Pere Gimferrer: ‘Ni Puigdemont no pot endevinar encara cap on el durà la pràctica política’

Entrevistar Pere Gimferrer no acostuma a ser còmode, però és molt estimulant. Ho replica tot, però té la gràcia de convertir la conversa en un desafiament, tant per a ell com per a tu. Prefereix les preguntes directes i s’incomoda amb les divagacions. I, molt seriós, fa alguns comentaris que, quan els transcrius i els tornes a escoltar, et fan petar de riure. Com ara al principi de l’entrevista, que li demano sobre el seu estat d’ànim a l’hora d’escriure els poemes del llibre ‘Marinejant’, i ell que comença a explicar la malaltia i el tractament i, de sobte, s’atura i deixa anar: ‘Però no voldria que aquesta entrevista es convertís en un “parte medico”; el llibre no tracta d’això, no és un llibre de medicina.’

Tot i la dificultat inicial, la conversa acaba fluint, especialment al final, quan abandonem la poesia i entrem a parlar de política. Llavors apareix el Gimferrer ciutadà-ben-informat i home-ben-connectat, que parla del president Puigdemont, d’Antonio Baños, que coneix amb certa profunditat, i de la posició de la família Lara en el procés independentista. Gimferrer és una mina. Som-hi.

—Quin era el vostre estat d’ànim quan vau escriure aquests poemes recollits a ‘Marinejant’ (Proa)? Perquè tinc entès que vau tenir una malaltia. Vós esteu sempre molt preocupat per la vostra salut, sempre ben tapat per por de refredar-vos.
—Feia molts anys que no m’operaven. De petit, no ho compto. En la vida adulta he tingut, a part d’aquesta, dues operacions més. Una el 1997 i una altra el 2000. Ha passat molt de temps. Per tant, aquesta operació va significar una mena d’interrupció en la meva vida que ja no recordava, amb molta medicació i allitament. Tot plegat, un mes. Estava angoixat. Ara també ho estic, però per una altra raó: tinc un broncospasme. Em medico amb cortisona. La malaltia, l’operació i la convalescència, com que són una interrupció de la vida, em van fer pensar sobre la vida i sobre les evolucions de la vida, amb coses del passat propi i altres del passat aliè.

—‘Marinejant’, el títol del llibre, és una paraula que podem associar fàcilment amb frescor, estiu, passeig…
—Ja ho entenc, però no vol dir això ni el contrari tampoc. Si vas al diccionari, vol dir fer com els mariners: navegar. Però en la meva obra vol dir una altra cosa: navegar en aigües difícils. Mira el to del quadre de la portada, és un quadre poc conegut, és el mar, però és una cosa ombrívola. I aquesta idea que dius tu és la teva percepció unida potser a la vida que ha tingut aquesta paraula en la literatura. Ja sé que és ambigu i pot semblar una cosa positiva a l’estil dels poemes alegres, marítims, de Sagarra, per exemple, però com que la paraula és vàlida, ja em va bé.

—En aquest cas, per què trieu aquesta paraula de títol?
—Va venir a mig escriure el llibre. Era una paraula que m’anava bé. No vaig mirar cap diccionari. Després vaig comprendre que Fabra deia una cosa i el DIEC una altra. No he mirat ni Alcover ni Coromines.

—No són poemes que neixen del record, però l’evoquen.
—No acabo de captar la diferència.

—Neixen del vostre estat de malaltia i convalescència i aquest estat evoca uns records.
—Generalment, no poden tractar explícitament la malaltia, si els poemes neixen de la malaltia,  perquè seria molt poca cosa i empobridor per als poemes. Han d’anar cap a unes altres regions. No cap a la meva experiència i vida, sinó sobre la vida i experiència en general, sobre les transformacions i canvis de l’edat de la vida. Per això, de les circumstàncies i de la malaltia pròpiament dita no en parlo gaire en el llibre. Els poemes no ho diuen. Seria un fracàs artístic si només parlés d’això.

—Però conèixer les circumstàncies ajuda a entendre els poemes.
—Això en l’entrevista, sí, però no puc posar-ho als poemes, seria empobrir-los.

—Passada la malaltia i ja recuperat, vau retocar els poemes? Ho dic perquè durant el procés d’escriptura devíeu anar carregat de medecines i això us podia afectar d’alguna manera.
—No res. El que he publicat és el que vaig escriure. La part de veritat era la que quedava intacta, la que fa els poemes. L’altra part, no. Hi ha poetes que per escriure necessiten posar-se en trànsit. A mi em sembla que això és com si per fer l’amor haguéssim de prendre afrodisíacs. Jo entro en trànsit només veient un carrer de Sarrià amb una mica de misteri o que a mi m’ho sembli. Hi ha una part meva, la que fa els poemes, que queda intacta, passi el que passi. Si més no de moment.

—És la vostra part més genuïna?
—És la part que fa els poemes. No puc dir-ne gaire més. No puc analitzar-me a mi mateix en aquest aspecte. És la que fa els poemes. L’autor dels poemes coincideix en part amb la persona que els escriu, però només en part.

—En aquests poemes hi ha molta llum.
—L’altre dia, en una altra entrevista, em destacaven que en els poemes hi havia molta foscor. Totes dues coses són certes. Llum i foscor vénen d’antic i jo l’any 1972 ja vaig escriure ‘Hora foscant’. Llum i ombra és un tema de la poesia barroca, en qualsevol llengua, en català també. Curiosament, el traductor de dos llibres meus a l’anglès (‘Alma Venus’ i ‘Fortuny’), Adrian West, diu que només hi ha dos escriptors tan atents al joc de la llum i l’ombra: Proust i jo.

—El periodista Carles Geli hi veia molta més foscor que llum al llibre, i em va sorprendre. Deu ser que sóc més optimista que ell.
—Llum i ombra estan equilibrats.

—Però aquesta llum dels vostres poemes és una llum que fereix, associada a…
—…al foc? Això té una explicació: qualsevol imatge que facis servir, si li poses foc o llum té més vivor. El lector, a més de sonar-li les paraules, les ha de poder veure. Hi ha excepcions, però com a norma és això.

—Dieu: ‘Negra la llum dels claus de la foscor.’
—Això és una excepció, encara que la llum negra és una expressió molt antiga, que ha sortit molt en poesia, a vegades en coses alquímiques o ocultistes. La llum negra és una cosa que en els diccionaris de símbols psicoanalítics o alquímics hi surt sovint. No la faig servir en aquest sentit, però existeix.

—En un altre moment apareix: ‘I és tan viu que la claror ens esquinça.’
—Ens esquinça en un altre sentit, no és material.

—Però la sensació és que aquesta llum és incòmoda.
—No sempre. A vegades magnifica, a vegades transfigura, a vegades pot fer mal. Hi ha un poema de Foix que diu una cosa molt bona: ‘És tot tan clar que ni sabem parlar-nos.’

—Aquests poemes vostres també tenen so. Hi ha unes quantes referències a les campanes, per exemple.
—Això també surt en Foix. Foix té una imatge extraordinària: ‘Una campana descalça/ sotjava la nostra mort.’ Li vaig preguntar què volia dir amb ‘una campana descalça’ i em va dir que amb prou feines se sent.

—I vós dieu: ‘La vida feta de campanes d’aigua’.
—Això és en to positiu. És en el poema que parlo de Maria-Mercè Marçal: És el cantó de la vida positiva i jovenívola de Maria-Mercè respecte de la seva malaltia. Per altra banda, el color de l’aigua i el de les campanes s’assembla. I el so de la campana pot sonar evocant aigua.

—Hi ha un altre recurs que feu servir, que és la imatge del vi i en el mateix poema hi introduïu la sang, també.
—El vi, com l’aigua, són elements que tenen valors molt ambivalents. Des de l’Odissea, ‘El mar color de vi’, o el vers de Carles Riba, ‘l’innumerable somriure de la mar’, influït també per l’Odissea, però que no és el mateix. El vi és molt ambivalent i és inevitable que s’assembli a la sang. El vi va relacionat amb els sacrificis també. El que domina en el meu poema és el color del vi negre. El vi blanc no té cap presència, no em servia per a les imatges que volia donar. I més avall, quan dic ‘L’espantaocells cala foc a les vinyes’, és en un context terrífic: l’espantaocells com un home de les pintures d’Edvard Munch. En el context expressionista, visionari, al·lucinant, com un home de Munch espaordit. Un espantaocells no pot estar espaordit; si s’espaordeix pot acabar calant foc a les vinyes, que és el contrari del que ha de fer. Això es barreja molt veladament amb una novel·la britànica que llegia el meu avi, d’un autor avui oblidat, Clemence Dane, ‘La arrogante historia De Ben’ i és una història increïble d’un espantaocells en un camp anglès. Una novel·la satírica. No parlo directament d’aquesta novel·la en el poema, però la tenia al cap.

—És el primer llibre que dediqueu a l’avi?
—Sí, i l’últim. No li dedicaré cada llibre, a l’avi. En alguns poemes anteriors sí que n’havia parlat, de l’avi.

—I per què ara la figura de l’avi?
—De molt jovenet em va fer llegir Stendhal i Emily Brontë.

—I quan a setze anys l’avi es mor, dins la família qui us continua formant en l’àmbit literari i cultural?
—De la família, ningú.

—Ho cerqueu a fora?
—No sé si ho busco, però dins la família ningú no era equivalent a l’avi, en cap sentit. Tots eren diferents.

—Vau heretar els llibres de l’avi?
—Alguns exemplars, edicions especials. D’ell conservo l’edició de ‘El roig i el negre’ i el ‘Pickwick’ traduït per Carner.

—L’avi també us va introduir en la literatura catalana, en els poetes del seu temps?
—Ell tenia llibres d’autors catalans. De novel·listes, recordo Francesc Trabal, Carles Soldevila, Puig i Ferrater. I en poesia una sola cosa però decisiva: ‘Antologia general de la poesia catalana’ que van editar l’any 1936 Martí de Riquer, J. M. Miquel i Vergés i Joan Teixidor. Allí vaig llegir Foix per primera vegada i potser Ausiàs Marc per primera vegada també.

—Foix ja hi sortia? Devia ser dels joves.
—Encara n’hi havia de més joves que ell, com ara un poeta de Castelló, Bernat Artola. Era un bon poeta, però avui és oblidat. El poeta més jove que hi apareix era nascut el 1913. No hi eren ni Espriu ni Rosselló-Pòrcel encara.

—En aquest vostre llibre, escrit fa un any, en ple procés cap a la independència, hi apareix d’alguna manera velada el procés?
—No, com tampoc no apareixia en l’anterior, ‘El castell de la puresa’. Ara, hi ha dos poemes que tenen a veure amb l’avi i amb el país. Hi parlo de la guerra i de la postguerra.

—Però voleu dir que en feu un paral·lelisme?
—No, no. Explico coses de l’existència del meu avi. Ell va ser director d’una fàbrica tèxtil. Quan va venir la guerra, va ser el director del comitè de control. Això li va costar la condició de traïdor, per part dels propietaris, quan es va acabar la guerra. L’avi deia que va ser una manera de defensar la fàbrica, que si no hauria desaparegut. Totes dues coses són compatibles. Després de la guerra es va retirar i vivia de la renda d’una finca que tenia. I hi ha més imatges de la guerra, com la carpeta d’hule fosc, basada en un fet verídic. I també hi ha moltes imatges de postguerra: la resistència, la ganyota abans que parlar… És una època de la vida. L’avi no parlava gaire de la guerra ni de la dictadura. Era catalanista, però més aviat de dretes. Com en Foix. Però en parlava poc. De fet aquest episodi de la fàbrica el sé per altres de la família.

—L’avi us va proporcionar un llegat literari.
—Ell llegia molt. I coses estranyes, com la Bíblia protestant. Es veu que la va comprar a un venedor de bíblies protestants a Santa Perpètua. Era una traducció castellana. Jo no l’he llegida sencera, ni aquesta ni la catòlica. Cap de les dues. N’he llegit trossos. Les parts que m’interessen més de la Bíblia són les Cartes de Sant Pau i l’Apocalipsi. Però el Llibre de Jeremies, per exemple, no l’he llegit. I potser hauria de fer-ho, perquè és en la base d’una obra preciosa de Stravinski.

—Com veieu políticament el nostre país?
—Com un espectador. Aquestes coses han passat moltes vegades al nostre país. Moltes. Molta gent no se’n recorda, però Catalunya va ser independent d’Espanya dinou anys al segle XVII.

—Sí, això ja m’ho vau dir en l’última entrevista que us vaig fer, arran de la publicació de ‘El castell de la puresa’.
—Sí, però era tan cert llavors com ara.

—Sí, però han passat dos anys entre tots dos llibres i han passat moltes coses.
—Sí però cap de substantiva, exceptuant-ne una que encara no podem valorar: quina serà l’actuació concreta, impossible d’endevinar, que tindrà Puigdemont. És l’únic fet realment nou. Què farà Puigdemont? Ho desconec. Ho sap ell? Més que jo potser sí, però el que ell farà en el món de la política és molt difícil que algú ho avenci. Qui podia pensar-se que l’actuació de Mas seria la que ha estat? És molt difícil. Ningú no s’ho pensava. Per tant, no et puc dir gaire cosa. Ni Puigdemont, potser, no pot endevinar encara cap a on el durà la pràctica política. Si el conegués podria aventurar-me a fer algun comentari, però no el conec. Tanmateix, el coneixeré aquesta setmana, amb motiu del premi Ramon Llull.

—I la gent de la CUP, com la veieu?
—Conec molt a Antonio Baños. Bé, tant com puc conèixer-lo d’haver-me fet una extensa entrevista fa anys i d’haver llegit el seu llibre. Tanmateix, és una persona poc previsible. Quan em va entrevistar, no podia imaginar què faria com a polític ni que seria polític. Per no saber, no sé si ara continuarà en política a no. Que deixava l’acta de diputat, sí, que deixa la política, vés a saber. La informació existeix, però hi ha coses que no es poden preveure. Mira, vaig conèixer en Rajoy quan era ministre d’Administracions Territorials i de Cultura; semblava un altre home del que ha estat després.

—I en Junqueras?
—No en tinc cap opinió, no l’he tractat.

—I aquesta casa, Planeta, que ha estat tan bel·ligerant contra l’independentisme, amb dures declaracions de José Manuel Lara, assegurant que marxaria de Catalunya si aconseguia la independència…
—Va dir que només marxaria l’edició en castellà i no pas ell com a persona. No sé si t’hi vas fixar, en això. Ho va deixar ben clar.

—I els fills, com ho tractaran? Seran tan bel·ligerants com el seu pare?
—De fills mascles n’hi ha dos i els conec tots dos. El que té més edat i responsabilitat, si no m’equivoco, és José Lara. Em recorda molt (ja li ho he dit personalment) el tarannà d’una persona morta prematurament, el seu oncle Fernando Lara, que era un home molt reflexiu.

—I això què us fa pensar?
—No ho sé, només constato que s’assembla a la manera de fer del Fernando. Era un home intel·ligent, no perdia mai els nervis. Actuava amb molta sang freda. Va morir molt aviat, a trenta-vuit anys, d’un accident de cotxe. El José em va dir que era molt honrós que li digués que s’assemblava al Fernando. Era un home intel·ligentíssim, el Fernando. Ara, no sé què hauria dit d’aquesta situació de Catalunya, perquè ell no la va viure i jo no puc endevinar-ho. Ara, pots preguntar-ho a altres persones amb més responsabilitat dins el grup, com Josep Creueres o Jesús Badenes.

—Amb Jesús Badenes hi deveu tenir una bona amistat, perquè li heu dedicat un poema del llibre.
—És un home que procedeix de València i exerceix de valencià.

—Què voleu dir que ‘exerceix de valencià’?
—Per exemple, és dels pocs que saben per què l’editorial 3i4 es diu 3i4. Ho saps tu, suposo.

—Per què es diu 3i4?
—Té unes motivacions político-lingüístiques: tres països i quatre barres. Això no vol dir que en Badenes s’ho faci seu, però si sap això vol dir que aquest món el coneix. I pel fet que és valencià, el poema que li dedico en part és escrit a partir de les formes dialectals d’allà. Però a mi això m’és fàcil, perquè la meva àvia materna era de Castelló de la Plana.

I això ens fa tornar al llibre de poemes, ‘Marinejant’, a més elements que el defineixen i a símbols ja dits i malalties també dites. Des de la finestra de la sisena planta de l’edifici del Grup Planeta, a la part alta de la Diagonal barcelonina i ben a prop de la seu de La Caixa, la llum acompanya. Demanem a Pere Gimferrer que llegeixi un parell de poemes del seu llibre. Els tria ell: el primer, ‘Batalls’ i ‘Prora’.