19.05.2017 - 22:00
|
Actualització: 20.05.2017 - 20:40
Ahir, van sorprendre les declaracions de la vice-presidenta del govern espanyol Soraya Sáenz de Santamaría, sobre el referèndum. Va dir, i la cita és textual: ‘En el nostre dret, el referèndum d’autodeterminació no pot ser negociat pel govern ni per cap poder de l’estat, però en el nostre ordenament constitucional tot pot modificar-se, això sí, respectant els procediments legalment previstos.’ I, posteriorment, va afirmar que ‘si [Puigdemont] aconsegueix que el referèndum d’autodeterminació siga un mecanisme constitucional en el nostre dret, el podrà plantejar’. Tot això, emmarcat en una insòlita oferta al president de la Generalitat per tal que acudisca al congrés espanyol a explicar la seua proposta.
El canvi de to és molt cridaner. Fins i tot, el de terminologia. La vice-presidenta espanyola va fer servir en diverses ocasions l’expressió ‘referèndum d’autodeterminació’, que és la correcta i concreta, i es va oblidar, en tot moment, de fer servir qualificatius insultants o fora de lloc. El canvi de l’argument no és tan cridaner, però pense que és remarcable. De dir que d’això no es pot ni parlar hem passat de sobte a l’acceptació formal que el referèndum es pot proposar. A molts els semblarà poca cosa i a la majoria els sonarà a trampa però a mi em sembla remarcable que el govern d’Espanya passe de l’essencialisme al mètode. Des d’ahir, el referèndum d’autodeterminació i, per tant, el procés d’independència, un tema de com es fa i no de què és. Poca broma.
La gran pregunta, però, no té resposta. Perquè la pregunta realment transcendental i important és si tot això significa que es mou alguna cosa a Madrid i algú està disposat a explorar un camí diferent de l’actual, per voluntat pròpia o per pressió europea. A hores d’ara, ni el govern català mateix no sap coms’ ha d’interpretar el canvi d’escenari. Evidentment, hi ha la possibilitat de la trampa, que intenten un final equivalent al pla Ibarretxe, per exemple. Evidentment, és possible que només vulguen confondre per allargar la data més enllà del setembre, fent veure que estan disposats a parlar però sense negociar, després, amb lleialtat. A mi tot això no em fa por sempre i quan no perdem de vista que la clau de tot és la nostra sobirania. Això no serà el Pla Ibarretxe perquè, a diferència del que passava aleshores, Puigdemont només està a favor del referèndum acordat com a una opció. Si no és acordat es farà sense acord.
En qualsevol cas les dues hipòtesis malicioses no les podem menystenir de cap manera. Però mirem-ho des de l’altre costat, també. Que el govern espanyol reconega que en parla en el consell de ministres i propose una metodologia per a acceptar que es faça el referèndum d’autodeterminació, passe el que passe, sobretot el que fa és legitimar el debat sobre la consulta. I dificulta enormement un possible no rotund, a tot. Especialment, tenint en compte que la partida ja no es juga a Madrid ni a Barcelona sinó a Brussel·les.
Perquè si Espanya accepta que només –o bàsicament– som davant un problema de mètode, aleshores Europa li podria recordar en qualsevol moment que no és raonable que el mètode tapone la solució. Perquè el mètode és només un instrument.
Perquè si el debat és aquest, un debat sobre el mètode, Brussel·les en qualsevol moment podria recordar a Rajoy que, si Barcelona i Madrid estan d’acord en el fet que el canvi de la constitució per a permetre el referèndum és la manera d’evitar el xoc, aleshores els vots per a fer possible aquest canvi no poden ser únicament els dels independentistes. El PP també hauria de votar a favor.
I si no ho fes el govern espanyol s’arriscaria a perdre tota la seua credibilitat negociadora, quedant clar que no vol sinó la submissió. Cosa que, evidentment i arribats on ja hem arribat, ens beneficiaria molt a nosaltres i donaria ales a una definitiva acció unilateral.
