La via oficial, la via pedra a la sabata i la via berguedana

Superat l’escull –del grup dels esculls que fabriquem a casa– de la moció de la CUP al parlament, encarem el nou període fins al pròxim escull. D’escull a escull fins a la victòria final, que diu aquell… Quina serà la clau? Quin serà el pany? Com s’obrirà la gàbia? Quan?

Vist com ha anat tot fins ara, la resposta més lògica seria ‘ningú no ho pot saber’. Per moltes hipòtesis que fem, el camí es construeix sobre la marxa (‘caminante no hay camino…’). Cal fer previsions i mirar d’anticipar-se, però mai ningú no ha fet aquest mateix camí. S’han fet moltes independències i quan les estudies de prop t’adones que no n’hi ha cap d’igual. I no n’hi ha cap que s’hagi fet així com la nostra. Democràticament, pacíficament, i amb un estat disposat a passar-se els principis democràtics més bàsics per l’arc del triomf.

Tot i no saber com anirà la cosa, val la pena de fer l’exercici d’imaginar alguns camins per anar-hi ben preparats. La maleta no és la mateixa si s’ha de fer un camí o un altre. I tampoc no ho són les botes que cal calçar-se. Amb plena voluntat i consciència d’un exercici que de segur que serà incomplet, amb l’esperança que el lector contribuirà a completar-lo, m’aventuro –que d’això es tracta– a proposar algunes hipòtesis:

La via oficial. Es desplega el programa de govern de Junts pel Sí durant els quinze mesos que queden de mandat. Es preparen les estructures d’estat imprescindibles i les lleis de desconnexió. Tot plegat s’aconsegueix sense trencar cap plat. Esquivant el braç armat de l’estat espanyol –diguem-ne poder judicial–, s’aconsegueix d’arribar al cap del carrer amb tot preparat per a la desconnexió, convocar unes eleccions constituents amb una nova legalitat catalana. Les eleccions són guanyades pels independentistes. El nou parlament elabora una constitució amb les propostes que hauran arribat del procés constituent popular, participatiu, inclusiu i de base. Es convoca un referèndum constitucional. El poble aprova la constitució. Es proclama la independència. Catalunya s’incorpora als organismes internacionals corresponents. Ens donen un diploma de bones pràctiques ­–que això ara s’estila molt– i ja podem fer un país nou i millor.

La via pedra a la sabata. Amb més o menys dificultats i discordances internes, govern i majoria parlamentària fan passes fermes cap a la ruptura democràtica. El braç armat de l’estat –sí, els de les togues–torpedina tant com pot l’avenç de la cosa. La part catalana no afluixa. Davant les castanyes que arriben de Madrid, el govern i els grups independentistes –als quals s’afegeix un sector de CSQP que no pot aguantar veure com es trepitgen els drets fonamentals d’un poble i no vol ser-ne còmplice per omissió– fan passes cada vegada més concretes. La disposició a declarar la independència és absoluta.

Finalment, el parlament es reuneix en sessió solemne i aprova una declaració d’independència. Alguns partits unionistes abandonen l’hemicicle abans de començar la votació. Uns altres alcen banderes, però ells no són nacionalistes. Uns altres es queden observant perquè no volen perdre’s un moment històric com aquest… Tots els braços de l’estat –armats i desarmats– s’activen a l’instant. Un jutge ordena la detenció dels dirigents. El Tribunal Constitucional espanyol ordena que li enviïn l’acta de la sessió parlamentària perquè es reunirà de manera urgent –quan s’hagi acabat la corrida de toros que hi havia programada aquell dia– per veure si s’ha desobeït la suspensió de la declaració del 9 de novembre del parlament. Paral·lelament, el congrés espanyol reuneix la comissió permanent i convoca una sessió per a reprovar la declaració ‘de los catalanes’ i votar una declaració d’integritat territorial i sobirania. Uns volen suspendre l’autonomia –que ja ha estat suspesa pel parlament català–, uns altres volen detencions immediates, uns altres estudien si cal demanar a Felipe González, José Luis Corcuera, José Barrionuevo, Rafael Vera i Enrique Rodríguez Galindo que tornin a fer ‘política’…

La cosa es complica força i, vista des de Brussel·les, Berlín i Washington, sembla que es pot acabar de descontrolar del tot. Allò que era un problema –Espanya– ara s’ha convertit en un autèntic merder. Abans no s’emboliqui més la cosa i algú deixi de pagar el deute, decideixen de crear un equip mitjancer internacional fornit de premis Nobel. En Vargas Llosa diu que no pot perquè ha d’atendre una qüestió a Panamà. Però els altres accepten. El conflicte democràtic entre Catalunya i Espanya ha esdevingut una pedra a la sabata. Als nobels se’ls acut una idea brillant: fer un referèndum perquè els catalans decideixin per vies democràtiques del segle XXI si volen la independència o no.

La via berguedana. La declaració de ruptura del 9 de novembre al parlament ha tingut el suport en forma de mocions d’alguns ajuntaments. El TC va ordenar la nul·litat d’aquella declaració i va avisar que perseguiria qui incomplís la suspensió. Els ajuntaments que han aprovat mocions de suport són investigats. Alguns regidors i batlles són cridats a declarar. Algun regidor és acusat de sedició. La declaració del 9-N deia que el TC ja no tenia competència a Catalunya. En conseqüència, els batlles i regidors que són cridats a declarar continuen fent vida normal al seu municipi. Els procediments judicials avancen. Però ells, com si sentissin ploure. De fet, el dia que el jutge de torn ordena als mossos d’esquadra la detenció dels regidors i batlles desobedients –des del seu punt de vista, és clar… perquè són els més obedients de tots a la declaració del parlament–, aquell dia plou. I els agents del cos de policia de Catalunya s’han deixat els impermeables a casa. No hi poden anar.

El jutge no pot anar a detenir els díscols del regne perquè no és la seva feina i té una pila de papers i casos pendents de revisar damunt la taula. Hi envia la policia espanyola, que també pot fer de policia judicial a Catalunya i, contra tot pronòstic, no fa cas de la declaració del 9-N. Els agents espanyols –o catalans perquè viuen i treballen a Catalunya– es presenten als ajuntaments i als domicilis particulars dels acusats de sedició. Els troben conspirant, com sempre. I els detenen. Els porten davant el jutge que, tenint en compte el risc de fugida i la perillositat dels individus, decideix d’empresonar-los preventivament. Al cap d’un cert temps, les presons ja són plenes i cal alliberar els presoners menys perillosos. Evidentment, els regidors i batlles no són alliberats. També hi entren la Forcadell, en Junqueras, en Puigdemont, la Gabriel i la Munté. Tots sediciosos.

El merder és molt gros i els catalans surten al carrer en massa. Hi ha vagues al país. S’alcen els miners de les comarques interiors. En Miquel Iceta es queixa perquè fa tres setmanes que no es convoca el ple del parlament. A l’Albiol ja li està bé. L’Arrimadas es planta a l’hemicicle i repeteix que Ciutadans, PSC, PP i CSQP tenen més vots que JxSí i la CUP. En Coscubiela demana la paraula per demanar que no se’ls inclogui en el grup del no. Però en aixecar la vista s’adona que la presidenta Forcadell no hi és, que és empresonada.

Alguns mitjans internacionals es fan ressò de l’empresonament multitudinari de polítics catalans. Comencen les primeres mobilitzacions de catalans a les capitals mundials –hi ha catalans a sota de cada pedra. S’hi afegeixen grups de defensa dels drets humans. Alguns parlaments aproven mocions de suport al poble català. Alguns governs miren de parlar amb el de Madrid per convèncer-lo d’una via de resolució democràtica. La mobilització a Catalunya és molt gran i no abandona els carrers. Es crea una comissió internacional per a cercar solucions al conflicte. Després de consultar molts experts d’arreu del món, sembla que la solució és fer un referèndum sobre la independència. El govern espanyol exigeix que votin tots els espanyols. Però no diu res dels bascs, ni dels gallecs ni de la resta de catalans. La comissió internacional se’l mira amb estranyesa, però decideix de fer veure que no l’ha sentit.

Conclusió. Això no es farà sense trencar cap plat. Val la pena que el plat es trenqui quan decideixi el bàndol català. Tot passa pel moment que algú faci creure Espanya. Perquè algú faci creure Espanya, cal que Catalunya esdevingui una ‘qüestió ineludible’. Val la pena de fer-ho sense crear una situació més caòtica del compte. Però alguns s’hauran d’escabellar. Si no hi estem disposats, és que devem pensar que no val la pena. I sí que val la pena.

@PereCardus, periodista