29.09.2016 - 22:00
|
Actualització: 30.09.2016 - 03:40
El PSOE s’acaba. És virtualment mort, pendent només de la sentència. És cert que no se sap com s’acabarà aquest espectacular episodi mig polític mig mediàtic, i mig mafiós també, en què estan embolicats ara mateix. Però no crec que ningú puga imaginar, ni amb el voluntarisme més gran, que el PSOE superarà aquesta crisi i tot tornarà, miraculosament, a ser com era abans. Estem d’acord? Preparem-nos, doncs, per a viure sense el PSOE.
Reconec que als qui venim del franquisme i de la transició, als qui vam viure aquells anys vull dir, la perspectiva ens causa vertigen. Perquè res no serà igual. Aquests mesos vinents veurem dibuixar-se un nou mapa polític espanyol amb un PSOE enxiquit, convertit en un partidet que mantindrà les sigles històriques, i molt probablement també amb un partit amb sigles noves i marca nova que li disputarà l’espai. O dos partits. O tres partits. Ep! i això encara amb permís de Podem i d’Esquerra Unida i de vés a saber quanta més gent que s’apuntarà amb moltes ganes a la tasca de pescar els vots orfes i desconcertats de la vella parròquia socialista. La desaparició del PSOE, la desaparició d’aquest PSOE que hem conegut fins avui, tindrà per conseqüència una reformulació completa i severa de l’esquerra espanyola i del mapa polític complet de l’estat espanyol. Que ningú no s’enganye: serà una de les coses més grosses que haurem vist mai.
Però aquest canvi històric té també un component que a mi em sembla especialment important: la desaparició del PSOE és la desaparició del partit que ha fet Espanya. És la desaparició del partit que ha fet possible l’Espanya de la transició. Del partit-nació. I per això mateix aquesta desaparició duu inevitablement la desaparició d’un model d’Espanya.
No sé si ningú per l’esquerra en trobarà cap altre, de model. Però de moment el model d’Espanya que als anys vuitanta va provar de bastir aquell PSOE totpoderós que va ser capaç d’il·lusionar tanta gent, se’n va per l’aigüera amb ells. Entre més coses, perquè l’envien a l’aigüera, amb unes formes i maneres que provoquen vòmit, precisament els mateixos que el van fabricar –el senyor X en primer lloc, ben destacat.
En el mentrestant, tot esperant de veure si mai cap esquerra serà capaç d’inventar-se una nova idea d’Espanya, el monopoli del relat sobre què és la nació veïna se’l queda el PP, amb tot el camp per córrer. Tot per a ell. I el seu relat, es veu clar i ho comprovem cada dia, es limita a una certa actualització del franquisme sociològic. Impossible de pair per a qui no és estrictament del seus.
El fracàs final del projecte del PSOE és, doncs, una notícia extremadament important. I, per cert, alhora és també un símptoma que les tornes canvien seriosament en el combat per la independència de Catalunya. Mentre a Barcelona ahir la majoria independentista es mostrava ben sòlida i desmentia tots els rumors i especulacions d’aquests darrers mesos, a Madrid el règim ha entrat visiblement en descomposició. Amb l’estratègia bel·licista del PP originant dubtes seriosos en els seus mateixos tribunals, amb el parlament paralitzat i desconcertat, a punt de votar allò que els ciutadans no van voler votar a les urnes, amb el PSOE dessagnant-se a les ordres de l’Íbex, amb els aparells de l’estat actuant com si fossen als anys cinquanta i amb la Unió Europea mirant-se’l amb menysteniment i eliminant-los de qualsevol lloc de responsabilitat.
[Si ens llegiu per la web, a sota trobareu els comentaris dels subscriptors a aquest editorial. Entre més serveis, els subscriptors reben aquest editorial el dia abans de publicar-lo al vespre, i poden afegir-hi la seua opinió. Aquesta és una més de les maneres amb què els subscriptors de VilaWeb participen en la redacció del diari i ajuden a fer-lo millor amb les seues crítiques. Si ens hi voleu ajudar, amb una petita quantitat us podeu fer subscriptors del diari. Per saber-ne més, aneu ací.]
