Llibreries, en convulsió i en revolta

D’uns quatre anys ençà, coincidint amb la desaparició de llibreries històriques i amb un significatiu arrelament social, com eren la llibreria Robafaves de Mataró o la llibreria Catalònia i Proa Espais de Barcelona, n’han anat apareixent de noves que canvien el paradigma de la llibreria clàssica. Cerquen la fidelització d’un lector des de la feina de prescriptors, però també aixequen un projecte que va més enllà de vendre i prou. Conceben la llibreria com un espai cultural ple d’activitats: presentacions de llibres, debats, clubs de lectura, tallers, recitals i concerts, que converteixen el client de la llibreria en un lector còmplice i fidel, que troba en aquest espai de cultura una comunitat per a compartir lectures i establir complicitats literàries.

Nascudes de les cendres, d’una crisi que va fer caure en picat la facturació del món editorial (un 40% menys del 2007 al 2015), aquestes llibreries de mica en mica s’han anat obrint camí, es van situant i va canviant la percepció que en té la societat. En aquesta avantguarda, hi trobem llibreries com la Calders, Nollegiu (un nom ben irònic), la Impossible (i un altre), Casa Usher, La Caníbal de Barcelona; Dòria Llibres, de Mataró; Cal Llibreter de Sant Just Desvern, i moltes altres.

I en aquesta aventura de revolta, els llibreters que impulsen aquests projectes també tenen una actitud molt activa en relació amb tot allò que afecta el sector del llibre. Ho hem vist a bastament aquests darrers mesos, sobretot en relació amb els plans lectors de les institucions i més fets. Perquè, també cal dir-ho, ara com ara aquests llibreters en revolta no ocupen els càrrecs de representació institucional. Al Gremi de Llibreters els ha costat molt de donar valor a aquesta nova generació de llibreries, que també coincideix amb una nova generació de joves llibreters.

Aquesta embranzida i aquesta vitalitat han anat precedides del naixement d’una munió d’editorials petites, que tenen una manera de mirar, treballar i defensar el món del llibre que trenca les dinàmiques establertes pels grans grups, i que també actuen d’una manera diferent, més combativa, més oberta. De fet, hi ha força elements que relacionen tots dos col·lectius i, pel que fa a la visibilitat, són dels que aixequen la veu, es fan sentir, obren debat. Allò que tantes vegades ha reclamat Joan B. Minguet Batllori en l’àmbit de la cultura en general, ara s’esdevé, sobretot, en el sector del llibre.

S’han acabat les actituds políticament correctes, covardes, tímides, còmodes i complaents amb el poder. Els nous llibreters i editors independents s’han posat en peu de guerra contra plans de foment de la lectura estúpids impulsats per l’Ajuntament de Barcelona, que han aconseguit frenar; i no s’han afegit a accions de la Generalitat de foment de la lectura tan raquítiques com les de regalar un llibre a cada criatura que faci sis anys. Els llibreters discuteixen obertament sobre els llibres que són bons i els que no ho són i algunes llibreries declinen de tenir llibres de premis literaris obscurs, tot i saber que en podrien vendre molts. Perquè no cerquen en primera instància la venda fàcil i més aviat miren de crear una comunitat sòlida de lectors fidels a la literatura i la cultura. Així mateix molts editors independents.

Ho explica amb claredat Isabel Sucunza de la llibreria Calders, en el llibre Informe de lectura (Comanegra, 2017): «Nosaltres tenim un públic molt definit i força fidel, i si el tenim és pels títols que oferim però també pels que hem decidit no oferir.» Creu que la llibreria es defineix pel seu fons, però també pel contingut de les activitats: «No som simplement un local atestat de llibres, sinó que tenim una agenda d’activitats que, per preparar-la, requereix treballar des d’una relació estreta amb editorials. […] Actualment, el sector editorial en general és un sector culturalment molt actiu, no es limita a la producció de llibres sinó també a la seva dinamització posterior. […] I hi ha la predisposició dels autors, dels traductors i dels altres agents actius del… anava a dir llibre, però diré més encertadament de la cultura en general, a participar en aquestes activitats, reunions, trobades, converses, com en vulgueu dir, que des de fa no tant de temps se celebren en les llibreries d’una manera habitual.»

Aquests nous protagonistes, llibreters i editors (i també autors, traductors i més agents), sumen, i aquests darrers mesos han demostrat que la seva actitud combativa fa trontollar polítiques i accions ridícules, àrides envers el món del llibre.

Per on podem començar? Una de les llibreries més actives en la revolta, ja ho dèiem, és la llibreria Calders, amb els llibreters Isabel Sucunza i Abel Cutillas al capdavant. Un exemple de no mossegar-se la llengua: llegim fa tot just cinc dies per Twitter un piulet del conseller Santi Vila: «Espai d’ús preferent per als #llibrèfils al transport públic. Ja els tenim al @TRAM_Barcelona. Aviat a la resta d’operadors! #PlaLectura2020». Resposta de la llibreria Calders: ‘Sapigueu que no farem ús d’aquest nou dret que se’ns ha concedit sense que el demanéssim: sabem llegir drets i no volem que ens odieu.’ Comentari per Facebook de l’editora de Raig Verd, Laura Huerga: ‘Elitisme no, si us plau. No m’ho puc creure.’ I el d’un altre editor, Ilya Pérdigo, ironitzant: ‘Va, si us plau, un punt de tranquil·litat, normalitat i bon humor, que és una broma.’

No és cap broma, però certament ho sembla (ja hi tornarem, al pla de foment de la lectura de la Generalitat). Com la campanya impulsada pel regidor de Cultura Jaume Collboni a l’Ajuntament de Barcelona, una campanya (dir-ne campanya és dir molt) dissenyada (també és dir molt) per l’agència After Share de Risto Mejide, la mateixa que li va fer la campanya electoral ara fa dos anys. Amb un pressupost de 110.000 euros, convidava llibreters i bibliotecaris a recomanar i enviar llibres al president dels EUA, Donald Trump, ‘per obrir-li la ment’. Era una proposta tan histriònica que va fer mobilitzar el sector, tot i tenir el consentiment del Gremi de Llibreters, encapçalat per Antoni Daura. Les crítiques van ser tan ferotges a les xarxes socials i els van caure de tantes bandes, que el mateix dia que Collboni presentava la campanya, hores després la retirava. Això passava l’11 de maig.

Declaracions com la del grup d’editorials independents Llegir en Català, sota el títol ‘No en el nostre nom‘, o l’article ple d’ironia i de tristesa escrit per Xavier Vidal, llibreter de la Nollegiu, ‘Tinc un amic a la Casa Blanca‘, foren algunes reaccions d’urgència, però plenes d’arguments. Sense oblidar l’acció més simbòlica, la de la llibretera Paula Jarrin, que va presentar la dimissió de la junta del Gremi de Llibreters perquè el gremi havia donat suport a la campanya. Jarrin va comissariar la participació de Catalunya i les Balears a la Fira del Llibre de Bolonya, programa que va obtenir un gran èxit internacional.

Paula Jarrin explica a VilaWeb: ‘Sembla que l’Icub va convocar el gremi a una reunió a l’últim moment, a la qual va assistir el nostre secretari tècnic. Li van presentar la campanya i li van dir que l’havia de moure ràpidament perquè s’havia d’executar al cap de dues setmanes. El president del gremi va decidir d’enviar la campanya a totes les llibreries agremiades amb la voluntat que s’hi sumessin aquelles que volguessin. Jo vaig presentar la dimissió (que no em va acceptar) perquè, més enllà de considerar que la campanya de l’ajuntament era un disbarat, em va doldre que el gremi no la qüestionés ni la pogués debatre ni a la junta ni a l’assemblea, que un tema així caldria que es debatés en assemblea, perquè és una línia estratègica. A més, hem de poder dir-hi alguna cosa com a gremi. Jo critico la nostra actuació. No vam qüestionar que es proposés una campanya de foment de la lectura de 110.000 euros sense cap especialista. Com s’entén això? Considero que com a gremi no hem estat prou ràpids a reaccionar; no hem fet ni tan sols un comunicat per explicar la nostra posició. Crec que aquesta situació té a veure amb les velles formes d’entendre una societat i d’entendre què és una llibreria. Ara com ara a la junta del Gremi de Llibreters les veus discordants som minoria. Veurem què passa d’aquí a vuit mesos, quan s’ha de renovar.’

Isabel Sucunza és una de les llibreteres més actives i polèmiques, amb els seus comentaris en les xarxes socials i els articles al setmanari La Directa i més. En aquest mitjà va publicar l’article d’opinió ‘Un ‘bully’ de cent mil euros‘, sobre la campanya del pla de foment de la lectura de Jaume Collboni, on es preguntava al final: ‘Per què l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) la va aprovar en primera instància [la campanya]? Per què estaven tan disposats a gastar-se tants calés en allò?’

Us ha arribat cap resposta a aquestes preguntes?, pregunten a Isabel Sucunza. La resposta és un ‘no’, amb rialla al darrere. I comenta: ‘És clar, són les mateixes preguntes que vaig fer quan ens van proposar el segell de qualitat de les llibreries. Hi vaig dedicar un article, també, “Sis-cents euros regalats“. Em preguntava això mateix: d’on surten els diners, si sempre ens diuen que no hi ha diners per a la cultura, i per què passen alegrement a empreses privades? En el cas del segell de qualitat, l’auditoria, AENOR, valorava les llibreries des de barems de quantitat, no pas de qualitat. Coi, donar un segell de qualitat a una llibreria no és com donar un segell de qualitat a una indústria càrnica. Recordo que, arran dels dubtes, tres llibreries vam demanar per parlar amb el gremi (m’acompanyaven en Xavier Vidal de la Nollegiu i Eric del Arco de la Documenta). Però el paper del gremi havia estat el de traspassar la proposta a tots els llibreters. Quan vam demanar explicacions ens van dir que ja havien aprovat la proposta perquè a la Generalitat els corria pressa, perquè calia aprovar la mesura abans de final d’any, perquè es pagava amb uns diners d’una partida que si no es perdrien, etc.  Mira que hi ha gent disposada a treballar i fer bé aquesta mena de projectes, però a aquestes persones no els ho proposen mai. I el gremi no fa de filtre ni d’interlocutor, es limita a enviar als associats les propostes que arriben de les institucions, aprovant-les sense debatre.’

El sector es trobava en peu de guerra i amb necessitat d’esbravar el malestar i posar els punts sobre les is, i va redactar un ‘Comunicat de professionals del sector del llibre‘ per demanar una revisió a fons de la manera com es gestionen i es posen en funcionament aquestes iniciatives de foment de la lectura. El manifest demana d’abandonar la política d’aparador, coordinar accions entre institucions i treballar pel foment real de la lectura. En un temps rècord van signar el manifest gairebé quatre-centes entitats i professionals del món del llibre. L’acció va molestar, és clar, Xavier Marcé, un gestor cultural de velles pràctiques, maneres de fer de quan el sector de la cultura estava estabornit i atemorit per la crisi i que no piulava. Marcé, avui capitost de l’Icub a l’ombra, va respondre a l’acció del sector amb l’article ‘Sobre l’exercici de la crítica cultural‘. Però va tornar a sortir-ne escaldat, perquè en poques hores de diferència l’editora independent Laura Huerga li contestava (‘On sou quan els altres debaten i critiquen?‘), acusant-lo d’una ofensiva superioritat moral. L’olla, doncs, no deixava de bullir. Els nous protagonistes del món del llibre no s’arronsen ni es mosseguen la llengua. I això deu desconcertar d’allò més els mandarins culturals de les darreres dècades.

El 25 de maig, al cap quinze dies d’haver estat presentat el pla de Collboni, i amb l’estat d’ànim dels professionals del llibre gairebé pletòric per haver aconseguit frenar la campanya, va arribar el conseller Santi Vila, amb actitud de suficiència (li era fàcil), a presentar el seu Pla de lectura 2020, amb un pressupost de 105 milions d’euros a repartir en cinc anys (2016-2020).

L’ex-director de la Institució de les Lletres Catalanes, Oriol Izquierdo, es demanava en l’article d’opinió ‘I ara un pla de lectura en diferit‘, de VilaWeb: ‘Tot, o gairebé tot, el que proposa el Pla de lectura 2020 del Departament de Cultura té cap i té peus i és necessari. Però si us hi entreteniu una estona veureu que res, o gairebé res, no hi és ben bé nou. Conté una proposta de reorganització interna més que esperada, que segur que hauria calgut fer amb pla o sense. I, comptat i debatut, el que fa és relligar moltes de les accions al voltant de la lectura pròpies del departament o que ja havia subvencionat. Aleshores, per què ho presenten com un nou pla de lectura? Sembla que algú cregui que cada conseller n’ha de lluir un perquè no sigui dit. En va fer un de prou voluntariós el conseller Tresserras, després va ser el conseller Mascarell que en va simular un altre com si fos el primer. I ara ja tenim el del conseller Vila. Aquest calia, doncs?’

Les llibreteres Paula Jarrin i Isabel Sucunza donen un vot de confiança al pla de Santi Vila, això sí, amb peròs. Isabel Sucunza considera que és un pla amb un rerefons molt positiu: que té una voluntat de continuïtat en el temps, el dota de pressupost, incideix en l’àmbit de les biblioteques… ‘Ara, diu, pel que fa a la campanya que el promociona, els #llibrèfils, ai, si el nom fa la cosa…! Que no n’han après que promocionar el llibre com aquell que promociona una cosa etèria, que et promet la felicitat, només ens porta a convertir-nos en un gueto, en una colla d’elements estranys, per no dir antics? Jo crec que aquestes campanyes publicitàries són campanyes que no funcionen. No volen promoure el llibre i la lectura, sinó promoure el polític de torn.’ I afegeix Sucunza: ‘És aquesta sensació generalitzada que tenim els llibreters que els polítics fan coses sense comptar amb nosaltres. I, si us plau, deixem estar la imatge idiota del llibre com a promotor de felicitat. És el mateix argument que es fa servir per vendre un cotxe.’

I Paula Jarrin diu sobre el Pla de lectura 2020 de la Generalitat: ‘Estic expectant. En vull veure el desplegament, d’aquest pla de lectura 2020. Reconec que conté coses positives. Tanmateix, no implica el Departament d’Ensenyament. Això és imprescindible en un pla de foment de la lectura. Les biblioteques escolars no fan foto, però són importantíssimes! Escolteu, regalar un llibre a l’edat de sis anys no és foment de la lectura, és una foto electoral. I ho dic perquè aquesta proposta dels sis anys, per ser de veritat efectiva, ha d’anar acompanyada d’un pla de foment de les biblioteques escolars, d’una formació dels docents en aquest àmbit, de prestigiar el llibreter… Jo recomanaria als polítics, si més no als responsables de les àrees de Cultura, que sempre que s’hagin de fer una foto portin un llibre a sota el braç. Això és visibilitat.’

Efectivament, el debat no s’atura, però aquests darrers dies torna a revifar un debat que ve de lluny. És la necessitat de vincular el Departament de Cultura i el d’Ensenyament en l’àmbit del foment de la lectura. I en tants altres. El manifest del sector del llibre ja ho remarca: «Recordem que ja fa temps que, des del sector, es demanen i fins i tot es proposen campanyes fetes conjuntament per professionals de cultura i educació, amb biblioteques, llibreries i escoles implicades. I no se’ns escolta mai».

Acabem amb un article de referència en aquest debat que ara revifa, sobre el vincle imprescindible, necessari, lògic, essencial. I és l’article d’opinió de Tina Vallès a VilaWeb sobre les biblioteques escolars: ‘Si tinguéssim un bibliotecari escolar‘.