Petons sense gluten

Comencem pel principi: sóc celíac, diagnosticat de fa un parell d’anys. La cosa no és fàcil. Però d’ençà que no prenc gluten dormo, finalment, unes quantes hores seguides, em llevo amb les caparres normals i prou, quan toca, i anar al lavabo no és cap tortura. A banda, en el meu cas, ja no em cauen els cabells, ja no se’m resseca la pell i ja no tinc nafres a la boca. Poca broma.

No enganyo ningú si dic que la vida sense gluten és, per a mi, una vida més… viva (!) i lluminosa. I, si miro endavant, més atractiva i molt menys fatigosa. Recordo les digestions eternes, el mal humor per no res, la poca productivitat durant setmanes i la panxa inflada, infladíssima, pels torrons i la tempura. Viure sense gluten és un ‘Bon Dia’ dels Pets (mai tan ben dit, amb perdó) amb totes les lletres. No menjo croissants (excepte els del forn de les Delícies del carrer de Gurb de Vic, els únics que tenen el gust igual o millor que els millors croissants de mantega glutinosos), no menjo pizzes com Déu mana (qui em coneix sap que no és un sacrifici qualsevol), sobrevisc amb les Daura de l’Almirall i amb l’Espiga l’Àmbar i m’escarrasso per cercar pasta sense gluten que pugui coure’s al dente sense enganxar-se (per als interessats, Rummo i Garoffalo són les més reeixides, però no pas gens fàcils de trobar, i són cares, caríssimes, sense arribar al nivell de les respectives versions full gluten, que en el meu cas, per sort o per desgràcia, recordo amb nostàlgia).

Però, amics, tenir l’intestí prim actiu m’ha fet més lúcid, fort i despert. Fins i tot, hi ha qui diu que ser celíac fa exòtic i ajuda a lligar. Jo aplaudeixo i homenatjo el Vida o al ja tristament desaparegut PopArb, per servir a la barra cervesa sense gluten no de la caixa, sinó freda, de la nevera. I agraeixo no ho sabeu prou quan als bars i restaurants saben de què parlo quan explico que si les braves  les han cuinades amb el mateix oli amb què s’han fregit les croquetes, no me les puc menjar. O quan al mercat netegen la màquina abans de tallar pernil dolç, quan al japonès treuen l’ampolleta de la soja sense gluten o quan algú confessa que a la fusta on tallaran la llonganissa hi ha engrunes de pa per a parar un tren.

Diuen que som un 1% de la població però també que de cada cent celíacs només n’hi ha una vintena de diagnosticats. Per tot això, i potser perquè ara mengem més farines refinades i més gluten que mai, o perquè ara es fan les proves mèdiques necessàries que abans no es feien, el cas és que cada vegada en serem més. Som un país de gluten, de pa amb tomàquet, de Pantera Rosa, de Donut i de la fusió del Donut i la Pantera Rosa. I, per tant, som un país amb un grapat de diagnòstics de celiaquia potencials els anys vinents. Surten (sortim) de sota les pedres. I se’ns reconeix perquè som uns torracollons quan anem a sopar o a fer un vermut en grup.

Ara, malgrat tot, no som (encara) un país gaire gluten free friendly. En alguns altres racons de món ho han muntat més bé. A Itàlia (meca de la pizza, de la pasta i, per tant, també del gluten), per exemple, els celíacs reben una ajuda simbòlica mensual per l’alt cost de la vida sense gluten (amb les lògiques corrupteles de suborns a metges i diagnòstics falsos per quatre duros, sí, d’acord). Però fins i tot l’església s’ha arremangat i ja ofereix hòsties sense gluten. No fos cas. Business is business, tant a Itàlia com al Vaticà.

(Cartell en una església de Nàpols)

(Hòsties individuals sense gluten)

Un altre exemple: a Noruega, tots els bars i restaurants, tots vol dir tots, per llei (i la compleixen, que per això són nòrdics) indiquen a la carta o amb un paper ben gros enganxat a la paret i ben a la vista els al·lèrgens (gluten inclòs) de cada plat, aliment, còctel o beguda.

Aquí, en canvi, encara costa trobar mones, tortells de Reis i coques de Sant Joan sense gluten. Ens vantem del Pacte pel Celíac, però en només dos anys de malaltia he topat amb alguns restauradors i cambrers que confonen la celiaquia amb el veganisme o amb la diabetis. Alguns altres que no et saben dir si el vi que et serveixen porta gluten o no (el vi, sí, ho heu llegit bé…).

Ep, important: per als més profans i amants del gluten, podeu estar tranquils si us toca compartir taula, llit o crema solar amb un celíac: no s’encomana. Encara que ens aglutinéssim tots junts en un camp de futbol, no s’encomanaria. No cal patir. Per això, per a tots els que heu tingut l’estómac de llegir fins aquí encara que us la rebufi, per als que penseu que la quinoa pot ser deliciosa, per als que feu arròs i no fideuada quan hi ha un celíac a dinar, i per a tots els qui senzillament ens enteneu, per a tots vosaltres, un fum de petons sense gluten. Ben grossos, gustosos i digeribles.