econòmics i d’infrastructures, i molt especialment el corredor mediterrani, ocuparan una bona part de la reunió. Però, més enllà d’això, hi ha cinc fets polítics, i geopolítics, que crec que prenen una dimensió important en aquesta trobada i que per això vull remarcar.

1. A la fi es pot fer una cosa com aquesta d’una manera normal. Les relacions entre el País Valencià i el Principat han estat tenses i difícils de la transició ençà, per la instrumentalització que en va fer el franquisme del blaverisme i per la violència que va implantar. El president Lerma no va ser mai capaç de plantar-hi cara i, evidentment, els presidents del PP no van tenir gens d’interès a fer-ho. El govern bipartit valencià d’ara té la primera oportunitat en decennis de normalitzar les relacions entre les dues Generalitats i ho aprofita molt bé, sortosament per a tothom. Perquè unes bones relacions entre el Principat i el País Valencià no sumen, sinó que multipliquen.

2. Els interessos comuns del País Valencià i el Principat es posen en relleu, sense subterfugis. En un any que fa que governa, el consell valencià ha fet un dibuix molt encertat de la situació. L’infrafinançament amb què el govern espanyol el castiga, la manca d’inversions i el dèficit d’infrastructures ja amenaça la competitivitat de tot el país. És el mateix cas que el Principat denuncia des de fa anys, que va originar el projecte de nou estatut i que obrí l’actual cicle polític. Més enllà del projecte independentista, els Països Catalans i Múrcia haurien de considerar seriosament l’existència d’un pla ideat des de Madrid per a empobrir-nos. La deficiència en el finançament de tots dos governs, la manca d’inversió crònica i el dèficit escandalós d’infrastructures no són arguments polítics inventats des de ‘la perifèria’ per a fer créixer la tensió. Hi ha un disseny ordit per una certa Espanya per a empobrir la franja mediterrània o, si més no, per a esgotar-la en favor de l’Espanya interior. En aquest context, fóra inexplicable que l’actuació nefasta de l’estat no fos qüestionada pels dos governs en nom del benestar dels ciutadans, de la justícia en el repartiment territorial i de la lògica econòmica. La cosa és tan greu, ja, que fins i tot els darrers governs valencians del PP es van trobar obligats a fer passos tímids en aquesta via. Ara, amb la nova situació política es podrien fer grans passos endavant.

3. Puig marca perfil i trenca el cordó sanitari. Això no és cap detall menor. En la política espanyola s’ha imposat la tesi del cordó sanitari contra la Generalitat de Catalunya i contra el procés independentista. L’enfrontament entre el govern espanyol i el català és total i en tots els fronts. I el PSOE no s’atreveix a desmarcar-se d’aquesta onada de violència judicial i política que veiem desfermar-se cada dia. En aquest sentit, és molt remarcable que el president socialista valencià no faça cas ni un segon de l’ambient de linxament contra Puigdemont i Junts pel Sí i articule amb amabilitat una cimera per a tractar d’aquelles coses que els uneixen sense que les que els separen siguen cap barrera infranquejable. És cert que el PSPV governa amb Compromís i això facilita molt les coses –no seria pas igual si governàs amb Ciutadans, per exemple–, però la determinació de dialogar amb el govern català que Puig manté des de fa mesos hauria de ser més valorada i reconeguda a Barcelona. A València, a més, aquests gests de normalitat van fent via i acorralen el discurs més bel·ligerant del PP, especialment en hores baixes, després de la caiguda de Rita Barberá. I també reforcen el caràcter presidencial de Ximo Puig, que va aconseguint una talla pròpia que ultrapassa el seu partit i tot.

4. Puigdemont demostra que el seu govern no és monotemàtic. Per a ell la cimera és també una oportunitat de demostrar que la seua agenda política i la del govern de Junts pel Sí tenen l’objectiu central de la independència, però que no obliden mai la millor governabilitat del país. Les qüestions de què parlaran a València són importants i imprescindibles per a independentistes i per a unionistes. Tothom es beneficiaria d’un finançament més bo, d’unes infrastructures decents i d’unes inversions adequades. El govern de Junts pel Sí promou, en aquest sentit, moltes polítiques que són ocultades a l’opinió pública per la sobreexposició del procés independentista. Parlar-ne des de València és, doncs, una oportunitat remarcable.

i 5. El neguit de Madrid creix molt… Des de Madrid aquesta cimera d’avui és gairebé incomprensible i molt preocupant. Perquè, des de la seua curta perspectiva, suma dos problemes polítics. Fa cinc anys l’independentisme encara era un problema poc important per a ells i no hi havia cap ‘problema valencià’. Avui l’independentisme és la prioritat màxima per a ells i a les corts espanyoles l’existència del valencianisme i d’un País Valencià enfadat amb el tracte de l’estat és un fet evident. Des de les corts de la república espanyola que no es veia una cosa com aquesta en un Madrid acostumat a un Principat sempre disposat al pacte i a un País Valencià sempre disposat a ofrenar noves glòries a Espanya. Si, separadament, el canvi ja els és difícil de pair, imagineu-vos quin impacte no els fa veure’ns treballant braç a braç. Avui.