Per un dret fonamental d’accés a la informació

Avui, 28 de setembre, és el Dia Internacional del Dret d’Accés a la Informació Pública. L’any 2002 se celebrà per primera vegada i l’any passat la UNESCO el reconegué i l’adoptà oficialment. Als països de democràcia madura, l’accés a la informació pública es considera un dret fonamental. Als països de democràcia incipient, no. Aquest és el cas d’Espanya, on cal llegir cent quatre articles de la constitució abans d’arribar-hi: ‘La llei regularà l’accés dels ciutadans als arxius i als registres administratius’ (a. 105). Ràpidament, a més, s’hi afegeix: ‘salvant el que afecti la seguretat i defensa de l’Estat, la indagació dels delictes i la intimitat de les persones’. Abans de dictar cap norma democràtica que regulés l’accés a la informació pública, doncs, ja s’hi van posar els primers límits. De lleis ‘pre-democràtiques’ sí que n’hi havia i, de fet, encara és vigent la 9/1968, sobre secrets oficials: tot allò que pugui afectar els ‘interessos fonamentals de la Nació’ pot declarar-se secret, sense terminis definits de reserva, sense més justificació que un acord en la seu del consell de ministres. El 2016 i en matèria d’accés a la informació pública, l’estat espanyol és un cas del tot dissonant en el marc dels països democràtics.

Amb aquest substrat jurídic, no és d’estranyar que la normativa en transparència sorgida aquests últims anys presenti força limitacions. S’ha destacat molt la creació d’un autèntic dret subjectiu d’accés, però aquest ‘nou dret’ (al qual la llei 10/2001, d’arxius i documents, ja dedicava tot el seu títol IV) no ha anat acompanyat de mesures sòlides per enfortir els mecanismes que en garanteixin l’exercici. Per exemple, la llei espanyola de transparència considera, com a motiu de desistiment, la imprecisió en les sol·licituds d’accés, mentre que la catalana ho millora una mica: obliga l’administració a assessorar el ciutadà, sempre que ho demani (no pas per defecte, d’acord amb les bones pràctiques). Si el criteri d’imprecisió s’apliqués amb el mateix barem també portes endins, ni càrrecs electes ni treballadors públics no podrien accedir a la major part de la informació pública. Òbviament, però, hi accedeixen cada dia. Quina és la diferència? Doncs que, portes endins, representants polítics i funcionaris disposen, per defecte, de les eines de control i identificació de la informació elaborades pels serveis d’arxiu, encarregats de dissenyar i implementar els sistemes de gestió de documents que en garanteixen l’autenticitat i fiabilitat. També, i sobretot, en el nou context d’administració electrònica, on és impossible de gestionar eficientment la informació sense quadres de classificació corporatius, catàlegs d’expedients, esquemes de metadades que possibilitin la interoperabilitat o plans de preservació digital.

Contràriament, portes enfora, la ciutadania disposa de flamants portals de transparència, però tots desvinculats d’aquest conjunt d’elements que conformen els sistemes de gestió de documents, malgrat allò que la mateixa llei obliga (art. 5.2). L’administració, doncs, no permet de compartir l’expertesa arxivística amb la ciutadania, de manera que la informació es descontextualitza: perd la traçabilitat necessària perquè se’n garanteixi l’autenticitat, no sabem si és completa, etc. No és estrany que, ja amb dades a la mà, del 4% de ciutadans que utilitzen els portals, només el 40% considerin que són fiables. La publicitat activa, per tant, no sembla que hagi assolit l’interès esperat. Però, i la transparència ‘passiva’? I l’exercici del dret d’accés?

Les unitats d’informació de la Generalitat, ens creats en virtut d’un decret publicat pocs dies després de l’aprovació de la llei de transparència, han resolt 292 sol·licituds d’accés durant els primers mesos de vigència (juliol-desembre 2015). La xifra és certament modesta. Més encara si la comparem amb les 686.765 sol·licituds que els arxius de la Generalitat, tant els centrals de departaments com comarcals, van resoldre l’any 2013. La mera comparació demostra que, de moment, els nous tràmits de sol·licitud i els nous òrgans que s’han creat (com les unitats d’informació), en lloc de potenciar el dret d’accés en permeten un minúscul creixement. És el resultat lògic d’haver sobreposat estructures ex novo a les anteriors, en lloc de potenciar d’una manera efectiva l’estructura d’estat que ja existia per a la gestió integral de la informació pública: el Sistema d’Arxius de Catalunya (SAC). Fins que el SAC no es vinculi funcionalment i orgànica a l’estructura de transparència, no es podrà aportar tota l’expertesa tècnica i tota la potència d’alfabetització cívica que demostren les quasi set-centes mil sol·licituds resoltes. Per sort, sembla que la via catalana per la transparència, basada en aquesta coordinació d’òrgans i transversalitat de funcions que reclamem i que el marc normatiu empara, es va començant a activar. Però encara caldria un mandat polític explícit que l’acompanyés i que li donés la viabilitat institucional pertinent.

L’arxiu ha estat durant segles una tecnologia de control i poder sobre la població (i encara ho és a escala massiva, com Snowden ha mostrat). El dret d’arxiu era propietat de les elits que governaven imperis i estats. Avui dia, en els millors dels casos, s’ha transformat en una eina de servei a la ciutadania. Però l’autèntic desafiament de la transparència és, com dèiem, que l’arxiu esdevingui un mecanisme de bon govern, perquè sense informació pública no hi pot haver participació ciutadana. En rigor, la mateixa gestió de la informació pública (l’accés, el tractament, la reutilització, la preservació i l’eliminació) hauria de ser objecte de participació, per tal de fer possible que la gent torni a apropiar-se la política. Democratitzem el dret d’arxiu, fem de l’accés a la informació pública un dret fonamental.