Per què cau Espanya?

L’11 de setembre, quan encara érem al carrer manifestant-nos, el sociòleg Jordi Muñoz va fer una piulada molt aguda, sorprès perquè el cicle lògic de les mobilitzacions polítiques no es complia en el cas català. I, més endavant, en un article del diari Ara titulat ‘L’estranya persistència del moviment sobiranista‘, va explicar amb una argumentació molt interessant la raó per la qual estava sorprès.

Bàsicament, hi explicava la tesi dels cicles de protesta de Sidney Tarrow. Segons aquesta tesi, l’independentisme ja no hauria de mobilitzar-se com ho fa i hauria d’estar en una pendent de baixa. Perquè ja ha passat molt de temps de l’inici del seu cicle mobilitzador i perquè durant aquest temps s’ha esdevingut el fenomen habitual en aquest casos: que en el cim del cicle positiu s’ha establert una lluita per l’hegemonia dins el moviment que ja s’hauria d’haver resolt amb l’assimilació dels uns, amb la radicalització dels altres –castigada amb repressió– i amb el col·lapse i el desinflament del moviment en general. Però tot això, com es va veure clarament l’11 de setembre, no passa. Aleshores, doncs, la pregunta és per què?

Jordi Muñoz diu amb molt d’encert que l’independentisme desafia la teoria. Té raó. Però, posats a identificar la sorprenent causa d’aquest desafiament, jo diria que cal anar-la a cercar més a Madrid que no pas a Barcelona. Qui té un estrany comportament és la política espanyola.

En tenim una prova en la declaració de Francesc Homs, l’atac contra Xavier Vinyals i les amenaces contra Amadeu Altafaj, concentrades totes elles en ben poques hores. No passa dia que els ciutadans d’aquest país ens alcem amb una agressió o una altra que remarquen la impossibilitat de fer res dins el marc constitucional espanyol. Ja fa temps que Espanya ha entrat en una espiral enfollida en què l’antipolítica ha esdevingut l’única política. I és això que fa, n’estic convençut, que el sobiranisme desafie les tesis convencionals sobre aquest tipus de moviments.

Tarrow té raó quan diu que en el moment culminant de qualsevol moviment hi ha una tendència a l’esclat. Tendència que sol implicar l’assimilació institucional d’alguns i la radicalització d’uns altres. I una lluita per l’hegemonia. Això ha passat ací. La Carme Forcadell, l’activista que fa quatre anys reclamava la secessió des del carrer, avui és presidenta del Parlament de Catalunya. L’ANC ha quedat escapçada no únicament en el lideratge, sinó en els quadres, amb la formació de Junts pel Sí. I les baralles per l’hegemonia entre aquest partit o aquell altre fan avergonyir. I tanmateix…

I tanmateix la política espanyola és tan obtusa que reprimeix els assimilats com si en realitat fossen ells els radicalitzats. I això sí que desafia no únicament els texts de Tarrow, sinó la història de la política mundial. Diria que de la intel·ligència i tot. Amb una audàcia sense parió, Espanya és capaç de tractar com si fossen uns terribles radicals persones moderadíssimes que en unes altres circumstàncies de segur que maldarien per cercar acords o bastir ponts d’entesa, perquè és el seu tarannà i la seua manera de fer. És l’actitud espanyola la que els impel·leix a l’enfrontament necessari i la que fa increïble, als ulls de la població, qualsevol assimilació al sistema. I, doncs, mobilitza.

El cicle de Tarrow, en aquestes circumstàncies, simplement no pot complir-se. Perquè una presidenta del parlament perseguida per haver autoritzat un debat no pot sentir-se mai assimilada i al mateix temps un president, liberal, centrista, business-friendly i uns quants consellers seus, amb tota la raó del món, se senten represaliats només per haver posat unes urnes. Són represaliats.

Qui trenca la lògica del cicle, donc, és Espanya. Qui s’equivoca greument amb l’actitud és, evidentment, Espanya. I com que sembla que no hi ha ningú capaç de fer-los canviar, ni de fer-los entendre com funciona el món, ni tan sols fent-los llegir Tarrow, ells sols van corregint els nostres notables errors, amb una fúria tan incomprensible com beneficiosa per nosaltres, que al capdavall és la causa final que explica la seua caiguda. La seua caiguda imparable.

[Si ens llegiu per la web, a sota trobareu els comentaris dels subscriptors a aquest editorial. Entre més serveis, els subscriptors reben aquest editorial el dia abans de publicar-lo al vespre, i poden afegir-hi la seua opinió. Aquesta és una més de les maneres amb què els subscriptors de VilaWeb participen en la redacció del diari i ajuden a fer-lo millor amb les seues crítiques. Si ens hi voleu ajudar, amb una petita quantitat us podeu fer subscriptors del diari. Per saber-ne més, aneu ací.]