19.04.2017 - 22:00
|
Actualització: 20.04.2017 - 20:33
Dilluns, en companyia d’Andreu Barnils, vaig tenir la sort de conversar llargament a Ljubljana amb el president Milan Kučan, l’home que va aconseguir fer d’Eslovènia un país independent. Hi ha poca gent al món que puga explicar aquesta experiència, que puga explicar què se sent en el moment de proclamar un estat independent. Ell n’és un i per això en volíem parlar.
Kučan, evidentment, està orgullós del que va fer. Però al mateix temps no pot amagar que està trist pel que passa avui a Eslovènia. Viu apartat de la política del dia a dia, però això no vol dir que en visca al marge. I expressava un dolor manifest per la diferència entre allò que volien –ingènuament potser– que fos l’Eslovènia independent i això que és l’Eslovènia d’avui. Una part fonamental de la seua preocupació era el paper de la Unió Europea i la situació de coerció en què hi viuen els països petits. El preocupava molt l’aplicació rigorosa de polítiques dissenyades sense tenir en compte en cap moment els condicionaments locals i el preocupava la pèrdua de sobirania efectiva cap on Eslovènia s’ha trobat enduta. Per exemple, ens explicava que els eslovens volen reconèixer l’estat palestí però no ho han pogut fer per no crear un gran problema diplomàtic dins la Unió. I, doncs, quina independència és aquesta?
No insistiré ara sobre els greus defectes que té la Unió Europea d’avui. Ni tampoc sobre les seues enormes virtuts. Precisament jo havia treballat fa anys en una Eslovènia de tancs, barricades i fronteres i avui no hi ha ni fronteres, ni barricades ni tancs. I això és en bona part gràcies a la UE.
Per tant, assumesc des del primer segon que és un debat complex i que no té solucions fàcils. I sobretot que no pot pivotar sobre la demagògia. Tanmateix, la conversa amb Kučan em va deixar molt intranquil i m’ha fet tornar una pregunta que no sé respondre, però que aquests anys he sentit una vegada i una altra en actes i conferències per tot el país: de debò que ens convé ser part d’aquesta Unió Europea?
Que hi ha alternatives ho sabem tots. L’Espai Econòmic Europeu, l’EFTA, n’és una de ben clara, la més clara. Hi ha qui opina que ni tan sols això caldria, posició de la qual discrepe, tot i que en vull escoltar els arguments. D’una altra banda, també és ben evident que formar part de la Unió Europea en termes polítics, per a un país que estrena independència, és tota una garantia d’acceptació global, especialment si Espanya no la reconeix.
Així doncs, no tinc cap posició definida sobre aquest assumpte, però dilluns, escoltant Kučan, vaig pensar que no és gaire sensat ni del tot convenient fiar-ho tot, acríticament, a la pertinença de Catalunya a la UE. No sé si no és poc responsable donar per segur que n’hem de formar part, sense preguntar-nos ni una sola vegada amb profunditat si ens convé o no, sense temptejar possibles vies alternatives, sense qüestionar-nos també quin preu haurem de pagar per ser-hi a dins. Debatre a fons, parlar i discutir sense apriorismes sobre la qüestió: això voldria que passàs.
[Bon dia] –Les coses, sempre hi ha algú que les fa. I tot això que fem ara mateix vosaltres i jo té un pare, que és, que era, Bob Taylor. Taylor va dissenyar el començament d’internet, va posar en pràctica la connexió dels primers ordinadors que es van unir per a crear aquesta gran xarxa de què ara gaudim, com si hagués estat sempre en funcionament. La setmana passada es va morir a Dallas, a vuitanta-cinc anys d’edat i després d’haver canviat el món.
Aquest dibuix que veieu és precisament el primer esquema de la xarxa ArpaNet, precursora de la internet actual, amb els quatre primers nodes, els quatre primers ordinadors connectats. Era el mes de desembre del 1969 i Bob Taylor pretenia aconseguir una cosa avui tan simple i quotidiana com que ordinadors de fabricants distints situats en llocs remots poguessen connectar-se entre ells i intercanviar informació.
–Le Monde va proposar de fer una entrevista als principals candidats a les eleccions presidencials franceses. François Fillon va dir que sí amb la condició que no es parlàs dels seus escàndols i el diari francès li va respondre que les condicions les posaven ells: ‘Les hommes et femmes politiques n’ont pas à décider des questions qui leur sont posées.‘ Sí, senyor.
–Mariano Rajoy haurà d’explicar el cas Gürtel a un jutge, de moment com a testimoni. És ben curiós si tenim en compte que s’ha negat a explicar res al parlament.
