Prudenci Bertrana, l’escriptor que pintava el paisatge de pagès

La Generalitat de Catalunya ha declarat el 2017 Any Bertrana, per commemorar els 125 anys del naixement de l’escriptora Aurora Bertrana i els 150 anys del naixement del seu pare, l’escriptor i pintor Prudenci Bertrana. Per això, fa pocs dies, passada la febrada de Sant Jordi, vam convidar l’editor Oriol Ponsatí-Murlà, comissari de l’Any Bertrana, a una sessió de ‘Literatures amb sentits’, al centre d’art Can Manyé d’Alella per parlar d’ambdós autors. Us oferim les reflexions de Ponsatí-Murlà en dues part. Comencem per Prudenci Bertrana, i un altre dia tractarem de la figura d’Aurora Bertrana.

Oriol Ponsatí-Murlà (Figueres, 1978) és doctor en filosofia i professor associat de filosofia antiga a la Universitat de Girona, des del 2008. És editor, fundador i director d’Edicions de la Ela Geminada. En aquest segell, el 2013 va començar la col·lecció Biblioteca Prudenci Bertrana (sota la direcció de Xavier Pla), un projecte d’edició que arriba al terme el 2017, amb l’edició dels volums novè i desè de la col·lecció. Com a autor va guanyar el premi de novel·la curta Just Manuel Casero 2013 amb l’obra Totes les estacions de França (publicat a Empúries) i també va guanyar el Premi Setè Cel de Salt 2015 a obra publicada. Com a traductor, s’acaba de publicar a Edicions 62 la seva traducció de la novel·la d’Italo Calvino, L’especulació immobiliària.

Per maridar aquesta sessió, vam comptar amb el vi Rial negre del celler Talcomraja d’Arenys de Munt, incorporat fa poc a la Denominació d’Origen Alella. El celler és impulsat per Joan Munich, un jove professor d’institut que ensenya biologia, i que fa dotze anys que es va instal·lar de masover en una masia d’Arenys de Munt. Munich és dels joves que s’han tornat a vincular amb la terra, dels qui creuen que val la pena de viure’n, de treballar-la i de fomentar el patrimoni cultural agrari i forestal. I per relligar-lo amb Prudenci Bertrana, Oriol Ponsatí-Murlà va triar per començar un fragment que hi anava com l’anell al dit:

«Em jugo el coll que no existeix cap escriptor a Catalunya que hagi estripat tantes espardenyes trepitjant terrossos, resseguint vinyes i saltant marges, com he fet jo. Sé el gust del pa negre, del vi verd, de les arengades al caliu, de les trumfes amanides amb xuies de cansalada sofregida, molt millor que el dels pollastres al spiedo i el dels bons vins de marca. Qui s’hagi pres la molèstia de seguir-me, m’haurà vist entrar en hostals i tavernes, seguir camins perdedors, fumar tabac ordinari, beure a galet, dormir a la palla i fer altres coses ordinàries de mena, que, no sols l’autèntica burgesia considera repel·lents, sinó també algun dels meus il·lustres i admirats camarades.» (Fragment inèdit d’una al·locució radiofònica de Prudenci Bertrana a Ràdio Associació de Catalunya a començament de l’any 1937).

I a partir d’aquí, Oriol Ponsatí-Murlà ens relata el que segueix, tot esbossant els trets més destacats de la figura i la literatura de Prudenci Bertrana (Tordera, 1867 — Barcelona, 1941):

“Aquest és un text inèdit que hem trobat fa poc. Bertrana es va dedicar a fer col·laboracions a la ràdio, i en una de les locucions radiofòniques es descrivia a si mateix justament com algú molt vinculat a la terra. I aquesta és una de les característiques del Prudenci Bertrana home, de la seva vida, un fet que constantment traspua en la seva literatura. De tal manera que aquest exercici de recuperació de l’ideal de viure de la terra que en Joan Munich intenta fer amb el seu celler, lliga amb Bertrana a la perfecció. Perquè si avui obrim les pàgines dels seus contes, de les seves novel·les, el que hi retrobem, el que se’ns fa present és justament aquestes descripcions úniques. Aquesta experiència, aquest contacte amb la terra, amb la gent que vivia al camp i del camp, al bosc i del bosc: els carboners, els tapers, els vinyataires, els caçadors, els llenyataires (els pescadors no tant, Bertrana era més rural i forestal que marítim). Bertrana tenia una experiència de primera mà del que suposava tota aquesta realitat. Una realitat que a nosaltres, avui dia, en queda molt lluny.

A la primera meitat del segle XX, en realitat, només podien fer aquest exercici literari Prudenci Bertrana i pocs escriptors més: la Víctor Català (Caterina Albert), Joaquim Ruyra, Eduard Girbal Jaume i para de comptar. Perquè tots provenien de medis rurals. Caterina Albert era una hisendada i el contacte que tenia amb el camp era com la senyora que gestionava els seus terrenys i anava a controlar els seus treballadors. I aquest contacte volia dir paraules! Les paraules que feien servir tota aquesta gent i que els escriptors sentien i incorporaven al seu llenguatge d’una manera natural. Arribaven a casa i es posaven a escriure i vessava aquesta llengua viva, que deia Maragall, que havien sentit al bosc i al camp i la incorporaven a les seves obres. Unes obres  que ja tenien per tema experiències i episodis viscuts al camp, al bosc, a la rodalia, i a l’entorn de l’activitat agrícola. Bertrana, Català, Ruyra no feien novel·les sobre Barcelona, no feien novel·les urbanes, i encara menys urbanites. La Caterina Albert va escriure ‘drames rurals’. Prudenci Bertrana va escriure ‘proses bàrbares’. Bertrana es reivindica a si mateix com algú bàrbar, rude, tosc, inculte.”

I en aquest punt s’escau un nou fragment de Prudenci Bertrana, de la mateixa al·locució d’abans:

«Els meus herois són homes que han suat suor de proletari, homes nafrats pel treball, homes que han eixit de la terra i han tornat a la terra dejús de palpar una engruna d’or, de veure un rei i de saber que existeix un papa. Homes que, quan menjaven pa blanc, feien una gran festa, que si bé tastaven sovint conills de bosc i perdius novelles, sempre els guisaven amb arròs, car d’altra manera no n’haurien tingut per a mitja dent. Jo he viscut en família amb ells, m’han donat llur pa negre que estellaven a cops d’ullera de destral, m’han donat llur vi que era escaldat i tenia el regust de fusta de la seva boteiola, m’han donat llur tabac que, en encendre’l, repetallejava com un correcames i tenia l’impressionant sabor de banya socarrada, m’han allargat la seva mà ferma i rasposa que esgarrinxava la meva i la premia com aquell qui prem una taronja fins l’última resquícia de suc.»

“Bertrana va passar la seva joventut i part de la seva maduresa a Girona, però a partir del 1912 es traslladà a viure a Barcelona i hi va viure fins a la seva mort, el 1941. Tot i aquests trenta anys de vida a Barcelona, no va deixar de reivindicar-se mai com un home que venia de pagès. Fins i tot de vegades sobreactuant una mica: fent servir de pseudònim ‘Roc’, en les seves col·laboracions a El Poble Català, en una columna que es deia ‘Ideari barbre’, és a dir, ‘Ideari bàrbar’, però escrit d’una manera bàrbara, amb variant pre-normativa. I en tots els gèneres que va cultivar a la seva vida, sobretot la narrativa breu (va escriure més de cent contes), en les novel·les (en va escriure nou) i com a dramaturg, doncs, en la seva prosa els temes que hi apareixen tenen directament a veure amb el món rural, en un tant per cent molt important. Són contes i narracions que gairebé sempre tenen el camp per escenari i, per protagonistes, els personatges que viuen al camp i del camp.”

“Quan Prudenci Bertrana va escriure, Violeta, la primer novel·la, tenia trenta-un any. La va guardar dins un calaix i no es va publicar fins el 2013. Josafat, 1906, va ser la segona. Nàufrags, la tercera, de 1907. Després vénen Tieta Claudina; Jo, memòries d’un metge filòsof; la trilogia més o menys autobiogràfica Entre la terra i els núvols (L’Hereu, El vagabund i L’impenitent). Una novel·la que escriu a quatre mans amb la seva filla, Aurora Bertrana, L’illa perduda, que és una mena de novel·la d’aventures. I tots els contes, alguns dels quals són veritables peces d’orfebreria. L’octubre passat vam publicar un rajol de 992 pàgines a la Biblioteca Prudenci Bertrana, amb tots els contes, 110 o 111, alguns inèdits.”

“Bertrana, a més a més, era pintor. De fet, va ser pintor abans de ser escriptor. Va descobrir la vocació literària força tard, al voltant dels trenta anys. Força abans exercia de professor de dibuix i de pintura a Girona. No va substituir la literatura per la pintura, va continuar pintant fins l’any que es va morir. I a Barcelona també va guanyar-se la vida durant anys fent classes de dibuix i pintura. L’activitat literària i la pictòrica van avançar de bracet, només que la vocació literària va arribar més tard.”

“En Bertrana, penso que val la pena de tenir present aquesta sensibilitat pictòrica, artística. Els escriptors que a més són artistes escriuen diferent, perquè es miren el món d’una manera diferent. És evident que la sensibilitat cromàtica, visual, de llums, d’ombres, que té un pintor, fa que es miri el món d’una manera peculiar. Un exemple: amb en Perejaume, no fa gaire, sopàvem a Caldes d’Estrac i en acabat em va dir: ‘Tinc una gratera aquí (assenyalant-se el coll), un gust de pastanaga…’ I jo que li dic: ‘Si no hem menjat pastanaga ni res que s’hi assembli.’ I ell: ‘Mira, mira.’ Em vaig girar i hi havia una paret taronja pintada a base de bé. Tota l’hora de sopar mirant aquella paret taronja, al Perejaume li havia fet venir el gust de la pastanaga a la gola. Fixeu-vos, això és un fet sinestèsic: veu el color taronja i el tradueix en una sensació gustativa, en aquest cas. Això només ho poden fer els artistes! Aquesta capacitat sinestèsica, d’encreuar sensacions d’ordre diferent i de veure el món d’una manera determinada, Bertrana la té com a pintor i quan escriu es nota moltíssim, que la té. Es nota quan descriu paisatges oberts, de la naturalesa. La major part de quadres de Bertrana són paisatges de la naturalesa. Doncs quan descriu literàriament aquests paisatges, veus que els està pintant.”

“Bertrana té la capacitat d’esbossar amb quatre ratlles una idea, una descripció. No pas amb grans floritures ni grans desplegaments ni descripcions molt llargues, sinó que d’una manera sintètica capta una imatge. I a vegades t’has de preguntar com ho ha fet amb tan poques paraules o frases per aconseguir-ho. Hi ha un conte que es diu La lloca de la vídua, que dóna nom també a un recull de contes, que és una mena de faula on et presenta una lloca que decideix d’emancipar-se. Agafa els seus sis pollets i se’n va. La masovera s’empipa i fa anar el masover a buscar el trabuc i a posar ordre. La cosa es va embolicant i acaba esdevenint una escena de guerra, amb gallines. La gallina amb els pollets ha de travessar un camp obert per arribar a l’altre costat, on hi ha una vegetació més frondosa, i poder-s’hi amagar. Però mentrestant el masover es troba amb l’escopeta disparant. Quan la gallina arriba a l’altre costat del camp, a recer, es gira i fa recompte de baixes. Ha perdut la majoria de pollets. I hi ha una polleta rossa que ha quedat a terra de gairell, i Bertrana escriu: ‘amb l’ala estesa com una vela de llaüt’. La forma en què Bertrana veu l’ala estesa és la forma d’una vela de llaüt. A diferència de Pla, que va a buscar aquelles adjectivacions sorprenents després d’un paràgraf absolutament anodí, per deixar el lector completament estès, que és una manera sensacional però molt premeditada, deliberada, intel·lectualitzada, estilista, Betrana descriu les coses d’una manera més natural i et fa viure escenes que et queden gravades a la retina. I això és de les coses que costa més en literatura. Gravar en la retina del lector una imatge de tal manera que no se li esborri mai més. A mi, l’ala de la gallina com una vela de llaüt no se m’esborrarà mentre visqui, tot i que arribi un dia que no sàpiga ni com em dic. Qualsevol escriptor ja es podria donar per molt satisfet si aconseguís, encara que fos de tant en tant, imprimir en el lector aquestes imatges indelebles.”