09.06.2016 - 02:00
|
Actualització: 09.06.2016 - 08:29
Avui tot és força més clar que no pas abans-d’ahir. Aleshores tot eren dubtes. Ahir va ploure a bots i barrals. I avui el cel és més clar. Més net. No hi ha tanta boira.
‘Jo vull fer la independència. Jo no vull continuar administrant les rampoines de la pròrroga d’un pressupost elaborat i aprovat per un govern i un parlament que no tenia el mandat de la independència com té aquest’ (Puigdemont).
Potser hauria estat millor fer eleccions al març. I aquest ‘potser’ cada dia és més feble. A un demòcrata, les urnes no li han de fer mai por. Quan no hi ha sortida, es poden fer dues coses: ensorrar una paret a cops de mall o tornar a passar per on has vingut i cercar el camí correcte.
Quan una minoria es dedica a condicionar l’avenç del projecte compartit amb una majoria a l’acceptació de tots els seus requisits, és impossible d’avançar respectant la veu democràtica. El principi de proporcionalitat és a la base del sistema democràtic.
‘El problema de la CUP amb Junts pel Sí és de confiança i no de pressupost’ (Junqueras).
Ja fa dies que les veus més interessants del país avisen del problema de manca de confiança. Però no pas de la confiança dels dirigents de la CUP respecte del govern de Junts pel Sí. Els dirigents de la CUP saben perfectament la feinada que es fa en silenci i discreció al govern per preparar la independència. El problema que tenen és polític. No de confiança. El problema de confiança és de molta gent que es deixa influir per veus que escampen desconfiança i sospites.
Quina llavor ens han plantat al cos durant aquests més de tres-cents anys d’ocupació que ens fa desconfiar sempre de tot? Quines mostres més necessitem per a donar un marge de confiança? De debò que ens calen dies històrics cada setmana per a tenir la tranquil·litat que es va avançant?
Puigdemont s’ha cordat un cinturó d’explosius al cos. Ha anunciat una qüestió de confiança al parlament. La CUP haurà de decidir. El president s’hi presentarà amb un pressupost i el full de ruta. Fer-li confiança implicarà aprovar els comptes i la via a la proclamació d’independència. Retirar-li la confiança implicarà tornar a començar. Casella zero. Les fitxes van a la sortida. La CUP tindrà un comandament amb un botó. I decidirà si el fa servir o no.
Té nassos la cosa. Ara resulta que qui fa sacrificis, té dirigents processats penalment i arrisca la cadira són els convergents, i els qui volen fer la revolució i capgirar-ho tot no es mouran de la seva comoditat ideològica? No en faran cap, de sacrifici? No han pogut retirar una esmena a la totalitat, cosa que no significava aprovar el pressupost? No sortiran del seu confort? De debò? No. No m’ho crec. Al setembre ho veurem.
Mentrestant, el cel és més clar. Se sent aquella olor de terra mullada. I tornem a ser tots davant el mirall. Tots. Puigdemont ha proposat una qüestió de confiança. I ara caldrà demostrar si hi ha una nació de confiança o algú fa explotar el cinturó.
@PereCardus, periodista