Cardar-se un tret al peu

Disculpeu-me que ho digui d’aquesta manera. Però l’equilibri entre ser valent i ser intel·ligent no sempre ha quedat ben resolt en el moviment independentista. Tenim un país tan ple de valents que fa tres-cents anys que ens governen des de Madrid. Mireu si en som, de valents. I tan ple d’intel·ligents que fa tres-cents anys que som incapaços de fer la nostra via. Quan hem estat molt valents, ens ha mancat intel·ligència. I quan hem estat molt intel·ligents, ens ha mancat valentia. Encertar-la, guanyar, deu ser la combinació correcta de valentia i intel·ligència.

Recordo que hi havia un lema de l’independentisme valent que deia: ‘Que la prudència no ens faci traïdors.’ No sé si l’independentisme intel·ligent ha tingut mai cap lema que digués: ‘Que la temeritat no ens faci caure en el parany.’ I, més que lemes, ara caldria que els que sempre parlen de ser intel·ligents comencessin a ser una mica més valents. I els que sempre exigeixen valentia comencessin a ser una mica més intel·ligents.

Ho dic perquè em fa l’efecte que l’independentisme es troba atrapat en una dialèctica entre el ‘tenim pressa’ i el ‘fem-ho bé’ que mareja mica el personal. La CUP necessita aprovar una moció per a refermar el compromís amb la declaració del 9-N. Sembla que no es fia del compromís de Junts pel Sí i del govern, o no es fia de la feina que es fa. Com si aprovar una moció impliqués automàticament fer aquesta feina que suposadament no es fa. I alguns sectors de Junts pel Sí –de tots colors, en públic o en privat– ja rumien si amb setze mesos n’hi haurà prou. Voldrien tenir la independència feta abans de declarar-la. I això, com passa amb els ous i les truites, no és possible. Que sí, que sí… que s’han de trencar per a poder-la fer.

Mireu, aprovar aquesta moció de la CUP al parlament és disparar-se un tret al peu. Després de la suspensió de la declaració per part del TC i de la reforma de la llei d’aquest tribunal polític espanyol, aprovar aquesta moció és cercar inhabilitacions absolutament prescindibles. Si han d’inhabilitar algú, que sigui per haver desobeït la suspensió del decret de pobresa energètica, per posar un exemple. Que sigui per alguna cosa realment útil per a la gent. No per una declaració més. Quantes n’han fetes, de declaracions? És clar que hi haurà un xoc jurídic amb l’estat espanyol i els seus tribunals. Ja hi és. I hi serà cada vegada més fort. Molt fort. Això no serà pas un camí planer. Ja ho sabem. Però que se la juguin quan realment valgui la pena.

I mireu, allargar el mandat democràtic més enllà dels poc més de quinze mesos que queden també és disparar-se un tret al peu. Ningú no hauria de comptar més enllà d’aquesta tardor. Un dia d’aquests la cosa es precipitarà. Si podem tenir una mica més avançats alguns dels preparatius, fantàstic. Però traguem-nos del cap de tenir-ho tot ben embolicat per a regalar. Això és una independència, no pas una mona de Pasqua. No hi ha cap país del món que hagi accedit a la independència amb l’estat matriu en contra i amb totes les coses preparades. A més, tot això no s’acabarà sense una fase de mediació internacional i una negociació amb Europa i Espanya, on ja s’acordaran els terminis de la transició. Perquè això és com l’acudit del pacient que agafa el dentista pels dallonses i li diu ‘Oi que no ens farem mal?’, on probablement el pacient serà Europa i el dentista, l’estat espanyol.

Per tant, a combinar! Valentia, coratge, astúcia i intel·ligència. I més coordinació discreta entre tots els qui tinguin per objectiu l’única revolució possible a Catalunya, la independència. Que només hi ha una cosa que ens pugui fer ampliar la famosa majoria social independentista: transmetre més confiança i menys olla de grills a la gent que encara desconfia de les possibilitats d’èxit d’aquesta aventura extraordinària. Com volem convidar ningú a pujar al vaixell si veu que es belluga així abans de començar a navegar? Vinga va, que tan sols seran uns quants mesos. I després ja us podreu barallar tant com vulgueu!

@PereCardus, periodista