Per què la diplomàcia catalana dóna resultat?

Els diplomàtics catalans ja fa anys que van pel món. Fan una tasca que abans havia dut a terme molt eficaçment el govern, amb la Secretaria d’Afers Exteriors, i la diplomàcia pública, amb el Diplocat. Però és evident que la creació de la conselleria d’Afers Estrangers, l’atenció que ha suscitat el procés cap a la independència i el desplegament de les delegacions han reforçat molt el paper de Catalunya en la societat internacional. I l’han millorat.

En tots aquests anys, amb un govern o amb un altre, el servei exterior català ha seguit uns criteris molt consistents i clars. No pretén mai ser allò que no és, no demana mai ajut per cap motiu a ningú, no pressiona ni fa cap gest que es puga interpretar com una pressió i explica tot allò que cal explicar. Més i tot: si els interlocutors volen més informació els ofereix i els facilita sempre la possibilitat de parlar amb tothom: amb els independentistes i amb els unionistes. El contrast amb la diplomàcia espanyola, particularment en aquest terreny, és molt més que visible. I li confereix una gran credibilitat.

L’eficàcia d’aquesta estratègia es va fent palesa. Crec que només el fanatisme més radical pot fer dir que avui Catalunya té menys presència i menys audiència internacional que no pas ara fa tres, cinc o deu anys. I tot això que ha passat aquests últims dies n’és un bon reflex. Veure, com hem vist, l’enorme diplomàcia espanyola dedicant-se a tapar forats, sempre a remolc de la minúscula diplomàcia catalana, és realment increïble.

El tomb que van fent les coses en aquest terreny és prou interessant. Els mateixos que ens deien que navegaríem sols per l’espai sideral ara s’han de dedicar a amenaçar algú cada poques hores per evitar de perdre més aigua, que se’ls escola pels dits: encara no han parat d’escridassar el Centre Carter, que ja els esclata un Fillon. Fent-ho així, actuant amb la violència amb què actuen, cometen errors d’un volum difícil d’entendre. S’enfronten amb aliats potencials. Insulten institucions de prestigi internacional. Ridiculitzen gent poderosa. Fan xantatge. Incomoden figures polítiques de pes que el dia adequat podran venjar-se de la manera més freda. Ahir, quan el president Puigdemont insinuava que diplomàtics espanyols li havien fet arribar la seua incomoditat amb el paper que els obliguen a fer, no explicava cap secret d’estat. És evident que això passa i per unes raons transparents i cristal·lines. Espanya força la maquinària diplomàtica com no fa cap més democràcia i ells ho saben més bé que ningú.

Tanmateix, cal reconèixer que hi ha dues claus en l’èxit de la diplomàcia catalana que no serien possibles sense una intensa col·laboració del servei exterior espanyol, precisament en aquesta línia de forçar les normes. L’una és el contrast feridor entre el respecte escrupolós i la comprensió de les particularitats de cadascú que sempre arriba de Barcelona i la intromissió sorollosa i maldestra que tothora acompanya qualsevol acció des de Madrid. L’altra, definitiva, és la modernitat. El món ha canviat molt aquestes darreres dècades i el model de desplegament i les formes de la diplomàcia catalana es contraposen d’una manera evident amb els de l’espanyola. Podem dir, sense por d’equivocar-nos gaire, que el servei diplomàtic català, malgrat ser tan petit i tenir tan pocs recursos, entén millor el món i les relacions internacionals d’avui que no pas l’encarcarat sistema espanyol.

[Bon Dia] –La campanya francesa cada vegada és més interessant per a nosaltres. Primer va ser Mélenchon que es va pronunciar a favor del referèndum català. Després va ser Fillon que va criticar la posició de Madrid. I ara Macron se’n va a Còrsega i diu que ‘s’il apparaît que le cadre actuel ne permet pas à la Corse de développer ses potentialités, alors nous pourrons envisager d’aller plus loin et de réviser la Constitution’. I, malgrat tot això –diguem-ho també–, els nacionalistes corsos no se’n refien.

–La formació del nou partit dels comuns ha tornat a posar d’actualitat el famós deute econòmic d’ICV. Hem volgut mirar què hi ha de cert en tot plegat i el resultat és que les finances d’Iniciativa de cap manera no semblen tan malament com hom creu i hom diu generalment, perquè el deute és fàcil d’eixugar si ells volen. En trobareu les dades ací.

–Peculiar i rara polèmica a Eslovàquia. Després de la independència es va crear una Autoritat Cartogràfica (!) que, per evitar problemes polítics (!), diu com s’han de dir els noms dels països i dels estats. Hi ha casos delicats, com Macedònia o Kossove, i els mitjans de comunicació eslovacs resten obligats a seguir les seues ordres, sota pena de multa si no ho fan. I això ha passat amb el Brexit. Resulta que l’autoritat cartogràfica ha multat gairebé tots els mitjans per haver fet servir ‘Gran Bretanya’ en compte de ‘Regne Unit’. Sis mil euros de multa. L’ambaixada britànica s’ha limitat a comentar que és l’ambaixada… britànica.