‘Psicològicament, ningú no surt indemne del camí de la immigració’

És fonamental, diu el doctor Francisco Collazos, tenir en compte el context social, cultural i polític de la persona quan se n’observa la salut mental. Aquest és un terreny on els metges no es mouen de gust i solen delegar-ho a uns altres estaments. Caldria una bona coordinació dels serveis socials i mèdics. És una assignatura pendent al nostre país.

—Poseu-me’n un exemple.
—El 80% de les víctimes de xarxes d’explotació sexual acaben tenint símptomes de trastorn per estrès posttraumàtic, depressió, ansietat o consum de drogues. Com s’ha de tractar específicament? És ben rar, aquí, encarar-ho d’una manera culturalment sensible. A la Facultat de Medicina, no s’hi dedica ni una hora, a aquests fets. Els metges ens hauríem de formar més en la psiquiatria cultural. Els símptomes s’expressen de maneres diferents, segons cada cultura.

—Com ho fan en els altres països?
—Al Canadà, els EUA, o París i Londres, és habitual que s’adaptin els recursos públics de salut mental a la immigració. Tots els usuaris han de poder rebre qualitat d’atenció, independentment de la religió, la cultura, la nacionalitat, l’orientació sexual, etc. El principi de justícia ha de prevaler. I aquí no en som conscients perquè hem tingut una societat més o menys homogènia.

—Quines dificultats té l’atenció psiquiàtrica d’immigrants i refugiats?
—Són persones que duen al damunt una colla de dificultats superiors en el seu dia a dia. Als factors d’estrès comuns que tots tenim (arribar a fi de mes, patir per la salut d’un familiar…), se n’hi afegeixen més, com ara dificultats d’adaptació cultural o un seguit de pèrdues associades al fet de migrar: pèrdua d’estatus, seguretat, confort, idioma, costums… L’immigrant està habituat a donar un sentit a la seva existència –feina, relacions socials…– i de sobte es troba amb un altra cultura. I fruit de la trobada es produeix una aculturació que, segons com es gestioni, pot causar trastorns.

—Quin és el factor d’estrès que més els afecta?
—El que té més repercussió és la discriminació percebuda. La majoria de la societat no en som conscients, però les microagressions xenòfobes o racistes que reben s’acumulen i posen a prova la seva capacitat de resistència.

—També els deu afectar el fet d’arribar a un món absolutament desconegut.
—Sí, de moltes maneres. Per exemple, hi ha episodis psicòtics breus per desconeixement de l’entorn. De vegades, han confós un escombriaire amb un policia. O els demanen els papers i no els tenen. Són episodis breus i tenen solució, però alguns acaben ingressats en una unitat de casos aguts de psiquiatria, un lloc que ells ni poden imaginar. Molts vénen de països on no hi ha polítiques de salut mental. Conèixer un psiquiatra és com conèixer un unicorn.

—Hi ha un xoc de realitats: la que ells s’imaginen i la que es troben?
—És un desgast constant. Es troben una frustració darrere una altra. Han d’ajornar constantment el premi pel qual han sacrificat tant, i al final acaben descomponent-se. Ningú no en surt indemne, d’aquest camí. I ho veiem. Són éssers humans que, independentment del seu origen, tenen la capacitat de sentir i de tenir unes emocions negatives, arran de la frustració de no aconseguir el seu propòsit. Ningú no emigra per caprici, sinó perquè fuig d’una persecució o perquè espera trobar una vida millor. La majoria no tindrà cap trastorn mental si aconseguim un context psicosocial adequat. Quan això falla, ja entren en fase de risc.

—Hi ha reaccions diferents al xoc de realitats?
—Sí. Per això és tan difícil. No hi ha dos immigrants que hagin tingut la mateixa història. N’hauríem de saber l’origen, com era la seva vida. Potser un subsaharià, o un paquistanès –d’un context molt pobre–, té unes expectatives baixes i per poc que li ofereixi Europa pot considerar-ho un èxit. Encara que, per mi, aquí visqui en condicions molt dures, quan els proposen el retorn el rebutgen. En canvi, unes altres persones que potser eren enginyers o periodistes en l’origen, com els veneçolans, per exemple, es troben amb una baixada de condició social que posa a prova la seva tolerància a la frustració. Darrere de cada immigrant, refugiat, sol·licitant d’asil, hi ha una història i una vulnerabilitat biològica. Si ja tenia problemes en l’origen, sumats a tots els factors d’estrès, es pot trencar.

—Com es manifesta aquest trencament?
—Si per mala sort tenen un trastorn psíquic, tindran episodis psicòtics més o menys breus, o potser esquizofrènia, qui ho sap. La majoria ho representen amb angoixa depressiva. Aquests quadres són molt freqüents en situacions socials molt dures.

—Deu ser molt complex fer-se càrrec de com viu els seus problemes el pacient immigrant o refugiat.
—Sovint els expressen de manera diferent que els autòctons. No en podem esperar una queixa tan intel·lectualitzada o clara com fan els occidentals: ‘Estic deprimit.’ De vegades és el mateix cos que es converteix en vehicle de la queixa. La somatització. Són cultures on no es promociona tant l’expressió del malestar psíquic. Generen cefalees, molèsties digestives, etc. Van a l’atenció primària. Allà no hi troben el què i llavors ens els envien.

—I què feu vosaltres?
—Intentem trobar la relació entre el context social i cultural, el xoc i els símptomes. No és pas senzill.

—Quins casos us preocupen més o us semblen més difícils?
—Els psicosocials. Perquè tenen un component social molt marcat i excedeixen la meva capacitat. Per exemple, l’immigrant que no pot reagrupar la seva família perquè no té contracte o té ingressos insuficients; la precarietat econòmica, els desnonaments… O els qui van arribar essent menors no acompanyats, han passat per centres d’acollida i, quan han tingut divuit anys surten i cauen en una mena de llimbs d’inadaptació, amb un futur molt negre. Això crea patologies que poden esdevenir cròniques.

—Com reaccionen a l’adaptació els africans?
—Els seus testimoniatges són relats duríssims, han vist morir molta gent, els han robat, han hagut d’ajudar-se entre ells, han saltat reixes, han viatjat amb pasteres… La majoria han superat proves tan dures que si són al carrer i la guàrdia urbana els requisa les bosses que venen no els agrada, és clar, però no els afecta gaire. No fan ni de bon tros tan ús com els altres del sistema de salut mental per problemes d’ansietat o de depressió. Quan vénen és per trastorns més greus, psicòtics. La dificultat és la seva cosmovisió, les creences màgiques. Creuen, per exemple, que si et poses un amulet seràs resistent a les bales o que un yinn, un esperit maligne, els ha posseïts. L’objectiu és conjugar el seu punt de vista i el meu, sense que se senti menyspreat i torni a la consulta per continuar el tractament. Em preocupen molt. Fer el sincretisme entre les seves creences i la psiquiatria tradicional és un desafiament immens.

—Per on es comença?
—Seria ideal compartir el tractament farmacològic amb els recursos comunitaris, centres de rehabilitació, hospitals de dia, pisos tutelats, etc. Són persones sovint amb dificultats d’expressió en el nostre idioma o amb una irregularitat que ho dificulta. Són pacients amb malalties molt greus que no reben el tractament adequat.

—Com se’n podria millorar l’assistència?
—Cal evidenciar aquestes necessitats. Els americans en diuen ‘competència cultural’. Un sistema públic de salut no pot negligir que hi ha una diversitat cultural i que hi ha de donar resposta. Per tant, ha d’aplicar alguna classe de mesures. No fer-ho, als EUA es considera molt racista. Aquí costa d’entendre-ho. Caldria incorporar al sistema la figura d’un mediador intercultural, per facilitar la comunicació entre pacients i sistema sanitari. També cal sensibilitzar i formar els professionals. A Catalunya podem estar orgullosos de les passes que ja s’han fet, en comparació amb unes altres comunitats i uns altres països europeus. Passa que la crisi i les retallades ho han frenat tot, però em consta que l’interès no s’ha perdut.

—Entre els refugiats que arriben, quines són les patologies més freqüents?
—Trastorns per estrès posttraumàtic, quan l’individu ha viscut situacions en què li ha perillat la vida o la d’altres. Han vist morir un fill o un amic en un atemptat, per exemple. Malauradament, n’hi ha molts, però no tots els que han viscut situacions de risc tenen aquests trastorns.

—Com es manifesta?
—De formes diverses. Els costa molt dormir, quan s’adormen es desperten sobresaltats, tenen malsons on reviuen l’escena, tenen una gran excitabilitat, qualsevol estímul els sobresalta de exageradament, tenen un nivell d’ansietat molt important, no aconsegueixen concentrar-se, no rendeixen…

—I els que han estat objecte de persecució política o per la seva orientació sexual?
—En general, també tenen problemes d’angoixa i depressió lligats a la situació de caos i al fet d’abandonar el país contra la seva voluntat. Aquí cal intervenció psicosocial. En alguns casos, poden derivar en episodis psicòtics.

—I les víctimes de tortura?
—La literatura recull molt bé que les víctimes de tortura acaben presentant prevalences molt elevades de trastorn per ús de substàncies. La gent que ha viscut situacions de molta angoixa i ansietat acaba medicant-se amb una copa. L’accés a les drogues de la nostra societat també duu a una situació de risc.

—Quines persones viuen en aquesta situació de risc?
—El concepte aquí és important. Molts vénen d’un context en què, per la seva manera de beure, no se’ls acudiria mai d’anar a una consulta psiquiàtrica. No vull caure en estereotips, però els qui arriben de l’Europa de l’Est o d’ex-repúbliques soviètiques tenen una manera de beure que ells no consideren de risc, però quan arriben aquí han de ser informats. He tractat persones que vénen de la guerra d’Ucraïna, o de Crimea, que fan un ús de l’alcohol impressionant. Però per ells ha estat la manera de sobreviure.

—Les guerres i les drogues sempre han estat relacionades.
—Sí. Quants van tornar del Vietnam enganxats a l’heroïna, i quants ucraïnesos han recorregut al vodka per sobreviure a la guerra. Però no únicament la guerra és una situació límit. Hi ha els nens que inhalen cola, que són menors d’edat no acompanyats, que són aquí, al carrer, en situacions d’exclusió social, de marginalitat. Són drogues que els desinhibeixen, que els treuen la por de viure al carrer; fins i tot, els fan perdre la gana i el fred.

Articles de la sèrie publicats fins ara:
Europa, els paranys de la immigració
‘Si hagués tingut una pistola, ja no seria en aquest món’
‘L’estat espanyol vulnera la convenció de Ginebra’
‘A Barcelona la màfia no ens va alliberar fins que no vam pagar’
‘Les víctimes de tràfic d’éssers humans haurien de tenir el mateix tracte que les de terrorisme’
‘Em van dir que si no pagava, ens matarien, a mi i als meus fills’
‘Envien els deportats a un país on ja no tenen cap lligam, ni l’idioma’
‘Sense l’asil de l’estat espanyol, si em retornen em perilla la vida’
‘Psicològicament, ningú no surt indemne del camí de la immigració’
‘El meu pare em deia que no tornés. Que era la guerra, que la gent moria’