Per què ha tornat el referèndum acordat?

El meu cas, com el de la gran majoria (espero!), és el de confiar en el govern, en Junts pel Sí, en la CUP i en les entitats sobiranistes.
Sóc de les que ja fa temps que vam desconnectar d’Espanya i per tant ara gaudim del camí que fem.
Saber que tenim la raó i la força per dur el país a la independència em produeix una emoció fonda d’alegria i esperança.
Ho farem i ho farem ‘sense retrets’ com deia un dels grans d’aquest nostre procés.
Confiar sense defallir i alhora treballar incansablement i amb un somriure perquè guanyi el Sí. Aquesta seria la meva recepta per apropar aquest futur lluminós i possible que tothom ens mereixem

Pel bé dels catalans, i també dels espanyols els lligams que hagin de tenir en el futur ambdós pobles s’han de resoldre per la via democràtica sobre la base del reconeixement del dret a decidir del poble de Catalunya. Aquest dret ja el té Catalunya, l’Estat espanyol es pot reconèixer, però no l’atorga.

El referèndum és l’eina que permet prendre una decisió democràtica per després actuar en consonància amb el que els catalans hagin escollit. El referèndum també es la millor eina per obtenir el reconeixement internacional.

Entre els actors polítics que tenim a Catalunya n’hi ha els sobiranistes que fan una aposta clara, els “comuns” i Podem van concórrer a les dues eleccions generals com a primers valedors d’aquesta solució i d’ells ens cal esperar que siguin conseqüents. S’entén perfectament que es vulgui fer el pas previ de buscar l’acord amb l’Estat, però no es pot deixar la sobirania dels catalans en mans dels polítics espanyols que ens volen submisos. És a dir l’aposta pel pacte te un temps limitat, ja ho hem intentat moltes vegades abans, altrament ens deixaria dependents i víctimes d’una gran estafa democràtica.

Si malgrat la ferma voluntat i decisió de les forces democràtiques, l’Estat impedeix que es pugui realitzar la consulta i des de Catalunya no es pot realitzar per força major estarien davant de la pèrdua de la llibertat i la democràcia que no afectaria només a Catalunya. Espanya també la perdria i Europa també quedaria afectada.

És evident que el procés va endavant malgrat les sotragades que va patint periòdicament i que cal que d’una manera clara hi hagi una gran entesa entre JxS i la CUP. És la majoria independentista i cal que s’adonin que fer-ho així multiplica la feina, els acords i els resultats. Amb tot, no podem acceptar que el referèndum hagi de ser pactat o no fer-lo, com fan el comuns i això els retrata, sinó que si el govern espanyol continua en aquesta tessitura, caldrà prendre la decisió de fer-lo unilateralment, sense que no sigui un nou 9N i amb tota validesa jurídica a més de ser vinculant. I caldrà veure què fan els votants dels comuns davant d’aquest nou panorama que cal explicar bé i extensivament per a ells i per a tothom.

Tot lo que ho pot arreglar la tècnica (política o d’una altra mena) no ens hauria de causar dificultats ni preocupacions. Les dificutats i les preocupacions haurien de quedar per aquells aspectes que només poden ser resolts per acords, per estires i arronses entre grups humans. És a dir, per mitjà de la política. En el cas present, la proposta independentista és tècnicament magnífica, per molt que també sigui una novetat, pel que sembla mai experimentada abans.

En primer lloc la proposta és la d’un referèndum amb tots els ets i uts. Ni el 9N ni el 27S es tractava d’un referèndum. Això era sabut, però no va impedir treure tot el fruit polític possible del resultat.

En segon lloc es tracta de la petició màxima: un referèndum acordat, però no incondicionalment sinó amb una data límit concreta, condició imprescindible per superar l’oposició d’un govern espanyol encastellat.

En tercer lloc el referèndum es celebrarà sota el paraigua d’una llei commutable del parlament, de manera que per una banda l’actuació dels funcionaris i totes les activitats de preparació i execució del referèndum seran plenament legals sota aquesta llei catalana. De l’altra banda, un resultat afirmatiu del referèndum no portarà a la situació buida i que fa por ‘…i ara la independència’, sinó que activarà un estat concret i conegut prèviament: la part communtable de la llei de desconnexió (o com es digui).

En la vida dels humans sempre hi ha un factors d’incertesa que s’assumeixen per passiva, sense prendre decisions, o per activa, prenent la decisió que ens sembla més convenient. El camí de la independència no és diferent. Assumim un risc amb una decisió pensada i sospesada, de manera que el risc sigui mínim i el benefici màxim.

Nota. Quan més amunt dic ‘superar la negativa’, vull recordar que ‘superar’ prové de la mateixa paraula llatina que ‘sobirania’, és a dir ‘super’. D’això es tracta, de ser sobirans.

Molt cert el que expressa aquesta editorial: la recuperació del referèndum pactat permetrà, quan arribi el nou ‘no’ que tothom dóna per segur, que això tingui un ressò internacional i, a més, que se li pugui posar número, és a dir, que és la X vegada que la petició s’ha fet i que ha rebut un no per resposta. Les anteriors es van viure en clau estrictament interna i sense aquesta recuperació seria difícil de fer-les ressaltar a l’estranger.
Però crec que hi ha més motius per recuperar-lo. N’apunto dos: servirà per desactivar gairebé del tot els efectes que hagi pogut tenir l'”operació diàleg”, a Catalunya, a Espanya i al món; i permetrà a Puigdemont i els actuals gestors de l’independentisme polític de posar el comptador del procés ‘a zero’, en el sentit d’encetar una nova estratègia unitària i desmarcar-se dels errors comesos fins ara. Seguint aquesta argumentació, la cimera del dia 23 i la ‘comissió gestora’ que es va ‘escollir’, formada per independents de debò, ha estat un punt de partida força agosarat i contundent com per augurar-li un molt bon pronòstic a aquesta nova etapa.

Segueixo sorprès del que dona per escriure una cosa tant senzilla i essencial com que referendem les lleis que el Parlament aprovi per esdevenir estat propi. I quan dic senzilla no em referesc al molt que costarà fer el que els polítics electes han de fer d’acord amb el que van dir que farien. Els 72. Mentre anar fent que si acordat que si unilateral, és com pentinar el gat. Però, penseu que el més immoral dels vividors de l’estructura de l’actual Estat ens ha de sermonejar sobre si voler ser nosaltres, pròpiament dit, és de baixesa moral i econòmica?. Això potser mereixeria alguna manifestació escrita de rebuig. Seguir-hi donant voltes és fer que aquest temps discorrin sense deixar buits els espais de comunicació de dia a dia, potser. Quina penúria comunicativa haurem d’aguantar fins a votar!. Que si els Comuns amunt, que si avall, que si tomba que si gira. Com va dir Forcadell a Mas, ara demano el mateix: President, poseu les urnes!, és a dir, feu la vostre feina per la que heu estat electes.

Reconec que té un optimisme encomanadís, senyor Partal. Nogensmenys, aquesta tarda mateix llegeixo en un altre diari digital favorable el procés, unes declaracions de l’ex-president Mas, en les que expressa: “No es tracta de fer el referendum, i, cas de guanyar-lo, tirar pel dret. No. En cas de guanyar, cal asseure’s a enraonar”.
Desitjo, amb molt de fervor i amb aquella il·lusió que els infants tenen la vigilia de Reis, que aquestes declaracions, no siguin allò bíblic: “Quod scripsi scripsi” (allò que he escrit, ja està escrit), perquè, sinó anem ben guarnits. Vaja¡ Ras i curt, que se’n desdigui, o, tanmateix, expressi allò tan conegut del “no em varen interpretar bé”. Sort que Artur Mas, està a punt d’anar a judici, sort que Artur Mas, va sortir el carrer a acompanyar a Carme Forcadell, el dia en que la Presidenta del Parlament, va anar a declarar. Repeteixo: sort¡¡¡ Perqué, la veritat, en cara m’estic fregant els ulls, després del què he llegit. Com diuen a Mallorca: “I do¡¡” De què ha de servir el referendum, sinó és que un cop guanyat diguem allò del documental de la Dolors Genovés: “Adéu, Espanya¡”.
Acabo amb una pregunta: ens están fent el llit?

Voldria afegir una petita opinió per aquells que veuen com un perill haver acceptat els comuns dins el procés d’independència amb la por, lògica, de què aquests intentaran dur l’aigua al seu molí i trencar la unitat.

Donat que entre els dirigents dels Comuns el referèndum no és prioritari, sembla clar que la maniobra, al que en realitat aspira, és a captar vots entre els partidaris de la independència. Doncs bé, jo veig pràcticament impossible, per raons òbvies, que els comuns arrabassin vots entre les files d’ERC o el PDCAT o fins i tot la CUP.
ERC és un partit en ascens i un cavall guanyador; i ningú abandona un projecte polític en el seu millor moment. I l’abisme ideològic entre PDCAT i els comuns és massa gran per pensar que hi hagi traspàs de vots entre les dues formacions. Respecte a la CUP, el que ha passat des de les darreres eleccions portaria a pensar que és més fàcil que els perdi cap a ERC que cap als Comuns. Molta gent que no encaixa en el perfil radical d’aquesta formació els va votar per la simpatia que va generar en David Fernández. Penso que els vots que va rebre la CUP no eren tan sols de l’esquerra alternativa (que potser si podria emigrar en part als Comuns) si no de vot independentista amb ganes de castigar l’herència Pujol (CiU) o del Tripartit (ERC).

Però els independentistes no aspirem a arrabassar vots als Comuns. Tan sols volem que votin al referèndum i en siguin partidaris. I això, mal pesi als seus dirigents, no sembla un missatge gaire difícil de fer calar entre els seus votants.

En resum veig difícil que els Comuns aconsegueixin res (dilatar la presa de decisions fins que els convingui a ells o fer fracassar el projecte) i veig molt possible que l’independentisme ho aconsegueixi tot (més suport al referèndum i més gent disposada a votar quan aquest es produeixi).

No hi ha cap problema, en demanar que es faça un referèndum acordat. Al cap i a la fi, és el que caldria fer i és el que es faria en un país fermament democràtic. Però hem de pensar que Espanya no el permetrà mai, un referèndum. És com allò de les seleccions esportives que, segons ells, “una part no es pot enfrontar a la totalitat”. Si no entenen la contradicció de la frase és que entenen les coses a la seua manera. Així que, senzillament, el que s’està fent al meu parer, és demanar que el referèndum siga acordat; però insistint en que es farà. I així, de cara a la comunitat internacional, Catalunya no té cap problema en acordar un referèndum. Segurament, Espanya sí (ja ho veurem). I mentre, a fer la feina important, que és tindre a punt les lleis de desconnexió. La prova que ells estan més nerviosos que fa una setmana la tenim en el que van dient: des de Albano Dante fins al Periódico. Dels mitjans oficials del Règim, ja ni parlar cal. Estan massa cofois amb el discurs del Rei. I això demostra fins a quin punt van perduts.

Sempre he pensat que la feina d’un politic, dins d’una democràcia de debò, no deu ser bufar i fer ampolles, sobretot si el politic vol fer bé les coses. En el cas actual de Catalunya, atesa l’actitud d’Espanya, a més d’haver-se de posar d’acord tanta gent ideològicament diferent, tant el president com cada parlamentari per la independència, deu tenir una feinada impressionant i molts maldecaps. Per això sóc pacient i no salto cada cop que hi ha algun canvi (llegir els teus articles, Vicent, m’ajuda força a tenir paciència). Sé que cal ser inteŀligents, i hi estic totalment d’acord quan dius que “això és fer política. I el món funciona així”.

Crec que el que hem de tenir clar, és que quan Espanya no tingui cap més sortida farà una oferta de referèndum pactat, que serà inassumible pera Catalunya. poden dir que no serà vinculant, que és necessita un tant per cent molt alt de SI per a ser balit, que la participació ha de ser molt alta, etc. Amb això Espanya passa la pilota a Catalunya i som nosaltres els que no volem negociar. Hauriem de començar a tenir clares i publicar-les, les condicions en que es pot dialogar. Espanya porta una política de NO a tot, i simplement posant sobre la taula un referèndum amb les seves condicions de màxims, ja cobreix l’expedient, ja esta dialogant. I nosaltres ens quedarem amb un pam de nas.

No puc entendre el desconcert de la gent. Ras i curt. Contra la independència de Catalunya: 1/ PP-PSOE-PSC garants de l’Estat neofranquista. 2/ Els altres garants reformistes de l’Estat: ecoestalinistes provinents del pacte de la transició més la nova fornada de podemos, comuns, CSQP, etc… No poden negar obertament el referèndum (només faltaria), però proposen la solució més impossible: només acordat amb l’Estat (tampoc diuen si seria un referèndum a estala de tot l’Estat !!), i encara si fos per ells, votarien la “revolucionària” submissió. Entesos! 3/ referèndum o referèndum, on la millor tàctica és la que mostri l’actitud antidemocràtica de l’Estat davant al màxim nombre d’aliats, a Europa i dins els votants d’aquesta “esquerra” unionista. Res més. En això estem. El soroll l’hem de silenciar com fa en Vicent, desactivant-lo. Pep Agulló

Els que conec dels comuns són gent honrada. Potser mal informada de la magnitud del desastre i repressió que ha suposat per Catalunya el “derecho de conquista” per les bombes.

A mi em capfica, i molt, la cara de satisfacció de Mas que ara va dient que si guanya el SI s’haurà de negociar. Segons quina cosa vulgui negociar anem malament. Recordem que Mas és el fill predilecte del pare corrupte que necessita Espanya per seguir en el seu vici. ¿Potser és Mas qui ha decidit que alguns “convergents” s’enriqueixin amb el tramvia del Ajuntament?

Puigdemont ja és una altra cosa.

Es molt d’agrair l’irreductible optimisme que traspuen sempre les editorials del Sr.Partal, però el millor de tot és que si et desprens de l’escepticisme ambiental i t’ho rumies fredament, sovint té raó! He de reconèixer que no entenia què hi pintava la CUP en l’estratègia de convocar la taula quadrada ¿?, ara tampoc ho entenc gaire però al menys hi veig relació; no entenc que la CUP, paradigma de la desobediència i de tirar pel dret, participin de la escenificació d’anar de bracet amb els comuns per a un referèndum inpactable. Jo, que vaig odiar la CUP després del ”pas al costat” i després dels primers pressupostos, ara internament agraeixo el to gens destructiu de la Gabriel declarant que “bueeno, espereem…, però només tres mesos eh!”; com diu l’editorial, ha canviat el to de la CUP, i deu haver canviat el fons de JxSi, l’objectiu s’ho mereix; i si la CUP assisteixen a la taula quadrada, és perquè els hi han fet veure que hi havia algun benefici. Ultima observació: em crida l’atenció el comentari (altament valorable, faltaria més!) del Sr.Josep Mª Camps respecte a la “Operación Dialogo”… ja me’n havia oblidat! En parla algú encara?; si fem cas a les declaracions de l’Albert Royo en aquest mateix mitjà, a fora, ningú no se’n va ni assabentar!